Les hores de Penèlope

Com s'escriu una novel·la?

Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.

Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.

9 de maig del 2011

6. Una llengua que acaba en punxa

dedicat a Juan Marsé, en especial per Ronda del Guinardó

Les llengües poden ser llargues o curtes, esmolades, insidioses, clivellades, lascives, sense pèls. A Catalunya, a més a més, la llengua és espinosa. Per més anys que passin ens hi seguim punxant. Tant en literatura com en cinema, hi ha una tendència a oblidar la sociolingüística que dóna resultats grotescos. Algú ha estat mai en un hospital on tant els pacients com els treballadors (des del metge al zelador) parlin exclusivament en català? És ridícul, o bé imaginem un hospital propietat d'Òmnium Cultural, on s'hi practica l'estricta vigilància idiomàtica. Vet aquí l'escenari que TV3 serveix a Polseres vermelles, una producció que pretén parlar de la realitat.

La literatura es pot permetre dibuixar escenaris fantàstics, és clar, tant com vulgui: de Gulliver a Pantagruel, de l'Alícia a Peter Schlemhil. Per això la van inventar. Però hi ha gèneres i gèneres, i la novel·la anomenada negra crec que es va parir per a disseccionar el món anomenat real, allò que hi ha. Tindria poc sentit dibuixar un detectiu i uns criminals en un món de fantasia, quan la corrupció i els polítics ens forneixen la realitat d'una matèria prima abundant, diversa i distreta. Hammett va escriure sobre polis i lladres per a poder descriure els carrers, la ciutat. Allò que fa és precisament radiografiar la realitat. Sense endolcir ni maquillar -i de passada sense adjectius.

Si la novel·la vol retratar el carrer en el seu sentit més cru, també hauria de mirar i escoltar quina llengua (llengües) parlen els homes i les dones que tomben pel carrer.

Sabem que hi ha Mossos d'Esquadra corruptes i dedicats al narcotràfic en hores lliures, o fins i tot lectives: coses del progrés i de l'estat de les autonomies. Però tot i així, dubto que el Mosso corrupte es corrompeixi en català:
-Mireu, estimat senyor Camell, per una mòdica aportació de mil euros setmanals us puc garantir la meva protecció. A vós i a les vostres amigues barjaules. (Pausa). Per Catalunya!
-Oh, mon car Mosso, quin goig que sento a les meves gònades. Fem-ho doncs, i amb il·lusió! En quin compte corrent voleu que us faci la transferència?
-A La Caixa, que és més nostrada. Oficina d'Abat Escarré, xamfrà amb Joan Amades.
-Així es farà. (Pausa). Per Catalunya! (Pausa breu). Visca l'Honorable Felip Puig i visca Monsenyor Sistach!

Per motius complexos de dir, han estat els escriptors catalans en llengua castellana els qui han tingut menys prejudicis en tractar el bilingüisme, la diglòssia i els seus similars: Juan Marsé no fa escarafalls a la llengua real del carrer. Mentre que textos negres de Manuel de Pedrolo o de Jaume Fuster (per dir-ne dos de coneguts) relaten una impossible delinqüència, policia i mala gent en general que no resulten creïbles ni llegits des de Viladrau. Els defensors del model diuen que Fuster i Pedrolo es van esforçar a crear una tradició, que els devem un agraïment immens. També es deu poder dir que aquella proposta no duia enlloc: De mica en mica s'omple la pica és un text impossible. La inverossimilitud dels diàlegs fa riure quan hauria de ser dramàtica. I així apareix un gènere únic però estúpid: el melodrama lingüístic català.

