Contra la il·lusió de l'escriptor autodidacta es van inventar les escoles d'escriptura, que són l'evolució conceptual dels vells tallers d'escriptura dels 90, generalment conduïts per gent de procedència argentina. Finalment -tal com van fer els psiquiatres- també els intel·lectuals nostrats van voler reaccionar contra la ingerència estrangera, i van muntar els seus propis xiringuitos.
L'escriptor neix o es fa? Com passa amb totes les coses de l'art, durant segles es va pensar que l'escriptor naixia. Després es va tendir a creure que naixia i es feia en proporcions variables. I finalment hom pensa que l'escriptor es fa o es va fent, i que necessita la col·laboració dels altres en el procés de fer-se. En psicopedagogia, aquesta línia de pensament rep el nom de constructivisme.
Néixer escriptor (creure que hom ha nascut escriptor) i no treballar-ho una mica dóna exemples molt visibles als blogs, que en són un testimoni excepcional: en molts casos, hom ni tan sols no es molesta en mirar-se la sintaxi. De vegades ni tan sols l'ortografia. I no diguem ja coses menudes com la normativa que afecta les preposicions. Hom deu creure que, havent estat tocat per la divina inspiració, no li calen més coneixements ni normes (els catalans som molt anarquistes, ja se sap). Alguns autors dels blogs publiquen llibres, però això no ens ha d'enganyar: no vol dir sinó que hi ha hagut, en l'entremig, un corrector competent. En aquesta actitud hi ha un residu d'aquell entranyable puix és català, Déu li do gràcia, que quan hom se l'aplica a sí mateix dóna aquests resultats tan lamentables.
Per tant diria que sí, que cal una mica de col·laboració i d'ajuda.
Demanar ajuda vol dir admetre les febleses pròpies, conviure-hi i tenir la humilitat justa per a acceptar que si jo fos el primer home del món, probablement no hauria inventat la roda. La qüestió potser seria: a qui li demano ajuda?
Quan em vaig proposar escriure una novel·la políciaca, negra, d'intriga o de lladres i serenos em vaig fer aquesta pregunta. Una pregunta que es va fer més aguda quan vaig tenir la (mala) idea de voler situar-la en els primers anys de la postguerra espanyola (i ja em diràs tu perquè).
En aquell instant se'm va acudir demanar ajuda a quatre persones que tinc en bona estima pel què fa a aquestes qüestions: L'Antonio Muñoz Molina, per haver escrit Beltenebros. El gran Jorge Semprún, per Netchaiev ha vuelto, en Manuel Rivas per El lápiz del carpintero i segurament sobretot en Juan Marsé per una novel·la policial i petita com Ronda del Guinardó. Pensava que els anys de la postguerra havien de ser tan sols una atmosfera, i tots ells em dibuixen l'atmosfera de la postguerra.
Jo diria que aquest és el claustre de professors que m'acompanya en aquesta aventura de fer-me i de fer. Això sí, cal advertir que llegir és una acció terriblement lenta i avorrida, tal com es demostra en aquests escassos tres minuts de video didàctic.
Video-fascicle: Llegir és lent, avorrit i fatigós
Ostres, jo tinc complexe de ser un desastre escrivint i sort que tinc la meva dona que m'ho arregla perquè sinó... És més, quan no té temps per donar-li un cop d'ull i publico estic molt acomplexat.
ResponEliminaI si, llegir pot arribar a ser lent, avorrit i fatigós i contra això no es pot lluitar, sobretot de cara els més menuts.
Galderich: tots necessitem un corrector, ni que sigui el del senyor Microsoft. No ens hauria de fer vergonya reconèixer una mancança tan simple.
ResponEliminaSobre la lectura i els menuts no acabem de trobar la solució, tot i que es fan mil-i-una coses. Jo diria que si veuen adults llegint poden voler-los imitar, igual com imiten qualsevol altra activitat. En aquesta línia va la proposta dels 20 minuts de lectura diària a les escoles. 20 minuts durant els quals el mestre hauria de llegir també, enlloc de consultar el correu electrònic.
Diria jo que per poder ser un bon escriptor abans s'ha de ser un bon lector. I això també ho diuen les escoles d'escriptura. També diria que ser un bon lector no et fa automàticament un bon escriptor.
ResponEliminaEm pregunto sobre la importància del cinquè llibre de la pila.
