34. Curs de dibuix per a escriptors de novel·les

De vegades sento que el meu personatge se'm desdibuixa, que el perdo. No recordo si duia bigotet només, o també unes patilles esmolades. No recordo bé si duia la clenxa a la dreta o a l'esquerra. I crec que tot això em passa perquè no l'he dibuixat prou bé abans de començar. L'he de redibuixar. Hi ha qui se'n fa una petita escultura per veure'l de totes bandes o -com díriem avui, en 3D.

Sempre es parla de la psicologia del personatge, com si això fos vital per al personatge, per a la novel·la i per al lector. Però què passa amb la resta? Intento elaborar un individu que apenes existeix: no hauria de començar per la seva aparença? Abans de saber si era tímid o impacient, em demano si era guapo, i a qui deuria assemblar-se.

Confio que els meu traços sense pensar em podrien donar pistes i faig un primer esbós. De seguida descobreixo que el rostre de Marín conté alguns trets que són meus, però li deixo. L'he fet més jove, això sí, i li he posat un bigotet perquè a les fotografies de l'època els homes -la classe d'homes com Martín Marín- duien un bigotet esmolat i ben retallat. No era una exclusiva dels falangistes: a l'altra banda també he trobat aquest bigotets de tiralínies que en Clark Gable va ajudar a promoure.

Faig dos o tres esboços més però n'estripo un que recorda l'Artur Mas. No seria desencertat (l'Artur té un deix falangista, també, dintre el seu discurs de pàtries i il·lusions). Però necessito tenir una certa empatia amb el meu personatge i si s'assemblés a en Mas l'avorriria deseguida.

Quan tinc el meu ninot se m'acut moure'l, fer-li fer alguna acció a veure què passa. Jugo a un joc estrany: fico Martín Marín dins d'un conte que no té res a veure amb ell ni amb la novel·la. És un conte que es titula  La corrupció de l'àngel. I llavors provo de fer un senzill storyboard (o sigui, unes vinyetes) amb Martín Marín ficat dins del conte.

La corrupció de l'àngel

L'àvia es va morir de matinada, i quan els de la funerària se la van haver endut ja era a punta de dia. Estava esgotat (anava a dir mort de son, però no em sembla prou encertat), de manera que em vaig gitar al seu llit, que era l'únic llit de la casa.

Quan duia una estona fent tombs pel jaç vaig començar a sentir aquell soroll, com un gemec, un lament menut. Vaig armar-me de valor i vaig encendre una espelma. Vaig recórrer les estances: lavabo buit, cuina buida. Però no era pas buida l'habitació dels mals endreços, podeu creure-ho.

-Però què collons hi fas, aquí? Qui ets?
-Sóc l'àngel de la guarda de la teva àvia -em va dir- Coi, m'he quedat sense feina, estic al puto atur. Si la burocràcia celestial funcionés bé m'haurien assignat un nou individu per guardar-lo del mal... però estan de retallades pressupostàries i han suprimit els interins: m'han deixat penjat. Es deuen haver fos la pasta amb la visita del Ratzinger a Madrid... merda de catòlics malgastadors!

-Tranquil -li dic- Ho resoldrem. Aquest paio amb ales està tan sol com jo sobre el planeta. Ho reconec de seguida. Potser, vès per on, he trobat un company de farra. És clar que, si és un àngel, primer li hauré de fer un bon entrenament perquè s'habituï al meu ritme i estil de vida.

Video-fascicle: Dibuixa un personatge en cinquanta-set segons