31. Sentir veus

Posat a escriure en prosa, arriba el moment en què, tard o d'hora cal escriure diàlegs. No és tan sols una qüestió de ritme (diàleg, descripció i narració se suposa que li donen un equilibri musical al text): el diàleg fa més present els personatges que cap altra estratègia. És la veu allò que transcrivim. Una veu humana.

La veu humana té timbre, to, inflexions, accent, pauses i manies que la fan personal i única. Si ens truca algú amb qui fa deu o vint anys que no parlem, un mecanisme de la memòria ens permet identificar-lo: cada veu és tan única com la petjada del dit o l'ADN. La naturalesa és estranyament capriciosa.

Reproduir una veu i que sembli una veu humana és terriblement difícil: cal evitar que s'assembli a la veu del narrador i a la veu de l'autor. De manera que infinites novel·les patinen quan entren els diàlegs. Sonen artificials o artificiosos, redundants, estúpids. Quan parlem ho fem de forma hiperbòlica, no acabem la frase i la frase és plena de sobreentesos. Es fa molt complicat traspassar tot això al text escrit, i més encara si prtén ser literari.

Jo diria que una veu com aquesta és una sonora relliscada:

-Vols dir la Cristina Sánchez Amat, la difunta esposa del senyor Rosenthal. ¿La vares conèixer? ¿Vares arribar a tractar-la mai personalment?

Però no obstant, està editada a Empúries Narrativa.

Aquesta ja m'agrada més, tot i que la veig improbable a la realitat:

-La meva llavor és massa basta, sempre m'ixen mascles; sans i forts com vulguis, però nois. Potser me l'hauria d'endolcir amb mel abans d'acaçar la dona.

(Que també està editada, però en aquest cas a La Magrana).

Per a trobar diàlegs i veus creïbles és millor el teatre que no la novel·la, i els motius deuen ser evidents. M'agraden els diàlegs de David Mamet (posem a La màquina d'aigua), i encara més els de Harold Pinter. A L'amant són quasi perfectes. Potser ni Pinter ni Mamet no existirien (lietràriament) sense Beckett, però parlar de genis ja em provoca un respecte excessiu.

Aquest d'aquí no és ni de Pinter ni de Beckett ni de Mamet, però ja sona mig bé:

-Dius que és d'hora? Això vol dir que tenim temps de fer...
-De temps sí que en tenim, però hauries de... reconeix que ets home d'un sol...
-D'un sol abordatge, diuen els francesos, tens raó, quina merda, no?

Com es construeix una veu? No deu haver-hi cap més remei que posar-se a la veu d'un altre i provar de ser l'altre. Un exercici més aprop del teatre que de la novel·la, i que la psiquiatria qualificaria d'esquizofrènic, és clar. Però algú coneix un escriptor que no sigui un neuròtic, pel cap baix?

Video-fascicle 31: Trobar la veu del personatge