6. Una llengua que acaba en punxa

dedicat a Juan Marsé, en especial per Ronda del Guinardó

Les llengües poden ser llargues o curtes, esmolades, insidioses, clivellades, lascives, sense pèls. A Catalunya, a més a més, la llengua és espinosa. Per més anys que passin ens hi seguim punxant. Tant en literatura com en cinema, hi ha una tendència a oblidar la sociolingüística que dóna resultats grotescos. Algú ha estat mai en un hospital on tant els pacients com els treballadors (des del metge al zelador) parlin exclusivament en català? És ridícul, o bé imaginem un hospital propietat d'Òmnium Cultural, on s'hi practica l'estricta vigilància idiomàtica. Vet aquí l'escenari que TV3 serveix a Polseres vermelles, una producció que pretén parlar de la realitat.

La literatura es pot permetre dibuixar escenaris fantàstics, és clar, tant com vulgui: de Gulliver a Pantagruel, de l'Alícia a Peter Schlemhil. Per això la van inventar. Però hi ha gèneres i gèneres, i la novel·la anomenada negra crec que es va parir per a disseccionar el món anomenat real, allò que hi ha. Tindria poc sentit dibuixar un detectiu i uns criminals en un món de fantasia, quan la corrupció i els polítics ens forneixen la realitat d'una matèria prima abundant, diversa i distreta. Hammett va escriure sobre polis i lladres per a poder descriure els carrers, la ciutat. Allò que fa és precisament radiografiar la realitat. Sense endolcir ni maquillar -i de passada sense adjectius.

Si la novel·la vol retratar el carrer en el seu sentit més cru, també hauria de mirar i escoltar quina llengua (llengües) parlen els homes i les dones que tomben pel carrer.

Sabem que hi ha Mossos d'Esquadra corruptes i dedicats al narcotràfic en hores lliures, o fins i tot lectives: coses del progrés i de l'estat de les autonomies. Però tot i així, dubto que el Mosso corrupte es corrompeixi en català:
-Mireu, estimat senyor Camell, per una mòdica aportació de mil euros setmanals us puc garantir la meva protecció. A vós i a les vostres amigues barjaules. (Pausa). Per Catalunya!
-Oh, mon car Mosso, quin goig que sento a les meves gònades. Fem-ho doncs, i amb il·lusió! En quin compte corrent voleu que us faci la transferència?
-A La Caixa, que és més nostrada. Oficina d'Abat Escarré, xamfrà amb Joan Amades.
-Així es farà. (Pausa). Per Catalunya! (Pausa breu). Visca l'Honorable Felip Puig i visca Monsenyor Sistach!

Per motius complexos de dir, han estat els escriptors catalans en llengua castellana els qui han tingut menys prejudicis en tractar el bilingüisme, la diglòssia i els seus similars: Juan Marsé no fa escarafalls a la llengua real del carrer. Mentre que textos negres de Manuel de Pedrolo o de Jaume Fuster (per dir-ne dos de coneguts) relaten una impossible delinqüència, policia i mala gent en general que no resulten creïbles ni llegits des de Viladrau. Els defensors del model diuen que Fuster i Pedrolo es van esforçar a crear una tradició, que els devem un agraïment immens. També es deu poder dir que aquella proposta no duia enlloc: De mica en mica s'omple la pica és un text impossible. La inverossimilitud dels diàlegs fa riure quan hauria de ser dramàtica. I així apareix un gènere únic però estúpid: el melodrama lingüístic català.

Com que en temps de retallades pressupostàries no em cal patir per si en Mas em donarà o no una subvenció, he decidit tirar al dret. Diàlegs bilingües i personatges catalanoparlants que, donades les circumstàncies sociolingüístiques canvien de llengua. Això no em garanteix que faci una bona novel·la negra, però m'estalvia d'un ridícul. Tota aquesta parrafada ve al cas de l'escena en què Perezagua (de mare catalana) parla per primer cop amb Marín, acabat d'arribar de Cáceres.

Duia una nova carpeta, diferent de les altres. La va deixar caure sobre la taula des de ben amunt, per fer-la espetegar. No li va explicar res, tret que li recomanava començar per aquell expedient. Els altres tenien una importància menor:
-Tengo que... ¿debo empezar por aquí?
-Sólo son chorizos y maleantes, va resumir.
Un cop sol va seure i va obrir els calaixos de la taula. En pujava una olor de roure vell, de floridura i d'insecticida.  

Trenta cinc línies per a justificar-ne dues. No sé dir si es fa estrany o perfectament normal que el narrador parli en català, i els personatges en castellà. Ho hauria de saber abans de seguir, perquè aquests dos personatges duen tota la novel·la, de cap a peus i els seus diàlegs són constants. Hauria de saber -com a mínim- si els fragments en castellà han d'anar en cursiva o no. Un excés de cursiva potser fatiga, i aquí n'hi haurà molta. En fi. Potser camino cap a un nou precipici, el de la novel·la bilingüe.

Si en Juan Marsé llegís blogs -i al damunt llegís aquest-, m'agradaria saber què hi diu.

Video-fascicle 6: Posa les llengües en contacte

Avantatges, riscos i paradoxes de la traducció i el doblatge