Diria que aquest truc el van parir els guionistes la saga James Bond. Sempre arrenquen amb una mena de pròleg atabalat, bèstia i còmic que presenta el personatge. En dos minuts justos sabem com les gasta i què podem esperar dels vuitanta minuts restants. De fet, podríem marxar del cinema al cap d'aquests tres minuts, perquè ja està tot dit. Tarantino també arrenca amb uns minuts de fúria, sang i crits. Després, agafa el fil de la narració. Però ja ens té situats al context. Es tracta de fer una declaració prèvia, senzilla i sobretot contundent. Quatre morts, esquitxos de sang, explosions, un policia carcamal, una persecució amb automòbils. No hi estaria de massa afegir-hi un xic de sexe: el guerrer, un cop enllestida la feina, troba aquell repòs merescut i s'hi aboca, encara enèrgic i potent.
Han desaparegut els primers capítols lents, de demora pausada per anar relliscant suaument al món de l'autor o dins la psicologia dels personatges. Lawrence Durrell seria impublicable: el Quartet d'Alexandria és combustible per a la llar de foc. Madame Bovary és imposible: l'editor llençaria l'original pel cap fastuós i enorme del pobre Flaubert.I li diria: això no funcionarà (funcionar és un verb que parla del cash flow, no de la literatura).
Després de donar-li voltes, decideixo fer com Tarantino -i no com Flaubert. Recomenço el text. Li afegeixo aquesta escena prèvia. La novel·la que vull escriure parla de relacions humanes i conflictes personals, però com que he escollit dos policies com a protagonistes, aprofito l'avinentesa i escric una arrencada policial, bèstia i sangonosa. Serà breu. Després, un fulgurant flash-back ens durà fins a l'adolescència del policia Luis Perezagua i llavors, més pausadament, entrarem en matèria. Aquesta decisió seria aplaudida per publicistes i guionistes de cinema. Ep, dic jo.
Des de feia tres dies a en Hans Hellermann no se l'havia vist enlloc, i això li feia pujar la mosca al nas. L'inspector Perezagua va decidir tirar pel dret i anar-lo a trobar a casa seva, al carrer del Perill. I allà s'estava, sí senyor, però no feia pensar en l'home d'acció, seductor i agressiu, que la fama li atribuïa.___________________________________
Perezagua havia forçat delicadament el pany i havia entrat al salonet principal. Petit i decorat amb gust car, feixuc com un decorat del Liceu. Hi sonava una vegada i una altra un disc de Franz Schubert. La simfonia de La Truita. El gramòfon, alemany i nou de trinca, tenia un mecanisme que li permetia tornar a començar quan arribava a la fi. Cal ser molt melòman per a repetir-la infinites vegades, va pensar. Després va descobrir la porta de la comuna entreoberta. En sortia un baf de fems dolçosos, com si hi habités una gran flor pútrida. Un cop al dintell, el brunzit de tres moscotes grosses i verdoses se superposava a Schubert. L'inspector va prendre aire i la va acabar d'empènyer amb la punta del peu, sense gosar. Les frontisses van gemegar i van girar. Allà hi tenia en Hellermann.
S'havien acabat les aventures i les conspiracions, i també els embolics de faldilles. Deien que solia perdre el cap per les senyores, tan si eren aristòcrates com burgeses, proletàries, nacionalistes o anarquistes. En Hellermann no el tornaria a perdre, perquè tenia la tupina ben entaforat a l'orifici on se sol defecar. Romania agenollat pietosament, i amb les mans lligades a l'esquena, com si li pregués a un déu cruel i exigent.
En Perezagua va empassar una glopada àcida i va escopir en un racó: no li quedava altre remei que arrencar aquell cap de la sepultura d'excrements. Abans de fer-ho va embolicar una cigarreta i la va encendre, confiat que el fum del tabac esmorteïria la ferum infernal. Després va estirar el cos tibant-li el cinturó i finalment el va deixar estès damunt el mosaic del terra. Amb una involuntària mirada, l'inspector va descobrir que en Hellermann havia deixat la seva màscara mortuòria eculpida en la massa de fem de la comuna. Va omplir un orinal amb aigua de la pica i la va abocar damunt del rostre emmascarat.
-Vet aquí en Hellermann, va dir en veu alta, com si vulgués enllestir depressa.
Va expel·lir el fum i va vomitar un parell de cops. El primer, dins la mateixa saleta del gramòfon i el segon tot just en sortir al carrer.
Amb passes vacil·lants va aconseguir arribar-se fins al Cafè Codina per beure alguna cosa forta que li aixequés l’ànim i li netegés les partícules del vòmit que li rondaven les genives.
El mirall darrera del bàrman li va mostrar un rostre esgrogueït que no el sorprenia gens, i alhora uns cabells excessivament llargs pel clatell i desordenats pel damunt del front, signes de deixadesa. Deuria ser l’hora d’anar a cal barber, a veure si l'olor densa del Floïd Blue li rentava els narius de l'olor de merda sangonosa.
Nota: demano perdó als escassos lectors per titular l'entrada en anglès. És tan sols per referir-me a la pel·lícula que parlava de John Malkovich.
___________________________________
Video-fascicle 5: La importància de la concisió
Qualsevol obra literària s'ha de poder explicar amb brevetat i precisió
Tens raó amb aixó dels començaments i que només es publica pel cash...a menys que facis un blog i no cobris res...
ResponEliminaI el video molt bo, però una precissió, el Jove va ser executat amb el sistema romà de crucificació, que, paradoxes, després una religió agafaria com símbol...
Lluís,
ResponEliminaDéu n'hi do que comença forta... per què en Hellermann ha acabat així? Quina relació mantenia amb el Perezagua? Van se col·legues algun cop? Tota una novel·la per descobrir-ho. És cert que les novel·les ara tenen uns començaments molt potents i que han de complir determinats requisits per a la seva publicació. És una llàstima. Molt bona la ressenya del Nou Testament. Bona i breu.
les primeres pàgines d'una novel·la han de dir alguna cosa, han d'enganxar, sinó malament, i no cal res grandiloquent ni excessivam,ent llaminer. Fixa't:
ResponElimina"Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo. "No dejes de ir a visitarlo -me recomendó. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dar gusto conocerte." Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después de que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.
Aris: la història de les religions és com un malsòn ple d'elements escabrosos, més val no prestar-hi gaire atenció perquè almenys a mi només m'agafa mala llet.
ResponEliminaMaite: ja ho anirem sabent a poc a poc, això si és que puc escriure. Perquè de moment, ja ho veus, no surto del començament. I encara em queden dos començament alternatius més.
ResponEliminaPuigcarbó: sabent la teva afició a la literatura mexicana, no m'ha sorprès la referència al Rulfo. El "Pedro Páramo" és una de les meves lectures preferides, jo la mantinc al meu top ten des de fa vint anys...
ResponEliminauf massa violent. quin mal de cap. si ja passa tot això al començament, què explicaràs després? que feien punt de creu i parlaven del temps?
ResponEliminaVinga, Lluís, a veure si t´arriba l´inspiració que l´has deixat força interessant. Borgo.
ResponEliminaMarta: sí, d'acord. És una alternativa arriscada. Un dia d'aquests penjaré la contrària, el començament on no passa absolutament res i ens passegem per l'ànima dels personatges. Ja serem a temps d'escollir.
ResponEliminaMiquel: gràcies pels ànims, però jo em sento poc inspirat. A poc a poc i bona lletra, diuen que la inspiració t'ha de trobar treballant, no?
ResponElimina