Les hores de Penèlope

Com s'escriu una novel·la?

Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.

Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.

2 de maig del 2011

3. Penetra la prosa amb una punta de poesia (primera part)

Fujo dels poemes com per instint, espantat per aquesta escriptura que no sap arribar a l'altra banda del full i deixa tant paper en blanc. No crec que sigui una qüestió tan sols visual (allò del buit i l'horror), no ho sé, és que no sé què expliquen, com si fos un nen que encara només vol sentir com li expliquen contes, històries.

Però d'altra banda reconeguem que la prosa és posterior al poema i per tant, deutora: diuen que Homer va escriure l'Odissea en vers. Fins i tot la Bíblia sembla un híbrid, i deu ser per això que de les frases en diuen versicles, versets. Milers d'anys després d'Homer, un home de Paris (tot i que va fugir-ne per morir a Bèlgica, que llavors era més tolerant) com en Charles Baudelaire va reformular la prosa poètica als Petits poèmes en prose, i avui -conscients de fer-ho o no- ens hi anem remetent.

L'híbrid no és pas dolent. Ni és bo radicalitzar-se entre poesia pura i la prosa seca. Perquè la prosa seca, sense cap concessió no passaria de ser una successió de verbs. Vivim en els temps líquids fins i tot en aquest sentit. Columnistes de periòdics (i fins i tot redactors dels telenotícies) s'hi abandonen. La Dolors Miquel acaba de publicar La dona que mirava la tele, on fa el viatge oposat: de la poesia a la prosa (tot i que si em llegeix això és possible que em maleeixi). Però abandono les digressions i vaig als exemples didàctics. Imagina aquest fragment d'una novel·la:

En Luis Perezagua camina. Ensopega. Cau. Es nafra. S'aixeca. Camina

No sé si algun autor del dirty realism signaria un paràgraf així, però tan sols afegint-hi quatre connectors i alguns adverbis ja disposem d'una narrativa que fa pensar en Raymond Carver:

En Luis Perezagua camina taciturn, i quan arriba a mitja calçada ensopega amb un excrement de gos. Perd l'equilibri i cau. S'aixeca lentament, escup i torna a caminar sense mirar enrere.

Unes dosis de lírica milloren el text narratiu: gairebé tothom hi estaria d'acord. És per això que s'afegeixen: ningú no suportaria una novel·la de dues-centes pàgines escrita així. Però cal vigilar, perquè la lírica actua com una reacció nuclear en cadena: es va extenent, envaeix la pàgina i tendeix a engendrar-ne més. Un empatx líric és terrible. Això és -precisament- el que m'ha passat en el fragment següent, on la lírica ha tingut una conducta de tumor desbocat.

Només necessitava narrar com el protagonista camina pels carrers, de matinada. L'única cosa important és arribar al lloc on va, on s'ha de produir una trobada que és vital per al desenvolupament de la trama. Luis Perezagua, l'ex-policia republicà, podria millorar la seva vida penosa si accepta treballar per un nou policia falangista, Martín Marín.

Potser em feia por arribar massa ràpid a la trobada dels dos personatges, hi vaig afegir això de la lírica. De manera que, sense lírica, les trenta-sis (!) línies següents es podrien resoldre així, tal com es mostra ici-dessus. Potser caldria fer una edició doble (pàgina esquerra de narrativa estricta, dreta prenyada de lirisme).

El policia de la Falange Martín Marín ha citat l'ex-policia republicà Luis Perezagua en una tavernota perduda de la falda de Montjuïc, en una hora tan intempestiva com les set del matí, perquè no vol testimonis.   

El resultat em ruboritza. Altra vegada penso que només sóc un nen incapaç de créixer: només vull que m'expliquin contes i m'avergonyeixo quan explico el meu. Però què carai, vaig prometre escriure en directe i sabia quins riscos hi havia. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. Em penso que aquest blog no s'hauria de titular La segona versió, sinó un menys líric La pols de l'era.

Per la falda de llevant de Montjuïc, el matí del dia tretze de setembre, s’hi arrossegaven quatre enfilalls de boira glaçada. Altra vegada un dia lletós i gebrat. La llum del sol es reflexava al mirall nacarat del vapor, ben bé com si el cel hagués baixat fins arran dels caps.

