Les hores de Penèlope

Com s'escriu una novel·la?

Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.

Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.

31 de maig del 2011

15. Mentre agonitzo



La Roser A. no llegirà la novel·la d'en Lluís B.

Mentre agonitzo és el títol que va escollir en William Faulkner per a encapçalar les seves memòries (de fet, va escriure As I lay Dying). L'imagino vital i enèrgic, en Faulkner, i no obstant conjuga el verb agonitzar. Què feia en William mentre agonitzava? Doncs resulta que escrivia. I així no fa sinó dir un cop més que entre la vida i l'escriptura hi ha un vincle molt estrany. Hi ha uns quants actes que escolliríem -si puguéssim- per a fer mentre ens morim: no sé quin ordre de preferència tindria un referèndum sobre la qüestió, però jo diria que les majories se situarien entre morir dormint i morir follant. Sense oblidar-se de menjar i beure. Morir follant, dormint, menjant o bevent conté una certa rebelió contra la mort. Morir escrivint té un aire com de ritual o de sacrifici absurd. Jo diria que aquesta opció és la que explica l'Andrei Tarkovski a Nostalgia.

Si se m'acuden aquestes coses és perquè quan vaig escriure els primers compassos de la meva novel·la acabava d'enterrar el pare, i tot just ara fa tres mesos he enterrat la mare. Vull dir que la mort ha estat rondant per aquí a la vora, no es tracta pas d'un somni romàntic. Ahir vam acabar de buidar el seu pis: vam deixar les parets nues i els ecos tancats a dins. Hi hem deixat pols agombolada en grans volves que ha ocupat les estances tan bon punt en trèiem mobles i trastos. Era com si una intel·ligència desconeguda ocupés les cambres enviant-hi un exèrcit de brossa estranya, a mig camí del vegetal i del mineral. Era inútil escombrar: tornava amb més fúria.

El cop de porta final és terrible: en un segon tanques l'escenari i lliures les claus. La messe est finie. Com en les peces de Txèkhov: hom tanca la porta d'un cop sec, funció acabada i el públic que alça el cul per marxar cap als seus maldecaps quotidians. L'escenari a les fosques és un rectangle de negror sense més relat. En aquest cas, aquella quarta paret que diu en Peter Weir és una porta que el pare, molts anys enrere, va revestir i va reforçar contra lladregots i ensurts. En aquests moments, la porta amb panys de seguretat defensa un espai buit, el buit absolut. Com totes les muralles, finalment és un monument al no-res.

Mentre escrius passen coses: es moren els altres i potser em moriré escrivint jo també. Quan surto al carrer no em giro enrere ni un sol cop. Em resisteixo. El portal del carrer de la Indústria 269 es va allunyant a la meva esquena. El laberint mortal s'allunya de mi i no caic en la temptació d'Orfeu. Ni una sola mirada enrere. 

El món és diferent, tant si miro cap dins de mi com enfora. La ciutat està esverada. A la nit sonen les cassoles per saludar els valents acampats a la Plaça de Catalunya. Ahir per primer cop algun d'ells va reivindicar l'esperit anarquista del 36, aquells homes i dones que van voler capgirar el món amb les mans. Camino per una ciutat que cada cop estimo menys però que em genera tantes emocions, encara. La menyspreo per haver votat un alcalde retrògrada, catòlic i conservador. Però l'admiro per haver sabut recuperar inesperadament l'empenta immensa dels anarquistes que la van fer capital de les revolucions obreres del món. La Barcelona roja no està abismada com deien, encara batega. Hem hagut d'esperar a la generació dels besnéts, però l'esperit ha retornat.

El món es transfigura. No m'agrada dir-me orfe, perquè si se't moren el pare i la mare més enllà dels quaranta sento que no és aquest el mot que ho explica. Però hi hauria d'haver una paraula que indiqui aquesta sensació nova. Ara escriuré sense imaginar què dirà la Roser quan ho llegeixi. M'expressaré amb més llibertat? I alhora l'enyoro. Encara avui m'estranya que el telèfon no hagi sonat a quarts de deu, que és l'hora en què em trucava.

