Despullat a la biblioteca (1)

Em va trucar un vespre, poc més tard de les nou. Jo havia sopat en excés i em sentia el cap tupit. Duia dies neguitós amb maldecaps de la feina i especialment perquè m'havia encallat en l'escriptura de la novel·la. Aquest darrer factor es deuria haver traslluït en els apunts del blog. El qui em trucava era un lector ocasional, amb qui no ens coneixíem. De fet, tan sols ens unia un remot conegut comú.
-Lluís? Sóc un lector del blog, crec que tinc una bona notícia per tu.

Em va explicar que a causa de la seva feina voltava per diverses biblioteques del país i que, al marge de l'interès comercial, sempre solia remenar i rebuscar llibres curiosos, vellúries i rareses. El cas és que havia fet una troballa que necessitava fer-me saber. En una biblioteca d'una vila de l'interior, el nom de la qual no direm, s'havia topat una col·lecció relligada del periòdic El buen sentido No sé perquè s'hi havia fixat, però hi va trobar una sèrie d'articles sobre un famós mag i prestidigitador de finals del XIX, en Fructuós Canonge.
-Crec que aquesta és la història que necessites, de veritat, fes-me cas i no te'n penediràs.

Vaig buscar aquest Canonge a la wikipèdia. Em va semblar interessant, però no podia comprendre què tenia a veure amb mi ni amb la meva novel·la encallada. No te'n penediràs de fer-ho és la forma que té la gent d'obligar-te a fer alguna cosa que no volies fer. És com un consell que cal seguir, una ordre de to paternal, com de mafiós de barri. El pare solia dir-me aquesta frase durant la meva adolescència, i cada cop que me la deia jo l'odiava una mica més.

La biblioteca on m'adreçava no era una biblioteca convencional, sinó que pertanyia a una associació més o menys esotèrica i alternativa, d'aquestes que conjuminen l'ample ventall que va dels observadors d'extraterrestres fins als vegetarians, naturistes i amants del Reiki. Anys enrere, la vila s'havia despoblat dels seus nadius, i tots els habitants provenien de les grans ciutats industrials. Vila de fugitius, per tant.

A l'entrada del poble, un rètol immens dóna la benvinguda al foraster però alhora l'adverteix dels costums i normes que hi regeixen. La majoria fan referència a qüestions d'això que ara anomenem civisme, i són recomanacions vagues per a comportar-se d'acord a la cultura local. Al capdavall del rètol hi ha un avís en tipografia negreta i de cos més gran: ve a dir que, d'acord amb la filosofia del poble, i per a esborrar els signes ominosos de les diferents classes socials, és obligatori el nudisme integral (amb alguna salvetat pel què fa al calçat, en cas que hom tingui la planta dels peus massa sensible).

Passejar per entre les enormes estanteries dels llibres completament nu és una sensació nova i diferent. Com si tot aquell saber acumulat en rigoroses fileres se t'abraonés al damunt i et recordés que ets tan sols un ignorant, un mico amb poc pèl, un simi menut i maldestre.

Preguntar-li res a la bibliotecària requereix un esforç d'autoestima i de desvergonyiment inesperadament complexe. Potser perquè ella és una noia jove i d'actitud distant, em vaig embarbussar i va caldre que acudís a ajudar-me el  director de la biblioteca, un homenàs de proporcions enormes que lluïa una esplèndida barba com la del profeta Isaïes.

Al final de les estanteries hi ha un enorme solàrium (sofàs i parets de vidre) on hom pot llegir sota el suau sopor i la llum iridescent de la primavera. Els lectores i les lectores mandregen, passen els fulls lentament i fan suaus moviments amb el cap. No sabria dir si assentien la lectura o si saludaven el nouvingut mentre li aplicaven una repassada distreta. Vaig procurar seure posant les cames de manera que els genitals no s'exhibissin gaire -però sense amagar-los de forma estranya- i vaig començar a llegir les sorprenents revelacions sobre aquell prestidigitador qui, a finals del dinou, va passar d'immigrant a limpiabotas de la Rambla i finalment a mag en grans espectacles.

Canonge va arribar a actuar en una funció privada per al rei Alfons XIII, però allò que no apareix a la wikipèdia és el misteri que envolta la seva mort. Ningú no sap datar-la, i algunes informacions misterioses apuntaven la possible immortalitat del mag, o àdhuc el seu retorn de la tomba. Havia encertat el truc definitiu per enganyar la Parca? Potser acabava de trobar el fantasma (vampir, zombi, espectre) que necessitava per a la meva novel·la, i era terriblement excitant pensar que podia haver trobat un no-mort real. La troballa de Fructuós Canonge era realment fantàstica -pensava mentre menjava el menú vegetarià, poc més tard- perquè hi ha la possibilitat que encara sigui viu i així, finalment, podré dur la novel·la fins allà on vulgui, fins avui.
-Compte que no et caigui un pèl a l'amanida -va fer una veu darrera meu, en to burleta.

De tan absort com estava, vaig témer que no fos el mateix Canonge el qui se m'havia apropat. La nuesa afegida a l'acció de menjar crea una rara sensació d'indefensió. Però era el director de la biblioteca: qui podia ser, d'altra banda, si no havia parlat amb ningú més del poble?. Va seure davant meu amb una ampolla de vi ecològic i ens la vam veure xino-xano. Era un home culte i agradable, antic catedràtic de filologia grega a l'Autònoma.

Com sol passar davant les ampolles de vi, el temps es relaxa i s'estova, i els rellotges perden densitat. Vora les vuit del vespre, el meu interlocutor em va fer saber l'hora:
-Mira, ara deuen estar tancant els col·legis electorals.
-Ostres! Jo pensava anar a votar...!
-Votar qui? No fotis, home. Ja ha passat aquest temps, no els podem seguir obeïnt ni tement, i jo diria... -però aquí va interrompre el discurs previsiblement àcrata.
Perquè la porta de la cantina s'havia obert i venia la bibliotecària de dret a la nostra taula, avançant a grans gambades.

(Fi de la primera part)

Notes: Aquesta entrada (la número tretze, casualment) no conté el video-fascicle habitual que els milers de lectors esperen amb candeletes. L'autor del blog ha fet un incís en el to general, però alhora ha dedicat algunes hores del temps a col·laborar i participar de diverses formes amb el moviment de protesta contra els partits polítics. Ple de contradiccions, l'autor també ha anat a votar.