Com que en temps de retallades pressupostàries no em cal patir per si en Mas em donarà o no una subvenció, he decidit tirar al dret. Diàlegs bilingües i personatges catalanoparlants que, donades les circumstàncies sociolingüístiques canvien de llengua. Això no em garanteix que faci una bona novel·la negra, però m'estalvia d'un ridícul. Tota aquesta parrafada ve al cas de l'escena en què Perezagua (de mare catalana) parla per primer cop amb Marín, acabat d'arribar de Cáceres.
Duia una nova carpeta, diferent de les altres. La va deixar caure sobre la taula des de ben amunt, per fer-la espetegar. No li va explicar res, tret que li recomanava començar per aquell expedient. Els altres tenien una importància menor:
-Tengo que... ¿debo empezar por aquí?
-Sólo son chorizos y maleantes, va resumir.
Un cop sol va seure i va obrir els calaixos de la taula. En pujava una olor de roure vell, de floridura i d'insecticida.  
Trenta cinc línies per a justificar-ne dues. No sé dir si es fa estrany o perfectament normal que el narrador parli en català, i els personatges en castellà. Ho hauria de saber abans de seguir, perquè aquests dos personatges duen tota la novel·la, de cap a peus i els seus diàlegs són constants. Hauria de saber -com a mínim- si els fragments en castellà han d'anar en cursiva o no. Un excés de cursiva potser fatiga, i aquí n'hi haurà molta. En fi. Potser camino cap a un nou precipici, el de la novel·la bilingüe.

Si en Juan Marsé llegís blogs -i al damunt llegís aquest-, m'agradaria saber què hi diu.

Video-fascicle 6: Posa les llengües en contacte
Avantatges, riscos i paradoxes de la traducció i el doblatge

16 comentaris:

  1. Pots tenir raó, Lluís, però si pretens que les ficcions barcelonines de TV3 reflecteixin la realitat lingüística del carrer, ben poc català sentiríem a “la nostra”. No tinc inconvenient a sentir cowboys i alienígenes d’expressió catalana.

    ResponElimina
  2. Aquest és el gran dubte de la literatura catalana. Malgrat això, dues coses:
    - Jo deixaria el castellà tal qual.
    - És curiós com aquest cas de diglòssia mental no ens passa quan es tracta d'una novel·la en anglès (o l'idioma que sigui) traduïda i ambientada en els barris baixos de Nova York, per exemple. El nostre problema és que ens coneixem perfectament l'àmbit en el que vivim i llavors som crítics. La Júlia Costa, bona coneixedora d'en Juli Vallmitjana, ha parlat de la literatura d'aquest oblidat nostre que va ambientar les seves obres en els barris baixos amb l'idioma amb que parlava la gent, el català xava i facinerós. Caldria recuperar-lo com diu ella.

    ResponElimina
  3. No t'estranyi que Juan Marsé llegeixi blogs. I potser també llegeix aquest!

    Fa temps vaig descobrir que la Lucía Etxebarria entrava d'estranquis al meu blog (dic d'estranquis perquè mai no em va deixar un comentari... no tinc prou categoria, evidentment)

    Estic amb en Galderich i amb la Júlia Costa.

    ResponElimina
  4. Per cert, a la Llibreria Millà (especialitzada en teatre) del carrer Sant Pau tenen a la venda el "Diccionari de la delinqüència" que recull l'argot de principis de segle de les obres de Valllmitjana i família. A més, sinó recordo malament, el preu eren 3 € perquè no l'havien actualitzat des de que es va publicar cap els anys 70 o 80. Ho dic tot de memòria i pot haver algun error, però la llibreria és la que anomeno.

    ResponElimina
  5. Allau: estem d'acord que si TV3 volés ser realista hauria de canviar els registres i les llengües de les sèries. Això no treu que arrossega des de fa temps un model poc àgil, tal com jo ho veig.

    ResponElimina
  6. Galderich: tot i que els catalans sempre som més autocrítics que crítics (això no és cap mal), crec que ens falta trobar un model propi. Els ianquis són més flexibles i en determinades sèries saben recollir parlars diversos, sense por. Jo diria que aquí arrosseguem aquella obsessió didàctica pujolesca, que és un llast com en tantes altres coses. Tot i això, el candidat Trias fa aportacions impagables. Si per desgràcia guanyés les eleccions, tindríem el primer alcalde xava de la història. Una curiosa variant del xava: el de classe alta, que fins ara era desconegut del gran públic.
    Sobre Vallmitjana i la seva obra el conec força bé i tinc algunes obres que són un monument a la llengua del carrer ("Sota Montjuïc" inclou dos lèxics).

    ResponElimina
  7. Montse: Doncs mira, m'agradaria que en Marsé ho llegís i hi donés alguna opinió, no ho deia per parlar i prou. Jo alguna vegada he tingut visites il·lustres, però no en sé gaire de detectar-les. Confirmat, només el Vicenç Villatoro arrel d'una crítica meva molt poc afalagadora, cosa que l'honora.

