Fa pocs segles, a alguns artistes se'ls va acudir usar l'art per a parlar de la lletjor, l'horror, la pena, el mal. A El Danubi, Magris recull la idea de Hannah Arendt quan passa aprop dels camps d'extermini nazis, i explica allò de la banalitat del mal: el mal té poc interès, perquè fer-lo està a l'abast de qualsevol ximplet. Allò que ens hauria d'interessar i meravellar -per tant- és la gent que ha fet el bé, especialment quan ho han fet en circumstàncies difícils: això ja no és a l'abast del primer que passa.
Però un cop i un altre ens agraden els dolents. Les noies adolescents s'enamoren per primer cop del dolent de la classe, i l'escriptor de primeres novel·les es deixa arrossegar pel fulgor d'un dolent nou, enginyós, entranyable, atractiu.
El meu personatge, el policia Martín Marín, sembla incapaç de fer el bé. En part perquè potser sofreix d'algun problema amb l'empatia, en part perquè viu la vida amarga, perquè no sap què vol i només sap que això no ho vol, que aquest món no li agrada. Marín no fa el mal en el sentit tòpic: ni és un assassí en sèrie ni un psicòpata ni tan sols un depravat. Però no estima ningú: no li agrada la gent i odia gossos i gats. Potser per aquets motiu s'aboca a perseguir un fantasma: la possibilitat del sobrenatural és una salvació, l'antídot. El món és lleig, però si hi ha un altre món, llavors la vida podria tenir un significat més ric. Dit d'una altra manera, els fantasmes salven el món.
No sé ben bé com parlar del mal, del dolent i de les coses espatllades. Per a parlar del mal i del dolor cal haver-lo conegut. A partir d'aquesta afirmació ja podria fer una novel·la, si hi penso. Tractaria d'un escriptor ingenu i feliç que vol experimentar el mal per a poder-lo escriure i comença una carrera infernal. Seria la història d'una bona persona qui, en nom de l'art, esdevé una mala persona. Una mala persona que escriu. Finalment malvat i pervers, l'escriptor se sent fascinat per la idea del bé -que ara li cau tan lluny- i llavors inicia un camí de purificació i santedat. Se m'acuden diversos finals, un dels quals podria ser la beatificació. Per exemple.
De moment, només tinc un petit fragment sobre Marín, on explica una part de la seva vida afectiva.
La Maria Rosa s'enamorava de les coses oblidades. Els objectes que dormen a les golfes, els estris de cuina que cauen en desús, la roba vella. Després se li va aparèixer la imatge dels cementiris a l'hivern. Imaginava els morts, tots sols dintre els nínxols i aclaparats pel fred, contra el qual no es poden defensar. Immòbils, sense abrics ni bufandes ni estufes. Aquesta imatge la turmentava, no se la podia treure del cap.
Un dia ho va explicar a Martín. Ell se la va escoltar en silenci, una mica absent, com solia fer. Però dintre seu va sentir una mena d'horror inabastable, massa gran. No va respondre perquè no sabia què dir, li resultava excessiu: se sentia com li mostressin un horror primitiu, repugnant, alguna cosa que ni tan sols no era humana. No tenia paraules per a dir què li passava a la Maria Rosa, ni tan sols per a decidir què sentia ell per aquella dona que se li marcia davant dels ulls, posseïda per una força obscura, pèrfida. Una maldat atàvica que provenia de la tenebra dels segles. No trobava paraules per a explicar què estava passant dins de casa. Se sentia desolat.
Potser per a dotar-se de paraules i d'intencions, justament per aquells dies Marín va decidir començar a col·laborar amb la revista Redención. Li havien proposat de fer-ho uns mesos enrere, però ell havia buscat excuses. Ara en canvi necessitava moure's per un territori on el llenguatge mostrés tota la seva potència, redimir-se de l'esterilitat de la llar. No era una casualitat que la revista dugués aquell títol: no li hauria pogut passar res millor.
[Redención era una publicació que es destinava als presos i que es distribuïa a les presons on es mantenien apilats els antics col·laboradors de la República. La sufragava l'organització que havia muntat el jesuïta Pérez del Pulgar, destinada a trobar una utilitat pràctica als milers de presoners: a poc a poc s'anaven destinant batallons a construir i a reconstruir l'Espanya abismada per la guerra. Pérez del Pulgar buscava una exemplaritat gairebé metafísica: no estractava tan sols de fer carreteres i autopistes, sinó de provocar una autèntica redempció forçosa].
El desig s'havia extingit tot sol. Dormien en llits separats. Algunes nits Martín es desvetllava abans de l'alba i sentia com ella plorava amb un ofec. Ell restava en silenci, escoltant. Els primers cops va sentir l'impuls d'anar amb ella per una mena d'obligació primitiva, després es limitava a escoltar, i finalment es cobria les orelles per a no sentir-la. En aquells moments, una estranya pietat l'inundava i el duia a demanar una mort ràpida per la seva dona.
