16. Aquest camí no du a Roma

Aquesta entrada està dedicada al bloc Bereshit del vell amic Enric, i per això hi he citat dues vegades el llibre de la Gènesi. Amb l'esperança (potser vana) que el text li resulti més digerible que d'altres.

Provar d'escriure novel·la és, entre altres desgràcies, ficar-se en un camí estrany. No sé on em du, ni què em demana. Tret de perdre-hi moltes hores, agafar enrabiades amb mi mateix i passar hores mirant el blanc buit del sostre (esperant la Musa gandula). Hi ha camins que no duen enlloc. És mentida que tots duguin a Roma.

Fa molts segles, un trobador eixerit es va adonar que si prenia el mot Roma i n'invertia l'ordre de les lletres, li apareixia Amor. Roma i Amor és una oposició que té un sentit místic, al qual cadascú li pot trobar una lectura (m'agrada la de Jung, però no la dic). Però el meu camí no du ni a Roma ni a l'Amor. Escriure una novel·la és una forma d'enfrontar-se sol al món i a la humanitat. No massa diferent d'allò que fa l'obrer que, abismat a l'interior d'una mina, colpeja la roca amb el pic. No m'agrada gens tota aquesta àurea de què es rodegen els intel·lectuals i que surt de pressuposar que els esforços mentals són superiors o millors que els físics. Perquè entre el novel·lista i el miner, possiblement qui s'enfronta de veritat als seus temors i qui transforma el món és el miner. I no pas el novel·lista, per més que xerri i que escrigui i que mantingui un blog. En això, segueixo sent exclusivament marxista -de la banda trotskista.

El qui vol canviar el món potser odia el món. Segurament estima el món, però no li agrada allò que la humanitat li fa al món. Potser odia la humanitat. O potser no: potser estima els homes i les dones, i s'enrabia de veure què fan, que es fan entre ells, què li fan al món. Hi ha alguna cosa raonable en tot això, però és una raó alterada. Ho diu l'Aristòtil: Sembla que la ira escolti la raó, però que l'escolti malament (això apareix a l'Ètica a Nicòmac). Escriure també conté una part d'aquesta ira ensordida: és una acció irada, rabiosa. Escriure té una relació amb l'amor però és una relació estranya: l'amor també s'apropa als odis i la passió té semblances amb la fúria, i la fúria amb la ira. Tant desig sentia Ivan el Terrible per Kazan, que la va passar pel foc. Tant estimava Yahvé les seves criatures que va destruir Sodoma. Tant estima Catalunya en Mas que la vol vendre als emprenedors.

El món està mal fet, i la literatura (una entre les arts) prova de crear desesperadament un món paral·lel que potser no és millor però on les coses encaixen, els fets tenen raons i els fenòmens perquès. Fins i tot el realisme costumista és una realitat paral·lela (una fantasia?). No queda clar si fou Nietzsche el qui va atribuir a Luter aquesta idea: que Déu va crear el món en un moment de distracció. Podria ser. També hi ha aquell bonic diàleg de Beckett, a casa del sastre.
-Senyor sastre: Déu va crear el món en sis dies i vós em voleu dir que tardareu dos mesos en acabar-me el trajo?
-Sí, així és -respon el sastre- Però compareu el món i el trajo.

I finalment: escriure també és un camí de perdó i de redempció. Per això deu ser que vull explicar la història d'un home que és una mala persona i que, amb poca fortuna, prova de redimor-se com bonament pot, com bonament li ha estat donada l'opció de redimir-se. Avui sí, avui he provat d'escriure la sinopsi de la novel·la.

Sinopsi

Espanya, 1939-1941. Un falangista d'Extremadura (Martín Marín) arriba a Barcelona per a fer-se càrrec d'un comissariat de policia. Té poques amistats i contactes, de manera que li assignen una divisió secundària i irrellevant. Quan es topa un cas que el podria projectar amunt en l'escala professional, s'adona que el seu predecessor republicà li resulta imprescindible (Luis Perezagua). El necessita, però el malaurat és un pres en un camp de presoners. Se la juga per alliberar-lo, a canvi de tenir-lo sota la seva custòdia. S'inicia una relació tensa entre els dos comissaris. La investigació els enfronta a un misteri de to sobrenatural, en la qual tot du a pensar que un home mort molts anys enrere (Fructuós Canonge) camina entre els vius, i comet crims horribles. Les dues espanyes estan obligades a conviure i cooperar per tal de resoldre un misteri espectral. Mentre persegueixen un fantasma, cadascun dels dos prova de salvar-se: Perezagua vol viure amb dignitat. Marín és una ànima amargada que aspira a trobar l'amor i en definitva el cel. A la fi, Marín creu haver trobat el camí de la salvació mitjançant el sacrifici.

Ja em perdonaran els possibles o improbables lectors si no sóc més concret. No m'agradaria gens de que en  Sierra i Fabra, en Millàs o en Muñoz Molina m'afaitessin la idea. Em fotria negre que fos en Pérez Reverte. Tot i això, i sabent-los més llestos que no pas jo, potser ja he parlat massa. Però tant li fa: escriure una novel·la és ficar-se en un mal camí i per tant: qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Video-fascicle 16: Un dia, tot caminant per un camí desconegut, vaig trobar una casa