Al vespre em topo una mena de pregària que algú, endut per la ingenuïtat, ha penjat al facebook:
Se'n van anar massa aviat..... o se'n van anar simplement... Quan mirem al cel ens agrada pensar que miren per nosaltres. Sovint ens recordem d'ells... al mati... a la nit o mirant les estrelles.... una data.... una cançó... un lloc... una olor... En memòria dels que ens han deixat. Copieu aixo al vostre mur si també trobeu a faltar a algú.
Què deu voler dir massa aviat? Quan és aviat i quan és tard i quan és just el moment de morir-se? No ens volem fer càrrec que la naturalesa actuï sense calendari ni programa, sense motius justificats, sense déus i sense follets. Si m'hagués cuidat més, si no hagués fumat, si m'hagués pres les medicines, si m'hagués quedat a casa... I jo anar escrivint, i mentre condueixo de nit cap a casa per una carretera buida i xopa parlo tot sol, em repeteixo els mots per a provar de retenir-los i escriure'ls quan arribi.

En un revolt no massa tancat, vora Artesa de Segre, hi ha un esclats de llums blaves i grogues. Ambulàncies, bombers i dos cotxes de policia. Un home gran s'acaba d'estimbar i el cos jeu a terra, embolcallat amb una mortalla d'or refulgent. La bossa metal·litzada llença uns reflexos com de discoteca dels anys vuitanta, és fascinant. A la ràdio del cotxe, casualment, hi sonen els Communards, Don't leave me this way. L'esquerra radical del gay power. Apujo el volum i l'escena adquireix una dimensió brillant. Tant David Lynch com Luis Buñuel en sabrien treure partit, em penso.

Si al proper revolt fos jo el qui es matés, ningú no sabria que m'he mort escrivint en veu alta. Però seria una llàstima, perquè encara vull enllestir quatre coses i a més a més se m'ha acudit per fi com escriure la mort de Martín Marín, el meu protagonista.

Video-fascicle 15: Recorda que mentre escrius la vida passa

30 comentaris:

  1. Quan vaig deixar el meu estudi de solter, tenia ganes de deixar-lo perquè era darrera un ascensor i no tenia llum de dia, com un soterrani, però si que al tancar per últim cop vaig tenir aquesta sensació que descrius de "mai més hi tornaré a entrar"...
    potser la mort es similar a tornar les claus?

    ResponElimina
  2. Aris: segurament anem experimentant petites morts que no deixen de ser trànsits d'un estadi a un altre. Tornar les claus té una potència simbòlica extraordinària, perquè és un acte voluntari: abandones una part de tu.

    ResponElimina
  3. morim una mica cada dia, sobretot si veiem un veí al seu balco amb una espelma encesa a la mà. I recorda el que deia Vinyoli. La mort és purament, un canvi més.

    ResponElimina
  4. Puigcarbó: la mort és un canvi més... però collons, quin canvi!

    ResponElimina
  5. Jo conec la novel·la de Faulkner "Mentre agonitzo". No sabia que la seva autobiografia portava el mateix títol. Jo sóc de les crec que morim sovint per tornar a viure fins que un dia ja no tornem. Penso en el poeta Lugones: Soñé la muerte y era muy sencillo...
    Salutacions!

    ResponElimina
  6. Glòria: no hi ha dos textos de Faulkner amb aquest títol. Sobre el vers del Lugones, també em permeto pensar que deuria inspirar la cançó del Manu Chao "Sueño de Solentiname" http://youtu.be/LT8RiWWaQ3w

    ResponElimina
  7. No sé com quedarà la novel·la que no llegirà la Roser Albert però el que si que puc assegurar és que els apunts a l'entorn d'ella són extraordinaris. D'una sensibilitat i llenguatge realment bons.

    Avui el vídeo amb l'espelma li ha donat un toc barroc contrarreformista magistral a l'alçada de l'In ictu oculi de Valdés Leal!