A les llambordes dels carrers la humitat es fonia amb el pixum dels gats. Les finestres romanien tancades. L’udol del fred gemegava mut, imaginari. La boira eren milions d’espurnetes menudes, volant com papallones tafaneres que es ficaven pels narius: una mà lúgubre que et palpa dins de la camisa, acarona el pit i frega l’estómac. Més amunt, la silueta del castell es feia més sinistra, silenciós i fosc, com si l’haguessin abandonat milers d’anys enrera i la guarnició fos una legió de fantasmes.

L'ex-comissari Perezagua va notar un llagrimeig als ulls: era la fresca matinera i les lleganyes que no s’havia arrencat. Duia les mans clavades dins les butxaques però els ossos li gemegaven a cada passa. Al capdavall del nas hi duia una gota transparent, com destil·lada. Podia passar-s’hi el puny de la jaqueta: era en va, de seguida hi tornava a ser. Carrers clapejats per les cicatrius pedregoses de les cases que s’han enrunat. On deuria ser la gent que hi vivia? Barcelona volia fer-se moderna aterrant els suburbis més tristos, com si la ciutat fossin edificis enlloc de gent que habita cases.

En tota aquella estona només va topar-se dues figures humanes. Una dona que venia daus de sabó, arraulida en una cantonada de la plaça. Estava morta de fred, vora la porta d’un cafè de portes opaques. A l’interior se sentia remor de veus i una cafetera que rebufava. I l’olor de moniatos, constantment, que persistia i es renovava a cada cantonada. I després, més amunt un gitano sargaire que treballava absort al portal de casa seva.

Va seguir escoltant les passes sordes damunt l’empedrat, massa pendent i humit. Temia la mena de gent que deuria haver-hi dins les tavernes. El fred i la boira feien carrers solitaris, i de passada l’hi feien sentir a ell. Se li feia estrany caminar tan sol per un barri que sabia dens de gent, de sorolls, de vida efervescent. Com per obra d’un sortilegi, ara hi passava completament rodejat de buidor.

Hi havia racons sorprenents: les cases que s’havien enrunat deixaven clapes de pedregars erms. Però no del tot: l’herba és el primer ésser que s’afanya a habitar el no-res, perquè la naturalesa sent horror de la buidor. La molsa i les taques de verdet guanyaven l’ocre de l’adob, els grisos de les pedres antigues, el blanc exhaust de la calç vella i fatigada allà on s’havia ensorrat.

El pendent l’empenyia avall, i es va deixar anar mentre procurava sentir-se indiferent i despreocupat. Potser arribava a la fi de la seva missió, i el millor deuria ser fer-ho amb l’ànim tranquil, sense neguits.

Quan arribava al capdamunt d'un llom de barraques, el va rebre una melodia que no se la podia esperar: una ràdio retransmetia una veu desconeguda que entonava els "Suspiros de España". Era una veu somorta: qui sap, potser una parella s’havia allitat amb l’aparell encès, i ara dormien el son dels amants sense patir per res, sords i cecs davant del món. Llavors va veure el rètol del cafè, i la silueta xuclada de l'home que l'havia citat. 


Video-fascicle 3: L'entrevista al gran poeta
(Res millor que les paraules d'un poeta per a comprendre què és la poesia)

17 comentaris:

  1. Hola, Lluís! Doncs endavant amb aquest blog renascut. Semana Santa és epoca de tornar-hi dels morts. Molt bona l´entrevista amb el poeta, així debia ser Verlaine quan acabava fins el cul d´absenta. Salut. Borgo.

    ResponElimina
  2. Miquel: Gràcies per pelegrinar fins a aquest nou blog. Aquest poeta està inspirat en un relat de Bukowski, i la substància crec que és whisky.

    ResponElimina
  3. Veig cert paral·lelisme entre Jonhy Deep i tu, en quan a la Interpretació.
    En quan a la novel·la, hi ha una peli molt bona de la Miró que es diu Tu nombre envenena tus sueños, on el Carmelo fa de Comisari i podria ser un cami. o no. Les meves paraules trascendeixen o no.

