21. Estimat poble maleït

En un capítol de la novel·la que escric, els policies visiten el poble natal del criminal que persegueixen. La intriga del relat s'embolica que fa fort, i voldria fer un homenatge a la literatura gòtica més tupida. A l'escena hi ha els inevitables cementiris, esglésies en ruïnes, carrers abandonats, ombres fugisseres, gossos, insectes desproporcionats: una mantis enorme trepa pel vell crucifix esberlat de la cripta, una munió de cuques vermelloses i gruixudes percuteixen les seves potetes damunt unes pomes podrides, a l'àmpit d'una finestra.

Em miro les memòries de Luis Buñuel i m'aturo en les imatges dels insectes: també hi són a Las Hurdes. Obro les pàgines de El monjo, fullejo Huysmans, recordo vagament Bécquer. M'entretinc, hipnotitzat, en Lord Dunsany.

Prò poc més tard decideixo prescindir dels llibres. No escriuré res sense haver trepitjat un lloc així, i em poso a investigar. Demano llistes de pobles abandonats, de pobles maleïts, de llocs que continguin horrors i penúries, que condensin senyals de mort i de misteri. La ficció ha de ser un comentari de la realitat, d'alguna realitat que pugui sembla fictícia, per estranya que sigui.

No tardo gaire en rebre un suggeriment molt interessant: Ochate, a la província d'Àlaba. M'ho miro una mica i quedo  fascinat. A Ochate, les antigues malediccions i llegendes negres medievals han enllaçat amb crims moderns i amb visions d'objectes al cel: el mateix J.J. Benítex hi va esmerçar tots les seves forces, els anys vuitanta, per moure cel i terra. Per dur l'aigua al seu molí i demostrar a qui calgués que aquella forma no era un núvol: era una nau extraterrestre. Penso que Ochate em cau lluny. Estic cansat de carreteres.

No ha faltat el col·laborador irònic i eixerit que em diu: Poble maleït? Mira Catalunya: quaranta anys de Franco, vint-i-tres de Pujol, set de pausa per respirar i després quatre de tenebres -i porres- amb Mas i Duran.

Les informacions més interessants em venen d'un pallarès, a través d'un correu que entre altres coses diu:

Pobles abandonats n'hi ha alguns, no gaires. A prop et queda Àrreu. S'hi va des de Borén, a peu. Més o menys es veu des de baix, a la carretera. Una mica per sobre de Borén (anant cap a Isil) hi ha el pontet de pedra, el creues i cap amunt a peu, uns 20 min.
També hi ha Dorve, s'hi arriba en cotxe però no està totalment abandonat, hi viu algun hippie assalvatjat.
I a la Vall Ferrera n'hi ha un de molt guapo, Besan. Es una excursioneta de 30 o 45 min a peu des de la Borda de Felip, una masia que hi ha a la vora de la carretera entre Araós i Ainet de Besan.
Al Baix Pallars (Gerri) n'hi ha algun altre però no hi he estat.

Em miro noms i etimologies, distàncies. El fet que a Dorve hi hagi una vida nova afegeix un cert interès, i també el complicat origen del nom: íber? Basc?

Arribo a Dorve. M'he endut la càmera i duc els ulls oberts, les orelles atentes. Em disposo a passar-hi la tarda, fins que es pongui el sol.

Dorve és, vist de l'entrada, el lloc on podria situar el naixement del malvat de la meva narració. A la caiguda del vespre, a es fosquet que dirien a Menorca, les ombres s'apoderen del paisatge i de l'ànima del viatger que, perdut en inextrincables hipòtesis hi arriba. Alguna cosa terriblement trista viu aquí. Records de vells drames perduts en el temps i que han deixat petits rastres per les parets. Com que en tots els drames hi ha comèdies, a les parets d'una casa en ruïnes hi ha el rètol d'una immobiliària.

Poc després, els fantasmes comencen a circular pels carrers, amb robes de principis de segle. Que jo vulgui escriure una novel·la no em protegirà dels esperits que ronden Dorve.

Video-fascicle 21. La realitat vol ser ficció