15. Mentre agonitzo

La Roser A. no llegirà la novel·la d'en Lluís B.

Mentre agonitzo és el títol que va escollir en William Faulkner per a encapçalar les seves memòries (de fet, va escriure As I lay Dying). L'imagino vital i enèrgic, en Faulkner, i no obstant conjuga el verb agonitzar. Què feia en William mentre agonitzava? Doncs resulta que escrivia. I així no fa sinó dir un cop més que entre la vida i l'escriptura hi ha un vincle molt estrany. Hi ha uns quants actes que escolliríem -si puguéssim- per a fer mentre ens morim: no sé quin ordre de preferència tindria un referèndum sobre la qüestió, però jo diria que les majories se situarien entre morir dormint i morir follant. Sense oblidar-se de menjar i beure. Morir follant, dormint, menjant o bevent conté una certa rebelió contra la mort. Morir escrivint té un aire com de ritual o de sacrifici absurd. Jo diria que aquesta opció és la que explica l'Andrei Tarkovski a Nostalgia.

Si se m'acuden aquestes coses és perquè quan vaig escriure els primers compassos de la meva novel·la acabava d'enterrar el pare, i tot just ara fa tres mesos he enterrat la mare. Vull dir que la mort ha estat rondant per aquí a la vora, no es tracta pas d'un somni romàntic. Ahir vam acabar de buidar el seu pis: vam deixar les parets nues i els ecos tancats a dins. Hi hem deixat pols agombolada en grans volves que ha ocupat les estances tan bon punt en trèiem mobles i trastos. Era com si una intel·ligència desconeguda ocupés les cambres enviant-hi un exèrcit de brossa estranya, a mig camí del vegetal i del mineral. Era inútil escombrar: tornava amb més fúria.

El cop de porta final és terrible: en un segon tanques l'escenari i lliures les claus. La messe est finie. Com en les peces de Txèkhov: hom tanca la porta d'un cop sec, funció acabada i el públic que alça el cul per marxar cap als seus maldecaps quotidians. L'escenari a les fosques és un rectangle de negror sense més relat. En aquest cas, aquella quarta paret que diu en Peter Weir és una porta que el pare, molts anys enrere, va revestir i va reforçar contra lladregots i ensurts. En aquests moments, la porta amb panys de seguretat defensa un espai buit, el buit absolut. Com totes les muralles, finalment és un monument al no-res.

Mentre escrius passen coses: es moren els altres i potser em moriré escrivint jo també. Quan surto al carrer no em giro enrere ni un sol cop. Em resisteixo. El portal del carrer de la Indústria 269 es va allunyant a la meva esquena. El laberint mortal s'allunya de mi i no caic en la temptació d'Orfeu. Ni una sola mirada enrere. 

El món és diferent, tant si miro cap dins de mi com enfora. La ciutat està esverada. A la nit sonen les cassoles per saludar els valents acampats a la Plaça de Catalunya. Ahir per primer cop algun d'ells va reivindicar l'esperit anarquista del 36, aquells homes i dones que van voler capgirar el món amb les mans. Camino per una ciutat que cada cop estimo menys però que em genera tantes emocions, encara. La menyspreo per haver votat un alcalde retrògrada, catòlic i conservador. Però l'admiro per haver sabut recuperar inesperadament l'empenta immensa dels anarquistes que la van fer capital de les revolucions obreres del món. La Barcelona roja no està abismada com deien, encara batega. Hem hagut d'esperar a la generació dels besnéts, però l'esperit ha retornat.

El món es transfigura. No m'agrada dir-me orfe, perquè si se't moren el pare i la mare més enllà dels quaranta sento que no és aquest el mot que ho explica. Però hi hauria d'haver una paraula que indiqui aquesta sensació nova. Ara escriuré sense imaginar què dirà la Roser quan ho llegeixi. M'expressaré amb més llibertat? I alhora l'enyoro. Encara avui m'estranya que el telèfon no hagi sonat a quarts de deu, que és l'hora en què em trucava.

Al vespre em topo una mena de pregària que algú, endut per la ingenuïtat, ha penjat al facebook:

Se'n van anar massa aviat..... o se'n van anar simplement... Quan mirem al cel ens agrada pensar que miren per nosaltres. Sovint ens recordem d'ells... al mati... a la nit o mirant les estrelles.... una data.... una cançó... un lloc... una olor... En memòria dels que ens han deixat. Copieu aixo al vostre mur si també trobeu a faltar a algú.

Què deu voler dir massa aviat? Quan és aviat i quan és tard i quan és just el moment de morir-se? No ens volem fer càrrec que la naturalesa actuï sense calendari ni programa, sense motius justificats, sense déus i sense follets. Si m'hagués cuidat més, si no hagués fumat, si m'hagués pres les medicines, si m'hagués quedat a casa... I jo anar escrivint, i mentre condueixo de nit cap a casa per una carretera buida i xopa parlo tot sol, em repeteixo els mots per a provar de retenir-los i escriure'ls quan arribi.

En un revolt no massa tancat, vora Artesa de Segre, hi ha un esclats de llums blaves i grogues. Ambulàncies, bombers i dos cotxes de policia. Un home gran s'acaba d'estimbar i el cos jeu a terra, embolcallat amb una mortalla d'or refulgent. La bossa metal·litzada llença uns reflexos com de discoteca dels anys vuitanta, és fascinant. A la ràdio del cotxe, casualment, hi sonen els Communards, Don't leave me this way. L'esquerra radical del gay power. Apujo el volum i l'escena adquireix una dimensió brillant. Tant David Lynch com Luis Buñuel en sabrien treure partit, em penso.

Si al proper revolt fos jo el qui es matés, ningú no sabria que m'he mort escrivint en veu alta. Però seria una llàstima, perquè encara vull enllestir quatre coses i a més a més se m'ha acudit per fi com escriure la mort de Martín Marín, el meu protagonista.

Video-fascicle 15: Recorda que mentre escrius la vida passa