2. Deixa't ajudar per un quinto Estrella

Detesto l'escriptura dels escriptors flegmàtics, aquests que són capaços d'escriure aquí i avui sense tenir en compte ni l'aquí ni l'avui. No serà pas que els tinc enveja? Quin plaer enorme no ha de ser viure aquí i alhora prescindir-ne, i parlar de follets o de grans moments de la literatura, o de glòries remotes, de l'impertorbable melic, de vagues disquisicions estètiques que es remunten a cinc, a set, a nou-cents anys...!

Vull trobar un llenguatge, un to i unes referències que diguin de mi (del meu text) que visc ara, que veig les injustícies i les penúries del  meu temps. Hi penso, perquè la meva novel·la se situa en l'any 1940 o 1941, però no puc passar per alt que escric (visc) el 2011. Com m'ho puc fer?

A qualsevol llibre d'història hi podem trobar informacions de cada època. Si ens remuntem al segle XV, trobarem cròniques i documents plens de dades: economia, poder polític, guerra, església. No obstant, entenem qui eren els homes i les dones del segle XV mirant la pintura d'aquell temps o llegint-ne novel·les i poemes. Què els feia patir, de què tenien por i com manifestaven el desig, què volien, com s'ho feien per comprendre la vida i els misteris. Fins i tot els historiadors van a la font de l'art per a redactar els seus assajos.

Tinc vuit primers paràgrafs possibles. Tan sols un d'ells sembla que insinua això de què parlo:

Martín Marín va arribar a Barcelona l'abril del 1940. Apenes si es complia un any de la derrota i la ciutat encara era el paisatge de la batalla. Hi havia edificis ensorrats per les bombes, runa als xamfrans, façanes plenes de sutge, mutilats, misèria. Va tenir la impressió que si palpava el terra podria sentir alguna mena de senyal, una reverberació. Les bombes, els xiscles i els incendis haurien d'haver deixat algun rastre, la petja del sofriment en cada lloc on ha estat. Com la impressió que li arribava als dits en tocar l'espatlla de la María Rosa, el ventre, els pits o el pubis: l'horror deixa una vibració característica. Però no es va ajupir a palpar l'asfalt, perquè la gent caminaven decicits i se'ls veia amb pressa, com si no vulguessin fer tard a la feina per res del món.

No estic gens segur que aquestes línies continguin res que parli d'ara, ni que digui res amb cara i ulls. Crec que hi apareixen els meus fantasmes, però aconseguir tan sols això és una fita miserable. Em posa frenètic que sigui tan difícil començar, que al primer paràgraf topi de lloros i m'entrebanqui. Com coi s'ho manega en Julian Barnes, amb aquestes arrencades suaus i vibrants? Plego. Prenc la caçadora d'una revolada i me'n baixo a la taverna de sota, a Cal Ramon, Tapas y Bocadillos.

És l'hora en què tanquen els quatre tallers i les botigues que sobreviuen al barri. Tenint en compte que el Tanatori Municipal no queda massa apartat d'aquí, diguem que al barri encara hi ha un cert ambient obrer, i d'obrer en actiu. Les converses de la barra tracten de les coses imminents. Em fa una certa vergonya haver baixat aquí pensant en un dilema literari mentre els altres arriben cansats, tement per les seves feines i el seu equip de futbol.

La vida, però, sempre et fa plans inesperats. No sé com ha anat que -cervesa amunt i cervesa avall- he acabat per explicar-me al planxista de cotxes dels Tallers Carmona & Navarra. És un home reposat, sensat i aficionat a la lectura. M'ha escoltat amb atenció i després ha fet la pregunta, tot netejant el broc del quinto amb la mà ennegrida.
-Per què ha de passar el 1940?

Li explico que m'interessa aquest moment perquè és una frontissa en la història d'Espanya: s'acaba d'ensorrar la República i es comença a construir una dictadura militar, es passa d'un estat laic a una ferotge vigilància catòlica, etc, etc. Divago una mica sobre aquesta mena de fenòmens. Ell no perd l'atenció, fa un glop molt llarg que buida la meitat de l'ampolleta i després la deixa sobre el mostrador amb una cura infinita.
-Pots passar-ho al gener de 2011, no? El tripartit ha plegat i han guanyat els convergents. Ja sé que no és ben bé el mateix, però jo crec que funciona. Fixa't que en Guardiola també diu més o menys això, que s'acaba un cicle.

Mentre pujo les escales cap al pis penso que hauria de parlar més sovint amb la gent, per les tavernes. Com puc parlar del meu temps i dels meus contemporanis, si no els conec?

Video-fascicle 2: L'escriptor és un trampós

NOTA MOLT IMPORTANT: Aquest blog s'actualitzarà un cop per setmana, si Déu i l'autor ho volen, poden -i es posen d'acord. El fet que en dos dies hi apareguin dues entrades seguides només respon a una estratègia de marqueting per a atreure, consolidar i enredar la clientela.

1. Escriure molt per a esborrar feliç

Video-fascicle número 1: La màscara de l'escriptor

Escriuré una novel·la. És fonamental que trobi una bona frase per a arrencar amb potència. De manera que les dues frases anteriors no em serveixen per a res.

La història explica com dues persones (desconegudes, antagòniques), es veuen obligades a conviure en un escenari terrible de confusió i dolor. Els uneix la necessitat, però no és una història només de necessitats i destins. Hi ha un fantasma que recorre escenes, cambres, llits. No es pot decidir si el persegueixen, o bé si l'esperit els vol devorar. La presència de les no-presències és essencial. Sobrenatural, fantàstic: són signes que, a través de milers d'anys de literatura, no han desaparegut mai.

Ahir vaig començar. Em vaig posar a escriure a les vuit del vespre, i al punt de la mitjanit tenia quatre pàgines. A les dues de la matinada, a força d'esforços, en tenia una i mitja. A les quatre eren quinze línies, tot i que en dues frases la sintaxi era lamentable i això feia preveure una nova minva. Com el mar quan erosiona les roques de la costa. Escriure és una activitat feixuga, destinada a aquesta celebració joiosa: l'acció d'esborrar

Els primers mots que van endur-se les ones foren els mots sobrers i absurds (sobrers, mots, absurds, vòrtex, paral·lelisme). Després van sucumbir mansament, igualment. També van cessar les expressions tòpiques i estúpides (peix al cove, cap fred, cor calent). I finalment foren frases senceres o per parelles, ah! i les subordinades: la subordinació no és una causa noble.

Em vaig llevar a dos quarts de vuit, vaig estripar el fragment supervivent i em vaig dutxar. Mentre em fregava les dents vaig veure al mirall que havia nascut un novel·lista i que damunt la taula de la sala de parts, sangonós i perplexe, hi havia un feix de promeses per a la goma d'esborrar.

Tal com deia abans, escriuré una novel·la i ho faré aquí (també es pot esborrar en una pantalla). En tinc fragments, idees.
He decidit que demà m'hi posaré. Suposo que les properes entrades d'aquest blog seran alguna cosa estranya i anguniosa, com assistir a una extracció de còrnia en directe. Potser seria millor no enfocar-ho com una tragèdia, tampoc no és això. Prefereixo escriure una novel·la (o exercitar un fracàs en directe) que no pas sofrir una extracció de còrnia.
Potser seria millor començar per coses menys compromeses, com ara escollir una cita per al preludi. A veure què tal sona aquesta de Borges:

El secret és sagrat, però no deixa de ser ridícul