Ogni dipintore dipinta se
Escrigui sobre allò que escrigui, acabo per escriure de mi. Ogni dipintore dipinta se. Tant li fa si és història, més o menys ficció, periodisme, urgència, fantasia. Sigui allò que sigui, cal que hi hagi una mica de veritat. I l'única veritat que conec és la meva veritat. De vegades les coses se't posen bé, de cara: el món et facilita que en parlis. Quan fa tres anys vaig començar a escriure sobre un home desarrelat que inconscientment vol arrelar(-se), encara no sabia que viuria un curs 2010-11 sotmès a la itinerància: en nou mesos lectius he voltat de la Cerdanya al Pallars, passant pel Segrià i les Garrigues. És la vida -i la veritat- dels mestres interins, res més a dir.
Duc amb mi un estrany accent oriental provinent de la Barcelona natal que, a força d'anys i de quilòmetres, s'ha desnaturalitzat. Ara parlo la variant dialectal d'enlloc. Com que també vaig viure un any a Menorca, no m'he desfet d'alguns mots que em resulten agradables: cotxo, calçons, horabaixa, es fosquet. De vegades decideixo passar-me a l'occidental: especialment quan faig un dictat a la classe de català. Dictar en oriental a nens i nenes occidentals és una mala jugada i de fet quasi un menyspreu. I així, a còpia de temps, dictats i escoles, ja no sé ben bé com parlo.
De vegades em venen ganes de començar a escriure definitivament en pancatalà: No t'esforços pus a ratllar català, que poc que t'entendran eixos al·lots. Al Pallars trobo canalla molt jove que reivindiquen el seu idioma, i ho fan amb tanta energia i senzillesa que no tinc cap més remei que doblegar-me: no parlo ni català ni castellà, parlo pallarès, ho sabibos?
La meva llengua, finalment, és la llengua del desarrelament: d'aquí però d'enlloc. Ja d'enlloc, per fi, però alhora potser no és una bona situació, una opció agradable. I tu, d'on ets? em diuen cada cop més sovint. Necessitem saber d'on som i a quin grup pertanyem. Però sobretot necessitem saber qui és l'altre, de qui és, d'on. El darrer cop la pregunta va arribar perquè tot parlant occidental vaig dir psiculugia. Fou llavors, al cap de dues hores de xerrameca:
-Has dit psiculugia? Com els de Barcelona? Però tu... d'on ets?
Si quan escric he d'aconseguir unir fons i forma, estructura i tema en un gran coit que doni sentit i significat a les paraules, potser hauria de plantejar-me seriosament començar a escriure en pancatalà. La meva novel·la tracta d'un desarrelat dedicat a perseguir fantasmes. Seran justament els fantasmes els qui li faran descobrir que no vol ser així, tan lleu i tan d'enlloc. Tal com em passa ara a mi, que he d'anar sovint d'ací cap enllà, i en poques hores he de ser capaç de fer un exercici quasi histriònic, passant d'una llengua a una altra. Sabré qui sóc, al final? Si la llengua és la forma de construir el món...
Potser no és casual que hagi perdut la mare durant aquest any itinerant i erràtic, la figura que actua com a referent clar de l'arrel. Plotí, que era més platònic que Plató, deia que l'ànima persegueix la dissolució en el tot. D'alguna manera, aquesta llengua dissolta és la que explica el meu món i les meves veritats. És en aquesta llengua que podré dir coses, senzilles i clares: qualsevol escriptura vol depurar-se i tothom aspira al mínim necessari, al minimal.
T'estim, et vull, t'estimo. Amb les vocals tancades i obertes, o una de cada, perquè ja no sé. Algú em diria, amb seny: i si t'estimos a tu? Provaré d'estimar-me.
Video-fascicle 11: Escollir un registre lingüístic
en el fons a qui més estimes és a tu mateiz, encara que no ho digui Platí ni Plato, a qui més has d'estimar més?
ResponEliminaPuigcarbó: home, hi ha moltes menes d'amor, ja saps... no totes les variants són tan autofàgiques.
ResponEliminaJo quan tornava els estius del poble del berguedà, els nens de Barcelona s'en reien del meu accent i el meu parlar. I quan pujava al poble, els nens s'enreien de la forma d eparlar de Barcelona...
ResponEliminaAris: imagino que en la perspectiva d'un nen encara deu semblar més estrany...
ResponEliminaÉs curiós com paral·lelament a la estandardització del català gràcies als mitjans de comunicació s'ha produït també un respecte per les diverses varietats, menys la de Can Fanga que és menystinguda per tothom.
ResponEliminaEl registre a una novel·la, però, crec que és interessant i l'escriptor no fa un esforç per adaptar-se. Difícil equilibri que només el fet de ser usuari de la varietat dona. Tinc amics de les illes i sempre es descollonen dels peninsulars que intenten xerrar mallorquí i salar-ho tot quan ells no ho fan del tot. Tenen les seves paraules no salades (normalment mots de coses importants), els seus girs gramaticals...
M’agraden molt aquestes històries quotidianes. Personalment gaudeixo més de la teva literatura amb aquests relats, que flueixen d’una manera aparentment espontània, i que tenen un estil molt teu. Ben escrits i inequívocament propis.
ResponEliminaEn el tema de la novel•la, persisteix l’estil, però potser es nota una mica que “busques” (en el fons tots busquem). Bé, és una opinió molt personal i m’agradaria que la prenguessis com a tal. Per altra banda excel•lents els vídeos (estic segur que en podries treure més suc).
Bé, ja he dit la meva. Pren-t’ho bé.
Un udol.
Galderich: és un tema molt llarg i divertit. No crec que la variant de can Fanga calgui defensar-la massa, ja que és majoritària. Però és cert que ningú no vol que se li pengi la medalla.
ResponEliminaD'altra banda, alguns dels millors escriptors contemporanis són els que han aconseguit escriure en la seva variant, per minoritària que sigui. Per a mi, un referent clar és el Jesús Moncada.
Llop: suposo que és evident que "busco", però la literatura serveix per a buscar, precisament, apart de servir per a vendre llibres.
ResponEliminaPel que fa als videos, en trauré més partit el dia que trobi actors. Jo ja em canso a mi mateix, i un sol actor acaba per esgotar-se.
Veus, Lluís, d'això que dius avui n'he estat pensant els darrers dies a Castelltallat. Terra de ningú, o millor dit, en el centre geogràfic del país, la seva parla respon a aquesta situació. Occidental amb influx oriental, Oriental del tot atenuat... No sabria dir-t'ho.
ResponEliminaFins i tot resulta coincident que el nostre imprescindible mercat sigui el de Calaf. Ja saps la llegenda: aquella gran fredorada que va anar glaçant totes les paraules fins establir el silenci. Un munt de paraules aturades que, amb l'escalf del sol de l'endemà, es varen alliberar de cop per alçar-se en un sonor mur de confusió.
Girbén: la història del mercat de Calaf és molt bonica i molt interessant. I és cert que, per la posició geogràfica, Calaf sigui un punt de confluència de llengües (actualment... quantes se n'hi deuen parlar?). Espero que algun dia ens trobem a Castelltallat... a no molt tardar si pot ser.
ResponElimina