10. Incipit: com es crea un personatge

Al principi fou el principi, diu el llibre. Sembla una redundància, però està molt ben dit. Les coses òbvies són les que primer s'obliden i per això hi ha qui comença la casa per la teulada o fa Pasqua abans de Rams. Pertanyo a una generació que ja no té massa clar el referent de fer Pasqua abans de Rams: en percebem el significat d'una forma vague i aproximada, però en canvi encara valoro les coses que es fan des del principi, avançant cap al final.

Deu ser per això que sempre m'ha admirat el principi tan net i tan brillant de Moby Dick:

Digueu-me Ismael.

Vet aquí la forma tan excel·lent de presentar el narrador. Melville no era gaire catòlic, i amb aquesta primera frase fa una de les millors oposicions a la Bíblia: perquè... qui és el narrador de la Bíblia? I tot i així, cal reconèixer que aquell coi d'hebreus van organitzar el text fantàsticament: des del caos a l'ordre, i de l'ordre cap al caos.

A les escoles d'escriptura ensenyen que abans de començar a redactar cal tenir el curriculum vitae del personatge, tractar-lo com si fóssim un empresari que busca candidats als quals els passa també un d'aquells espantosos tests psicotècnics on -diu la teoria- es pot veure l'ànima de l'individu, radiografiada. Fuma? És de dretes o daltònic? Paga les factures o es fa el ronso? Té el cap fred i els peus calents? Renta els plats o li renten? Diu la teoria d'aquestes escoles que -ni que el teu personatge sigui un astronauta abandonat a la Lluna, cal que ho sàpigues tot d'ell: és partidari del transport públic o del privat? Creu que assassinar Bin Laden al Paquistan és una acte de justícia?

El meu personatge és un policia falangista de Cáceres, o més ben dit un falangista de Cáceres qui, en acabar la guerra, obté de rebot feina de policia a Barcelona perquè vol marxar de la seva ciutat. No és un home feliç ni especialment alegre. Això m'interessa més no pas si beu Coca-cola o Pepsi, si carrega a la dreta o a l'esquerra dels pantalons, si mar o muntanya, carn o peix. De manera que he fet el meu exercici, el meu disseny de personatge i no he tingut cap més remei que buscar el principi. L'objectiu era: resumir els primers anys del personatge en dues pàgines.

Perquè resulta tan difícil anar a buscar la infantesa i fer-ho creïble?

Martín Marín havia nascut a Villanueva de la Serena l'octubre de 1904. Els pobles de la Serena són més andalusos que extremenys, perquè la ciutat important que els queda més a la vora és Còrdova. L'aspecte dels pobles, la llengua i els costums tenen més a veure amb el sud lànguid i melancònic dels tòpics ibèrics. Per això, quan als deu anys el van enviar a Cáceres, tan àrduament castellana, deuria sofrir aquell canvi com un càstig més que no pas com allò que pretenien: fer-li el present d'una oportunitat brillant.

La mare tenia un germà capellà, que donava classes al col·legi de La Salle de Cáceres. Va arribar a la ciutat el setembre de 1914, dos dies abans que comencessin les classes. Va tenir la impressió que arribava a una fortalesa de pedra glaçada. L'estiu tot just s'acabava d'esmunyir però a les nits glaçava amb fúria.

El frío puede romper la piedras, li va dir l'oncle a mode de benvinguda. I això explicava perquè portes i finestres eren sempre segellades. La residència dels estudiants era annexa a l'escola, un antic hospital grandiós i rectangular, calcari, cobert de lepra. Martín va recordar les casetes encalades, els patis, els geranis i les azalees, els carrerons torts on esclatava el sol. Aquí no hi deuria haver sargantanes per encalçar.

Els diumenges a la tarda sortia a passejar amb l'oncle i un altre prelat, un home jove amb accent gallec que mai va dirigir un sol mot al nen. Tan sols sabia que li deien Padre Germán. Els dos capellans mormolaven en veu baixa, els caps acotats, i a Martín només li arribava el fregadís de les sotanes aspres i un xiuxiueig sord, com d'insectes.

Martín mirava la gent durant aquelles passejades sense rumb. Mirava els nens amb les famílies i sentia que no s'hi assemblava. Cáceres és una ciutat de vocació castellana: la gent prefereix el tracte tosc i eixut, la roba senyorial i el posat altiu, forçat.

És a Cáceres on es va alçar el teló de l'òpera imperial d'Espanya. Ara roman petrificada i absorta, i mostra la tragèdia del final de l'imperi, convertida en sarsuela. La ciutat va donar conquistadores, mercenaris, aventurers i fugitius, els qui van obrir les rutes a través del mar vers El Dorado. Castells i baluards, i grandioses mansions d'aquells qui van conquerir Amèrica han esdevingut ruïnes monumentals que ningú no es molesta a endreçar. Les cases dels antics virreis  que es mantenen dempeus són magatzems de queviures, carboners, estables. Com una broma de la història, les grans construccions antigues que resten immaculades són les que hi van deixar els àrabs: muralles, aljubs, palaus, clavegueres, patis i jardins: els fonaments sencers de tota la vila.

Tot això no va fer que la pubertat de Marín fos alegre. Se sentia sol en una ciutat trista, que es mirava amb un elegant menyspreu aquells qui venien de més avall, del sud inculte i agrari. Créixer en aquestes circumstàncies deuria ser la causa del seu caràcter introvertit, i potser l'arrel pregona del disgust que sentia envers el món.

Martín va arribar a la joventut amb un títol de comptable guardat dins d'una carpeta i una pila de coses pendents, però que no sabia ordenar per importància. Tampoc no era impacient: el temps a Cáceres li havia atemperat els neguits. Havia provat d'escriure poesia, i els salessians li havien publicat alguns versos al butlletí de l'escola. Però quan es rellegia es cansava a sí mateix. Volia dir coses però no aquelles, no pas d'aquella forma. Després va provar amb la fotografia: son pare deuria haver fet grans esforços per estalviar i comprar-li la càmera. Ell, però, la va rebre amb una indiferència que dissimulava el disgust. L'esforç del pare, va pensar, era proporcional al malestar que li causava haver enviat el fill lluny de casa, abandonat en una ciutat llunyana i freda. Quan va acabar els estudis, als setze, va buscar feina a la mateixa Cáceres. No li agradava, però no volia saber res més de la família i de fet, mai més no els va veure. Unes quantes cartes breus són tota la correspondència que hi va mantenir, repartida gairebé aleatòriament entre mare i germana. Amb la germana la va suspendre quan ella li va explicar que es casava. Amb la mare, quan ella va deixar de respondre. Només hi havia un motiu per deixar de fer-ho, i en Martín el va acceptar amb pena, però també com un alliberament.

Video-fascicle 10: Manual per a crear un protagonista