9 . La mala vida dels escriptors

Els músics es droguen més, els pintors follen molt i els escriptors duen una vida social i afectiva catastròfica. O bé: els músics follen més, els pintors es droguen molt i els escriptors duen una vida social i afectiva catastròfica. Sí: els dos primers tòpics són intercanviables però el tercer és inamovible.

Aquestes dues línies les tinc escrites de fa temps, sota el mateix títol. És la introducció que tenia preparada per tractar de la qüestió, però ho he de tornar a escriure tot després d'haver conegut en Jerôme Dubois, el mític escriptor del roman noir, als setanta. No el vaig trobar per internet, on apenes consta. La seva adreça me la va dornar un doctor en història contemporània de l'Autònoma -diuen que el cum laude del doctorat el deu a en Dubois. La seva tesi (Estructura social i sociologia del lumpen a les ciutats de l'Europa meridional, 1960-1980) es basa en la literatura de Dubois, que també va inspirar diversos cineastes, de Paul Delvaux a Claude Chabrol.

Vaig aconseguir una cita amb Dubois, que viu aïllat a l'Alt Àneu. Des del trencall a la carretera que mena a Salardú, la masia és invisible. Poc més amunt es distingeix una construcció antiga, un vell mas de pedra. En la distància, hom diria que està dehabitada fins que no es descobreix la roba estesa a les branques d'un llorer enorme (com dimonis ha prosperat tant un llorer en un clima com aquest?).

Tot i el reconeixement i l'èxit, Dubois ara ha escollit el recolliment. Em va dir:
-Aquesta casa no és un bon lloc per a entrevistar-me, jove, caldria que lloguéssiu una sala en un hotel, poc més avall, on van els turistes imbècils que busquen esports d'aventura. Els detesto, però disposen de salonets molt comfortables i podem demanar a una cambrera rumanesa que ens serveixi vi [...] En conec una que [...]. La veritat és que escric sobre l'espècie humana i això m'obliga a conèixer qui són, però com més coses en sé més ganes tinc de no saber-ne cap. Mira: ara mateix entra un estúpid vestit íntegrament de North Face... és clar, la panxa i el cul pesen prou com per impossibilitar-li cap acció que no siguin els descensos en esquí o els ràppels, però ell va tan content [...]. Però hi ha una subespècie d'escriptors que volen ser sociables i populars, no ho oblidem. Em produeixen una mena de vòmit imparable. Apareixen a les tertúlies de la tele, fan programes de ràdio, somriuen i somriuen, i crec que també busquen subvencions, se'ls veus als còctels dels polítics en campanya... Incomprensible, no ho entenc. Sé perfectament què pensa un escriptor respecte d'un polític... per què li somriu? Tant cínics poden arribar a ser els meus col·legues? [...]. No, de relacions amb dones no en parlo, i molt menys encara de relacions amb homes: el que em du el pa ja no me'l du, el vaig insultar per una qüestió trivial, un matís ideològic [...]. Vostè em diu que vol escriure una novel·la ambientada l'any quarant-u, a la Barcelona de la post-guerra. No hi era, jo, no sé què dir. Però la sinopsi que m'ha explicat no l'he acabad d'entendre, un embolic. Vol que li digui una cosa? Es publiquen tants llibres cada dia que no crec que valgui la pena que s'hi esforci, sincerament.

Dos minuts més tard, després de liquidar la factura de l'hotel, emprenc el camí de tornada.