20. Claudio Magris a Tavascan

Aquesta entrada està dedicada a en Jordi Girbén (especialment les sis fotografies que l'encapçalen)

Quan tenia uns vint-i-cinc anys volia ser Milan Kundera i escriure  La insostenible lleugeresa de l'ésser. Com és natural, vaig escriure una novel·la avortada que era l'horrible plagi d'aquella. Resultava difícil traduir Praga per Barcelona, i impossible posar-me a mi en aquella veu.

Però finalment (la vida empeny i atropella), em vaig oblidar de Milan Kundera.

Als quaranta em va sobrevenir un estat semblant a aquell. Aquest cop es diu Claudio Magris. Cada cop que llegia un fragment del Danubi queia en un estat anímic inclassificable: veneració, idolatria, odi, ira... és a dir, sí: l'enveja dolenta. El Danubi és un monument a la literatura, al pensament, a la intel·ligència. Magris capgira el gènere de la novel·la de viatges, amplia la metàfora del riu, reprèn els tòpics i els adopta sense vergonya, amb cal·ligrafia de mestre. L'arribada al delta és tan gran que no li deu res al primer text que va saber relacionar el delta amb la mort.

Podria fer el mateix jo, pobre de mi, amb el Segre, la Noguera o l'Ebre? Vaig somiar en el Tajo, que es diu primer Tajo i després guanya sons i sensualitat amb Tejo... Fins i tot vaig pensar que podria començar el relat del Tajo parlant del Duero/Douro, i anant a Colliure per a recollir versos fluvials de l'Antonio Machado... Un immens embolic, en definitiva. Vaig rellegir el Juan de Mairena. Finalment, res.

Ara tinc sobre la tauleta Alfabets. Assaigs de literatura (ed. 1984, Barcelona). Una compil·lació generosa dels articles que Magris va publicar al Corriere della sera. Ric, ploro, m'enfado, somric, m'emociono. I això que en Magris només comenta obres i autors. Qui pugués tenir aquest do...! Definitivament, no el puc imitar. Em deixo estar de l'Ebre i del Noguera. No hi arribo.

Més val que em deixi de projectes insomnes i que retorni a la meva petita història de dos policies a la trista Barcelona de 1940, provant de posar màgia i misteri en un temps tan trist, gris i estúpid.

Possiblement també, des de petit  he volgut ser un escriptor de novel·la policíaca. Potser hauria d'envejar Mankell, Larson, l'Àgatha, la Patrícia, la P.D. James, Ruth Rendell. Hi ha moltes autores i autors que han demostrat poder fer literatura amb històries d'intriga, policíaques i de crims. No tan sols en Ramiro Pinilla a Un muerto más ni en Pere Antoni Pons amb Tots els dimonis són aquí.

Em temo que sempre envejaré en Claudio Magris fins al moll de l'òs, però provaré de conviure pacíficament amb aquesta enveja. Provaré d'envejar d'altra gent. I algun dia -chi lo sà- potser faré una novel·la-riu sobre el riu Ebre. Si fos així, començaria per tornar a mirar la pel·li d'en Marc Recha, els Dies d'agost.

Avui me n'he anat a llegir Claudio Magris a Tavascan. Des d'Esterri no res, potser mitja horeta: d'Esterri a Llavorsí quinze minuts i de Llavorsí a Tavascan quinze més, per la vall de Cardós fins al final. Cul-de-sac o cul del món, que diu en Jordi Girbén. I vaig a llegir-lo a Tavascan perquè li volia fer quatre fotografies, per enviar-les al Jordi.

Video-fascicle 20: Llegir Claudio Magris (millor a l'aire lliure)