    ResponElimina
  4. Aris: gràcies per adonar-te que hi ha un escàs centímetre entre la meva interpretació del poeta i la del Deep a "Don Juan de Marco". Pel que fa a les teves paraules, de moment ja han trascendit la pantalla de l'ordinador.

    ResponElimina
  5. La lírica aporta musicalitat, ritme, ombres ...
    Ja saps que diu aquell, "el verí està en la dosi".

    ResponElimina
  6. Lluis, aquest post m’ha agradat especialment. Encara que com dic sempre “jo, desgraciadament soc de ciències” m’ha vingut a la memòria l’època d’estudiant i el Culturanisme, el Conceptisme, Gongora, Quevedo ... Personalment tinc tendència a la “prosa seca”, però t’haig de donar la raó quan, llegint relats i poesies que he fet, la meva companya em diu: “Això no ho entendrà ningú”.
    Un udol.

    ResponElimina
  7. Nota prèvia: Quan formulo preguntes no pretenc que les responguis. Les formulo com me les formularia a mi mateixa, per obrir-me camins mentals, o plantejar-me coses noves... No sempre són les bones preguntes, és clar, però les preguntes formen part del procés creatiu, o a mi m'ho sembla.
    Si treus la lírica, tens una narració de col·legi? Una redacció de col·legi, és literatura? La resposta és "depèn"?
    Al marge de les preguntes, m'apunto a la frase del Joan.

    ResponElimina
  8. Per la falda de llevant de Montjuïc, el matí del dia tretze de setembre, s’hi arrossegaven quatre enfilalls de boira glaçada. Altra vegada un dia lletós i gebrat. La llum del sol es reflexava al mirall nacarat del vapor, ben bé com si el cel hagués baixat fins arran dels caps.

    A les llambordes dels carrers la humitat es fonia amb el pixum dels gats. Les finestres romanien tancades. L’udol del fred gemegava mut, imaginari. La boira eren milions d’espurnetes menudes, volant com papallones tafaneres que es ficaven pels narius: una mà lúgubre que et palpa dins de la camisa, acarona el pit i frega l’estómac. Més amunt, la silueta del castell es feia més sinistra, silenciós i fosc, com si l’haguessin abandonat milers d’anys enrera i la guarnició fos una legió de fantasmes.

    Compte a l'escriure aquestes previes tan llargues, pot ser que més d'un lector no arribi ja a l'ex Comisari Perezagua, aquest tipus de literatura és molt sud americana.

    ResponElimina
  9. Joan: sí, anava per aquí. La lírica afegeix matisos i alhora les ombres són prilloses quan poden arribar a enfosquir massa l'escena.

    ResponElimina
  10. Eulàlia: d'acord, si et preguntes a tu mateixa, pregunta tant com vulguis.

    ResponElimina
  11. Puigcarbó: el teu comentari és de la mena que necessito, suggeriments clars. A mida que avanci i retrocedeixi, tornaré a aquests paràgrafs, i veurem com els reformulen. En tot cas, una bona observació.
    I això de "sudamericà"... home, ja m'agrada: fa olor de Premi Nobel, no?

    ResponElimina
  12. Lluís,

    Hi ha qui no suporta el lirisme en la prosa, jo en canvi, ho agraeixo i m'hi recreo. No ho puc evitar. Per això m'agrada el fragment de novel·la que has escrit, m'agrada aquest mastegar lent de les paraules i dels esdeveniments...

    ResponElimina
  13. quan més espés escriguis i menys s'entengui, més a la vora ets del premi Nobel.

    ResponElimina
  14. Lírica o prosa. Tant se val, tu fes lírica, prosa i vídeo!

    ResponElimina
  15. Maite: jo també prefereixo una mica de lírica, tot i que trobar la mida justa és complicat. Sembla senzill quan llegeixes, i endimoniadament complicat quan escrius.

    ResponElimina
  16. Puigcarbó: doncs endavant, vaig a buscar el Nòbel. Fa uns anys van pronosticar que el Nobel es podria donar a autors del medi virtual. Seré jo?

    ResponElimina
  17. Galderich: ja veus que més o menys intento tocar els tres pals.

    ResponElimina