No cal ser un bon lector per ser un bon escriptor, pero sembla recomanable. De fet si llegeixes altres acabes agafant les seves influencies que fan més dificil tenir un estil propi. Els grans escriptors han llegit molta literatura, però com deia Picasso amb la pintura, cal oblidar tot el que has aprés i pintar de nou o en aquest cas escriure de nou, perquè sinó, acabarás escribint com algun dels altres novelistes que t'han passat davant. l'important és el que escriguis no com ho escriguis, ja hi ha correctors. John Kennedy Toole era un desastre escribint, anmb lletra menuda, sense punts, comes ni res i en el lloc més inversemblant,., No hi ha receptes, però si us plau, no vagis a cap escola d'escriptura, es perdre el temps. I que, per escriure novel·la negra, no cal tampoc que ti escarrassis gauire, la majoria d'autors de novel·la negra són bastantt dolents i previsibles, i no h dic per Vazquez Montalban. o Stieg Larssen que després em diuen que els hi tinc mania.
ResponEliminasalut
(De moment el blogroll s'actualitza).
ResponEliminaJo crec que l'escriptor, com el pintor o l'escultor, necessita -no sabria dir en quina proporció- les dues components: aprendre la tècnica i portar el geni a dins.
Eulàlia: jo també diria que és imprescindible llegir molt per a escriure una mica, i ara se m'acuden algunes idees al respecte del gran JL Borges, que n'estava convençut.
ResponEliminaPuigcarbó: tot i que cal trobar la veu pròpia i l'estil personal, crec que no es pot aprendre sense haver llegit. Si les lectures t'influeixen massa només has de deixar passar el temps. En canvi si no has llegit no entres dins el fil de la literatura. Jo diria que la influència és sana (tot i que en anglès i en italià, "influenza" vol dir malaltia). I si no has llegit mai res, ara tu imagina que se t'acut "La caputxeta vermella i el llop" i et penses que has creat una genialitat. O bé la història d'un palestí fill de fuster a qui els romans crucifiquen. I et fots en un embolic.
ResponEliminaBrian: es veu que el senyor Blogroll va passar uns dies costipat, de sobte torna a actulitzar-me. El tema del "geni" que portes a dins és llarg i complicat. Actualment es parla de potencialitats, i sembla que la clau és trobar la manera de fer-les actuals, de desenvolupar-les. Mozart hauria composat mai res si hagués nascut en una família de pastors enmig de la muntanya?
ResponEliminaSi algú coneix la fòrmula, que la patenti que es farà d'or. Mentrestant, haurem d'anar tirant com bonament sabem. O no.
ResponEliminaJoan: tot i no tenir la fórmula, ja hi ha qui prova de fer-se d'or. Sempre s'ha especulat amb un programa informàtic on tu hi posis les pautes bàsiques i ell escrigui una novel·la. Com fa el Photshop, podries escollir el filtre: Flaubert, Roth, Auster, etc. Potser el programa ja esxisteix, i alguns llibres de les llibreries ja estan fets així.
ResponEliminaHe perdut l'escrit que no he pogut deixar fa una estona. Bé et deia que en infantil la idea de fer expressions escrites posant dades hi ha CONTES BOJOS. Fer-ho amb els alumnes a les aules és molt divertit, ben segur que potser ja el coneixes
ResponEliminaPer altre banda et comentava que per escriure bé, la meva humil opinió és que no hi ha receptes, però penso que cal ser un bon comunicador oral. L'escriptura necessita de les estructures mentals orals ben ordenades i estructurades. Ser un bon escriptor té a veure amb la gràcia de posar aquestes idees o pensaments en llenguatge escrit. Per a mi això és un art.
Dolors
Dolors: si la literatura arrenca de la oralitat, encara en deu conservar alguna cosa. Si el discurs podria ser el mateix, jo diria que formalment hi ha molta distància fins a la literatura ecrita. Tot i això, és veritat que a mi m'agrada més quan el text conserva l'estil oral i sembla que sentis la veu del narrador que et va explicant la història.
ResponEliminaSi, si,... el llengtge escrit és un alre registre al oral. I si el text d'estil més oral sembla més proper.
ResponEliminaDolors
Dolors: estem d'acord i per tant potser el contra-comentari meu no cal però... és que hi havia 13 comentaris, i com que no sóc supersticiós he escrit el 14.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaSegur que al senyor Spejel (és diu així?) li agrada molt llegir en veu baixa. Fa cara de lector. Per cert, què llegies? Puig i Ferrater? Tinc curiositat per saber-ho.
Maite: el senyor Spejbel viu en una estanteria rodejat de llibres, de manera que deu ser un gran lector. No té gaire més ocupacions, diria jo.
ResponEliminaPel què fa a la lectura, es tracta de "El Crist de nou crucificat", del Kazantzakis. Una novel·la molt recomanable que descriu un poble grec que es dedica a fer una "Passió de Crist" estil Esparreguera (o Olesa).