    I jo personalment no li tinc por a la mort sinó al com de la mort. Per això busca sempre com voldria morir per poder controlar aquest com... Ni amb el suïcidi el pots controlar!

    ResponElimina
  8. Galderich: jo tampoc no sé com quedarà aquesta novel·la, ni tan sosl si quedarà. De moment és l'escusa per parlar de coses que passen mentre l'escric (el referent segueix sent en Julian Barnes, ja ho veus). I... collons, vaig a veure qui era en Valdés Leal (espero que no sigui cap puto jugador del Barça, no?).

    ResponElimina
  9. Penso el mateix que en Galderich, Lluís. Són molt bons. Jo no sé si ell comenta tots els apunts. Jo no puc. No m'havia passat mai. Ja em perdonaràs. Quan entro al teu bloc, llegeixo el del dia, el darrer; com a molt, els dos últims. Per què? Perquè no m'ho puc agafar com una ficció. No sé si em perdó res (bé, sé que sí: però tant és), però a salt de cavall, me'n duc una mirada a la finestra del veí. De moment en tinc prou.

    Hem de fer aquestes cerveses pendents.

    ResponElimina
  10. La nena de la cartera vermella (Angelina)1 de juny del 2011, a les 10:21

    Només dir que m'ha agradat rellegir el que escrius i entenc els teus sentiments després de la mort de la mare. Jo també sóc orfe, encara que, com tu, sento que aquest adjectiu ja no encaixa amb els meus 45 anys. Sí que una se sent més lliure, ja no hi ha el jutge superior que un dia et va netejar les caquetes. Cada vegada més, reflexiono sobre la mort intentant veure-la de la manera més natural possible.
    Doncs res, que ha estat un plaer passejar pels passadissos de la teva existència.

    ResponElimina
  11. El hombre que fue jueves es uno de mis libros favoritos, aunque he leído poco a Chesterton. Queda pendiente una novela sobre conspiradores literarios y policias del papel. Salud.

    ResponElimina
  12. Tot és qüestió de perspectiva, però descriure la vida com una agonia em sembla un tant dramàtic. Segur que cal patir per escriure? Crec que només cal viure i processar les experiències.

    El que em queda clar és que la mort de la teva mare t'ha afectat prou com per sincerar-te amb el teu públic. Has deixat de jugar amb l'engany directe. Potser al nou Lluís no li cal. En canvi, aquesta metamorfosi cap al sentiment melangiós li escau a la teva prosa, crec.

    ResponElimina
  13. Enric: lamento que els textos et costin de digerir, jo pretenia fer-los lleugers. És cert que la ficció és poca (però hi és). Procuro que tot giri sobre l'escriptura d'una novel·la però alhora determinats temes els afronto pensant que escriure és una forma d'exorcisme (o una alternativa al psicòleg). I en fi, com que es va acabant el curs podem començar a pensar en anar a fer unes birres.

    ResponElimina
  14. Angelina (la nena de la cartera vermella): me n'alegro que t'ho hagis passat bé en aquests passadissos. A veure si et veiem tornar de tant en tant...

    ResponElimina
  15. Juan: no se cuantas veces debo de haber (re)leído esa novela de Chesterton, y siempre me vienen ganas de intentar un "remake" adaptado a nuestros días.

    ResponElimina
  16. Joan: descriure la vida com una agonia pot sonar dramàtic, però no ho és tant, diria jo. O digues-li al Faulkner (de passada he de dir que "Mentre agonitzo" no són les seves memòries, per no crear confusions tontes).
    Això sí, en alguns temes d'aquest blog he decidit variar el to. L'excusa de parlar sobre com s'escriu una novel·la dóna més marge per les divagacions personals.

    ResponElimina
  17. Saps, Lluís, no és tant el que dius i com ho dius, sinó el que deixen entreveure i m'imagino. Els teus escrits tenen la virtut de penetrar els teixits. O potser sóc jo, que sóc massa empàtic.

    ResponElimina
  18. Enric (de nou): no puc saber què imagines. Però si les paraules escrites poden entrar dins dels teixits vol dir que (per fi!) estic dient alguna cosa.

