3. Penetra la prosa amb una punta de poesia (primera part)

Fujo dels poemes com per instint, espantat per aquesta escriptura que no sap arribar a l'altra banda del full i deixa tant paper en blanc. No crec que sigui una qüestió tan sols visual (allò del buit i l'horror), no ho sé, és que no sé què expliquen, com si fos un nen que encara només vol sentir com li expliquen contes, històries.

Però d'altra banda reconeguem que la prosa és posterior al poema i per tant, deutora: diuen que Homer va escriure l'Odissea en vers. Fins i tot la Bíblia sembla un híbrid, i deu ser per això que de les frases en diuen versicles, versets. Milers d'anys després d'Homer, un home de Paris (tot i que va fugir-ne per morir a Bèlgica, que llavors era més tolerant) com en Charles Baudelaire va reformular la prosa poètica als Petits poèmes en prose, i avui -conscients de fer-ho o no- ens hi anem remetent.

L'híbrid no és pas dolent. Ni és bo radicalitzar-se entre poesia pura i la prosa seca. Perquè la prosa seca, sense cap concessió no passaria de ser una successió de verbs. Vivim en els temps líquids fins i tot en aquest sentit. Columnistes de periòdics (i fins i tot redactors dels telenotícies) s'hi abandonen. La Dolors Miquel acaba de publicar La dona que mirava la tele, on fa el viatge oposat: de la poesia a la prosa (tot i que si em llegeix això és possible que em maleeixi). Però abandono les digressions i vaig als exemples didàctics. Imagina aquest fragment d'una novel·la:

En Luis Perezagua camina. Ensopega. Cau. Es nafra. S'aixeca. Camina

No sé si algun autor del dirty realism signaria un paràgraf així, però tan sols afegint-hi quatre connectors i alguns adverbis ja disposem d'una narrativa que fa pensar en Raymond Carver:

En Luis Perezagua camina taciturn, i quan arriba a mitja calçada ensopega amb un excrement de gos. Perd l'equilibri i cau. S'aixeca lentament, escup i torna a caminar sense mirar enrere.

Unes dosis de lírica milloren el text narratiu: gairebé tothom hi estaria d'acord. És per això que s'afegeixen: ningú no suportaria una novel·la de dues-centes pàgines escrita així. Però cal vigilar, perquè la lírica actua com una reacció nuclear en cadena: es va extenent, envaeix la pàgina i tendeix a engendrar-ne més. Un empatx líric és terrible. Això és -precisament- el que m'ha passat en el fragment següent, on la lírica ha tingut una conducta de tumor desbocat.

Només necessitava narrar com el protagonista camina pels carrers, de matinada. L'única cosa important és arribar al lloc on va, on s'ha de produir una trobada que és vital per al desenvolupament de la trama. Luis Perezagua, l'ex-policia republicà, podria millorar la seva vida penosa si accepta treballar per un nou policia falangista, Martín Marín.

Potser em feia por arribar massa ràpid a la trobada dels dos personatges, hi vaig afegir això de la lírica. De manera que, sense lírica, les trenta-sis (!) línies següents es podrien resoldre així, tal com es mostra ici-dessus. Potser caldria fer una edició doble (pàgina esquerra de narrativa estricta, dreta prenyada de lirisme).

El policia de la Falange Martín Marín ha citat l'ex-policia republicà Luis Perezagua en una tavernota perduda de la falda de Montjuïc, en una hora tan intempestiva com les set del matí, perquè no vol testimonis.   

El resultat em ruboritza. Altra vegada penso que només sóc un nen incapaç de créixer: només vull que m'expliquin contes i m'avergonyeixo quan explico el meu. Però què carai, vaig prometre escriure en directe i sabia quins riscos hi havia. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Em penso que aquest blog no s'hauria de titular La segona versió, sinó un menys líric La pols de l'era.

Per la falda de llevant de Montjuïc, el matí del dia tretze de setembre, s’hi arrossegaven quatre enfilalls de boira glaçada. Altra vegada un dia lletós i gebrat. La llum del sol es reflexava al mirall nacarat del vapor, ben bé com si el cel hagués baixat fins arran dels caps.

A les llambordes dels carrers la humitat es fonia amb el pixum dels gats. Les finestres romanien tancades. L’udol del fred gemegava mut, imaginari. La boira eren milions d’espurnetes menudes, volant com papallones tafaneres que es ficaven pels narius: una mà lúgubre que et palpa dins de la camisa, acarona el pit i frega l’estómac. Més amunt, la silueta del castell es feia més sinistra, silenciós i fosc, com si l’haguessin abandonat milers d’anys enrera i la guarnició fos una legió de fantasmes.

L'ex-comissari Perezagua va notar un llagrimeig als ulls: era la fresca matinera i les lleganyes que no s’havia arrencat. Duia les mans clavades dins les butxaques però els ossos li gemegaven a cada passa. Al capdavall del nas hi duia una gota transparent, com destil·lada. Podia passar-s’hi el puny de la jaqueta: era en va, de seguida hi tornava a ser. Carrers clapejats per les cicatrius pedregoses de les cases que s’han enrunat. On deuria ser la gent que hi vivia? Barcelona volia fer-se moderna aterrant els suburbis més tristos, com si la ciutat fossin edificis enlloc de gent que habita cases.

En tota aquella estona només va topar-se dues figures humanes. Una dona que venia daus de sabó, arraulida en una cantonada de la plaça. Estava morta de fred, vora la porta d’un cafè de portes opaques. A l’interior se sentia remor de veus i una cafetera que rebufava. I l’olor de moniatos, constantment, que persistia i es renovava a cada cantonada. I després, més amunt un gitano sargaire que treballava absort al portal de casa seva.

Va seguir escoltant les passes sordes damunt l’empedrat, massa pendent i humit. Temia la mena de gent que deuria haver-hi dins les tavernes. El fred i la boira feien carrers solitaris, i de passada l’hi feien sentir a ell. Se li feia estrany caminar tan sol per un barri que sabia dens de gent, de sorolls, de vida efervescent. Com per obra d’un sortilegi, ara hi passava completament rodejat de buidor.

Hi havia racons sorprenents: les cases que s’havien enrunat deixaven clapes de pedregars erms. Però no del tot: l’herba és el primer ésser que s’afanya a habitar el no-res, perquè la naturalesa sent horror de la buidor. La molsa i les taques de verdet guanyaven l’ocre de l’adob, els grisos de les pedres antigues, el blanc exhaust de la calç vella i fatigada allà on s’havia ensorrat.

El pendent l’empenyia avall, i es va deixar anar mentre procurava sentir-se indiferent i despreocupat. Potser arribava a la fi de la seva missió, i el millor deuria ser fer-ho amb l’ànim tranquil, sense neguits.

Quan arribava al capdamunt d'un llom de barraques, el va rebre una melodia que no se la podia esperar: una ràdio retransmetia una veu desconeguda que entonava els "Suspiros de España". Era una veu somorta: qui sap, potser una parella s’havia allitat amb l’aparell encès, i ara dormien el son dels amants sense patir per res, sords i cecs davant del món. Llavors va veure el rètol del cafè, i la silueta xuclada de l'home que l'havia citat. 

Video-fascicle 3: L'entrevista al gran poeta
(Res millor que les paraules d'un poeta per a comprendre què és la poesia)