    ResponElimina
  8. El primer cop que vaig anar a Andorra, vaig entrar en una botiga i vaig demanar en català un paquet de tabac d'una marca determinada. Quina va ser la meva sorpresa quan el dependent em va parlar en castellà i em va fer repetir la pregunta perquè no m'havia entés.
    A Barcelona ciutat es parla poc el català, però els de TeleMadrid van fer un reportatge dient tot el contrari. Jo els portaria per la Rambla del Raval, per exemple.
    En fi, la questió es si es vol ser realista o No. En que parlava Durruti? El Companys havia fet discursos en castellà...

    ResponElimina
  9. Aris: Durruti era asturià i parlava en castellà. Les converses Durruti-Companys (Kaminsky en relata una de preciosa a "Els de Barcelona") jo diria que es van donar en castellà, però no ho podria assegurar. Sabent que Companys era advocat dels sindicats anarquistes abans que president, diria que havia de tenir un bon domini del castellà. El que passa és que la societat és diferent, però per més estudis sociolingüístics que es facin (Catalunya i el Quebec són els top ten del rànquing mundial) la literatura no ha resolt el seu model. Ho faré jo? Gosaria dir que tampoc.

    ResponElimina
  10. si a TV3 en aquesta serie o qualsevol altra es parles el que es parla al carrer o en aquest cas als hospitals, també els ceriticaríen precisament per aixó.
    Per cert, hi ha un esquetx d'uns BASCS que em sembla es diuen vaya semanita d'un atracament en euskera que és boníssim

    ResponElimina
  11. http://www.youtube.com/watch?v=WnlXOVe7_d8&NR=1

    ja l'he trobar, és aquest.

    ResponElimina
  12. Lluís, estic d'acord en el que diu en Galderich.

    Jo tinc la ficció abandonada de fa uns anys, però tinc molt clar (perquè m'ho he plantejat) que si he de fer un diàleg on algú parla castellà, en castellà ho faria. El mateix si hagués de descriure el que pensa un personatge castellanoparlant si hagués de recórrer a imatges o girs que resulten més expressius si hi poso la veu de l'interessat. I no faria servir la cursiva.

    De tota manera, cal tenir una cosa molt clara. L'ús del castellà o de qualsevol altra llengua en un text en català ha d'obeir a un pla determinat. Pots decidir "ara, a aquest, el faig parlar en castellà o xinès", però si els diàlegs en castellà han de tenir un cert pes és perquè hi ha la decisió prèvia de fer-ho perquè obeeix a la necessitat de descriure una determinada realitat. És a dir, en certa manera l'ús del castellà ha d'estar connotat. Algú que no conegui la nostra realitat al llegir el text ha de poder entendre què passa.

    Això si es vol ser realista. Que potser no. I aleshores podem fer el que ens doni la gana.

    ResponElimina
  13. Puigcarbó: és molt probable que els sectors integristes critiquin "l'empobriment" de la llengua televisada si reflexa la llengua del carrer. Però crec que hi ha espai per a tot. Els TN podrien millorar molt el seu estàndard, i tampoc no passaria res. Els candidats a les eleccions municipals... mira com parlen, i ningú no s'exclama. Sense arribar als extrems grotescos del Trias, els nostres pares de la pàtria no es tallen gens.

    ResponElimina
  14. Enric: En aquest cas, jo em plantejava un context on és totalment comprensible el "salt" al castellà. Imagina l'any 1941. En cinema he vist alguna experiència molt més interessant que en literatura. L'Antonio Chavarrías, per exemple, em sembla un bon model.

    ResponElimina
  15. Parleu de la llengua del carrer però només penseu en Barcelona, o això sembla. Estic segura que a comarques es cometen crims en català i amb el mateix idioma es resolen. No dubteu de que hi ha bandes de lladres i assassins que empren el nostre idioma perquè també és el seu i no parlo més per por d'una revenja.
    Salutacions!

    ResponElimina
  16. Glòria: t'asseguro que no escric des de Barcelona. El Pallars et sembla prou lluny? És evident que hi ha delinqüència catalana: fins i tot arriben als governs.
    Al teu cimentari dius que hi ha coses que no es poden dir en públic. Si els blogs et poden servir, usa'ls.

    ResponElimina