    ResponElimina
  19. Lluís,

    Aquests posts sobre l'absència després de la mort de la mare són molt intensos, però alhora planers. La lectura hi llisca plàcidament. Tens un estil proper, senzill i alhora profund quan parles dels pares. És bonic escriure de la mare, aquests posts són uns petits homenatges en ple dol. També podem gaudir del dol, que és un sentiment humà i comú. Ja veus que tens molts lectors que et segueixen... esperem pròximes entregues.

    ResponElimina
  20. Ara torno amb el què pot ser la pèrdua de la mare. Deixar de dir aquestes dues síl·labes és gairebé una tragèdia. Contenen tant i tant!. Et puc entendre, doncs.

    ResponElimina
  21. Maite: la veritat és que el tema de la mot havia de ser accessori en aquest post, prò entenc perquè agafa protagonisme. M'agrada que sentis que la lectura llisca, perquè no la vull fer espessa per res del món. De tota manera... no sou gaires els lectors: en cada nou experiment als blogs perdo lectors, però entenc que els que hi quedeu sou alhora els qui millor llegiu (vull dir amb més afecte). Haver-me desprès d'alguns lectores/es és també un plaer.

    ResponElimina
  22. Glòria: t'he de dir que hi ha una trampa en això del Faulkner, no voldria que la meva llicència dugués a confusions. Tot i la tragèdia, la mort dels pares i mares forma part de la "lògica" de la vida, si és que hi ha cap lògica en la vida. Sigui com sigui ho hem de processar i jo ho processo així.

    ResponElimina
  23. Bona tarda,

    El blogs amb contingut pornogràfic no poden ésser oberts, sinó que abans ha de sortir un avís.
    Això no esdevé en aquest que conté imatges d'un individu nu.

    Atentament,

    Sor Angeleta de les Nafres de Crist

    ResponElimina
  24. Juan de Dios: crec que els individus nus com aquest no es poden considerar pornogràfics, a no ser que les imatges siguin observades per ments sobreescalfades. Jo diria que res no conté pornografia tret dels ulls de l'observador. Tu sabràs.

    ResponElimina
  25. Cinematogràfic... així definiria el teu post. L'esclat de llums blaves i grogues i els reflexos de la bossa metal·litzada és un homenatge a Lynch o als millors autors del gènere negre. Una manera rodona de tancar aquesta reflexió sobre la mort.
    Doncs, res, escriu, escriu i escriu... i vés en compte amb els revolts, que no hi ha quartos en aquest país i no poden arreglar carreteres, ni posar trens nous, ni fer res de res. Només retallar, retallar i retallar. Càsum dena, que no ens podrem posar ni malalts!

    ResponElimina
  26. Lila: doncs segurament hi havia alguna intenció gràfica en el text, tens raó. Són imatges encadenades de forma una mica aleatòria. Tot i que la majoria reals, aquí s'han agrupat per donar un relat d'escenes i colors.
    I tens raó, vivim mals temps.

    ResponElimina
  27. Recordo molt bé quan vaig tancar la porta del pis on vivia amb la meva parella, sols faltava un "The End" sobreimpresionat. Ara em ve al cap "El portazo sonó como un signo de interrogación"... Em sembla que és dúna cançò. Borgo.

    ResponElimina
  28. Miquel: La vida ens regala molts moments únics, submergits dintre un mar de vida avorrida i quotidiana. Ars brevis, vita longa, deien. Cal guardar i conservar aquets moments, i jo crec que tan li fa si són bonics com lletjos.

    ResponElimina
  29. sí el cop de porta final és terrible..

    la vida passa sempre tan si escrius com si mates mosques..en canvi a vegades sembla que si mates mosques vius més que si no en mates..:)

    ResponElimina
  30. Lolita: no tinc res més a dir sobre els cops de porta finals, perquè ja no en sé més. Respecte de les mosques tampoc no sabria què dir. No sé si vius més matant mosques, però en tot cas la mosca viu menys. Tenim dret a ser superiors a les mosques?

    ResponElimina