La Maria Rosa es trobava malament, el mal li viatjava d'un òrgan a un altre, se li passejava pel cos com una bestiola furtiva. Va arribar el dia en què ella va poder dir que alguna cosa no anava bé. Sentia una fatiga imprecisa i dolors als músculs. Li feia l'efecte que la visió se li afeblia. De vegades sortia de casa per anar a comprar i tot d'una, al carrer, descobria que no sabia on anava, apenes si reconeixia el carrer. La resposta de Martín va ser que calia anar al metge. L'havien visitada dos metges i cap dels dos no va saber fer un diagnòstic. Estava trista i sentia un fàstic silenciós pel cos del marit. Ell va acceptar-ho. Algun cop havia pensat en explicar-ho, per carta, al bisbe. La única vegada que s'hi va sentir predisposat va arrugar el full i el va llençar per la finestra, totalment en blanc. No era una bona idea: no sabia quines conclusions despertaria en l'oncle. Tal vegada el bisbe interpretaria la malaltia d'ella com el senyal indiscutible d'una mala acció per part d'ell. Podia pensar que Martín actuava com un mal marit i, en aquest cas, era imprevisible quina repressàlia podia prendre, quin fet vindria a continuació.
Ell va passar molt de temps acceptant aquella situació i sense fer cap més gest: potser tampoc la Maria Rosa no li despertava emocions prou fortes per a insistir, era la vida que li havia tocat. Marín acudia de tard en tard a les prostitutes quan el desig era insostenible. Ho feia amb vergonya i amb un ressentiment vague que no sabia precisar si era contra la pròpia conducta o la d'ella.
Aquesta vida hauria pogut seguir així si no fos perquè va conèixer la Paula.
Video-fascicle 12: Per a poder escriure sobre el mal, cal experimentar-lo
Més que els malvats de catàleg, el que interessa (perdó,el que m'interessa) és la persona que està fent mal sense adonar-se'n o senzillament pensant que està fent un bé. Aquest perfil és molt difícil perquè els autors o acaben condemnant-lo o alliberant-lo de culpa com si avui encara haguéssim de parlar de culpa!
ResponEliminaEn fi, no cal viure el dolor (i menys aquest de pessigolles que t'infringeixes...) per parlar del dolor. Només faltaria que l'autor ho hagués viscut tot, seria un estressat!
Has llegit "Los libros arden mal" de Manuel Rivas? té conexions amb la novel'la que vols escriure...el mal, la guerra, la postguerra, l'escriptor del règim i l'ànonim...
ResponEliminaGalderich: Aquest dolent meu ja ve una mica per on tu dius. Procuraré no parlar gaire de culpes, això sí.
ResponEliminaM'has fet por, repetint imatges de tortura auto inflingida. No, no cal viure allò que vols escriure, afortunadament. Imagina sinó que vols escriure un assassinat i dubtes entre perpetuar-lo o ser-ne la víctima. Ai, ai.
ResponEliminaAris: No he llegit això del Rivas, però és un autor que m'agrada força, ja el buscaré. "El lápiz del carpintero" em va agradar molt.
ResponEliminaJoan: Hi ha molta literatura de terror que agafa el tema de l'escriptor que s'endinsa massa en la seva ficció o en els seus personatges, i aquest gèner ha donat bons relats. Ara no els anomenaré, perquè aviat en faré un post. No pateixis per mi, que les pinces no fan mal.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaEl Marín, ara per ara no es gaire dolent, només un pobre home bastant desgraciat. Molt ben descrit.
Per cert, el pinçament t'ha quedat molt artístic i, a més, simètric, com si l'haguessis assajat. El del mugró m'ha fet una mica de mal, com una esgarrifor... Demà faré costat als de la plaça Catalunya.
Maite: sí, de moment es tracta de retratar una persona amargada, col·lapsada. No vull fer un "dolent" clàssic, sinó un tipus sense empatia i sense valors positius, a veure on arriba.
ResponEliminaCru. M’ha semblat un relat cru i inclement. És quan més m’agrada la teva literatura. Quan parles d’intimitats exageradament reflexives, de convivències turmentades, dels sentiments (els bons i els dolents). M’ha agradat.
ResponEliminaHe provat lo de les pinces de la roba. Però he pujat un nivell l’experiència: M’he penjat directament del estenedor.
Un udol en tota regla.
Llop: Sí, una mica cru sí que ho és, però en els temps que corren no se m'acut gran cosa més. Les nostres àvies ban passar una guerra i nosaltres hem de passar aquesta crisi, i els estafadors de torn, al poder i encara demanant vots. La crisi mata menys que les bombes, però també destrueix. No puc pas escriure sobre follets ni filigranes.
ResponEliminaSuposo que vius en un entresol, per cert.