35. Lesbianes que no són lesbianes (i no tots els gais són gais)

Hi ha homes que busquen, homes que troben i trobadors

No sempre que dius una cosa el teu interlocutor entén aquesta cosa. No sempre sabem què ens volen explicar darrera una anècdota, o dins d'una banalitat quotidiana. De quina il·lusió deuria voler parlar l'Artur Mas? Quin és el significat real dels acudits i de les frases fetes?

-Avui és un dia horrible -diu tot entresuat el meu veí, a l'ascensor.
-Sí, fa una calor espantosa.
-Em referia a què m'ha abandonat la Mari.
-Podria ser pitjor: si enlloc de fer calor fes fred, ara estar-se sol al pis seria espantós.

Imagina quan et poses a escriure: les possibilitats tan altes que hi ha de ser mal interpretat o terriblement pitjor: no-interpretat. Les paràboles de Jesucrist no són massa clares, i no sabria dir quin és el tema de l'Ulisses de Joyce. La paràbola del fill pròdig vol dir realment allò que diu el capellà del poble? I si vulgués dir que el fill pròdig és un barrut però que té la capacitat de tocar-li la fibra al pare, i entendrir-lo per a tornar a ser el fill mimat? I si Jesucrist s'hagués permès una parabòla irònica o sarcàstica sobre les febleses humanes? De veritat no tenia sentit de l'humor, el de Natzaret?

No recordo qui diu que totes les novel·les són novel·les d'amor, encara que no ho sabem veure al primer cop d'ull: amor per algú o per alguna idea, objecte o passió. Quina és la història d'amor que hi ha a l'Odissea? La de Penèlope per Ulisses o la d'Ulisses per sí mateix? Kakfa llegia fragments de les seves novel·les al seu amic Max Brod, i Brod explica que Kafka es partia de riure quan llegia -posem per exemple El castell-, mentre que al seu oient se li glaçava la sang a les venes davant del panorama desolador i angoixant. No serà que no hem entès Kafka, i que tan sols volia fer literatura d'humor? Harold Bloom diu que la major part de la literatura posterior a Shakespeare és un comentari de Shakespeare. Però: és això el pretenien els autors-comentadors de Shakespeare?

Redacto, esborro i torno a redactar. La novel·la que escric conté una certa història d'amor. Un amor que, si es concretés en la carn -un esdeveniment que no passarà- seria un amor homosexual (ja sé que no n'havia dit res fins ara), i aquesta qüestió em fa por de no saber-la explicar bé. En aquesta qüestió, el llenguatge és ple de paranys. Començant perquè la paraula homosexual em sona fatal: llarga i tècnica. Massa llarga i massa tècnica. Com auriculars estereofònics. Però gai tampoc no m'agrada, com no m'agrada lesbiana.

No sé què caldria fer per a evitar les confusions. Potser deixar de banda els tòpics i les frases fetes, procurar ser precís i no recórrer a fórmules d'ús quotidià, que són plenes de trampes. No és indubtablement cert que a la Safo de Lesbos li agradessin les dones: hi ha qui ho nega en nom d'etimologies i d'hipòtesis fonamentades. Parlant de veritat, les lesbianes són les habitants de l'illa de Lesbos de sexe femení, amb independència dels seus gustos sexuals. Fins i tot una gata que visqui a Lesbos és una gata lesbiana. I de la mateixa manera sí que hi ha homes lesbians: són els marits, fills o pares de les lesbianes. Lesbià i lesbiana és tot aquell que visqui i treballi a Lesbos, com diria el vell patriarca que es va fondre Banca Catalana i no va anar a la Model.

Per no dir ja què passa amb els gais: sembla que els francesos van aplicar-los el mot gay perquè deurien trobar que els homes a qui agraden els homes (parlem de sexe i no de fraternitat) eren més divertits, més de la gresca i sempre estaven alegres. Però què vols que et digui: al meu amic Miquel li agradem els homes i en canvi és un depressiu crònic a qui poques vegades he vist alegre. Sí que riu i es permet bromes de tant en tant, però en un sentit existencial és profundament pessimista. La pintura d'un gai com Francis Bacon no és precisament la pintura que faria un home alegre i ditxaratxero. Un assaig ben documentat (però inútil) diu que Adolf Hitler era gai, i ja em diràs si aquest home era gaire de la broma.

Tinc la impressió que parlem i escrivim una mica a la babalà, sense massa criteris. Pensem que ja ens entendrem, que ens sobreentendrem. Però diria que mai no ens entenem.

Me n'adono que no he dit res, o allò que he dit també és confús. Que segueixo sense saber com parlar de la relació d'amor entre els meus personatges sense fer servir termes borrosos o massa tècnics. De fet, volia tocar el tema de les paraules tramposes i ho volia fer a partir de democràcia. Un tecnicisme, de fet. En la nostra trista realitat, democràcia no és el govern del poble. Perquè el poble calla, atorga i vota un cop cada quatre anys. Però això no és governar: tan sols és refrendar els oligarques.

Video-fascicle: Parlar amb propietat