30. Construir Martín Marín

Ara farà un any que tenia un personatge en funcions de protagonista: un jove falangista extremeny que arriba a Barcelona el 1941 per  fer-se càrrec d'un sots-comissariat de policia. En aquell temps, una de les principals funcions dels funcionaris era rastrejar i depurar els funcionaris anteriors. Aquesta tasca ha de dur el meu protagonista a conèixer el seu antecessor en el càrrec, un policia republicà que el 41 es podreix al camp de presoners de la plaça de braus de Tarragona.

Per a donar-li entitat al meu personatge, em calia un nom abans que res. Abans que una biografia, abans que una psicologia. Primer fou el verb: ho explica la Bíblia, i té més raó que un sant. Sense nom no hi ha res.

Per aquells dies d'ara fa un any llegia llibres sobre la post-guerra i anava prenent notes. Així és com em vaig trobar un treball didàctic, sintètic i alhora exhaustiu: Història del franquisme a Catalunya (2006). L'autor és en Martí Marín Corbera, que fou responsable (adjunt) d'un vice-rectorat de la UAB fins el 2008, quan va dimitir per motius ètics.

El meu nom és Martí Marín Corbera i, fins fa poca estona, era Adjunt del Vicerector d’Estudiants i de Cultura per a Estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona. Arran dels esdeveniments que van tenir lloc la tarda-vespre del dimarts dia 4 de març de 2008 he decidit presentar la meva dimissió al Vicerector que va nomenar-me per al càrrec. El motiu és el meu desacord amb la decisió presa pel Rector –amb els suports que fossin- d’encarregar als Mossos d’Esquadra el desallotjament dels espais de l’edifici B de la Facultat de Filosofia i Lletres que estaven ocupats per un grup d’estudiants mobilitzats per la convocatòria de vaga contra el procés de Bolonya, la LOU i el Reial Decret d’Ordenació dels Ensenyaments Universitaris.
El fet que jo no comparteixi bona part dels continguts i de la forma de la protesta dels/de les estudiants –per motius massa llargs i completament improcedents d’explicar aquí- no implica que hagi d’estar d’acord amb el mètode utilitzat per a desactivar-la. Com a testimoni directe dels fets no puc sinó pensar que l’única forma d’evitar les empentes, els cops de porra, els contusionats i tota la resta de situacions que vaig poder contemplar era no demanar l’actuació policial i assumir, si calia, seguir negociant hores i hores: per absurda que pogués semblar la situació a qui fos –inclòs a mi mateix. Ser conseqüent amb aquesta convicció implica necessàriament dimitir.

Reconec que convertir el professor d'Història dimissionari en un falangista és quasi una putada, però alhora és una ironia que qualsevol apreciaria amb un somriure. Qualsevol? Jo diria que -en el lloc de Marín- hauria de resultar divertit. Però no sóc al seu lloc, i no ho sé. De manera que, per si de cas, li demano disculpes -en cas que siguin necessàries.

Penso que la similitud fonètica i gràfica del nom i el cognom em va captivar, i vaig pensar més o menys conscientment en el Jean Valjean de Les Misérables (perdoneu-me la sobèrbia). De manera que no hi té res a veure en Martin Amis, tal com suggeria un comentari recent:

Quan veig Martín Marín penso en el Martin Amis, quan veig Albuquerque penso en Albacete, quan són vacances no tinc ganes d'escriure i quan tinc ganes d'escriure no són vacances. Mentrestant, tinc insomni i els mosquits em mosseguen. I cada vegada em sembla més difícil escriure una novel·la.

Doncs sí (o doncs no): escriure una novel·la és complicat i complexe. Cada detall i cada qüestió ho tornen dir: aquí no ho ha res fàcil ni gratuït ni senzill.

I això si el professor Martí Marín Corbera no em posa una demanda. Perquè llavors la qüestió seria definitivament molt complicada. Amén, alea iacta est.

Video-fascicle 30: Arquitectura de la novel·la