Amb dues tardes de venir al poble he aconseguit retalls d'una història que podria ser la que buscava. El relat sorgeix d'unir fragments dispersos, i parteix de la hipòtesi que els fets tenen la mateixa protagonista.
Fa cosa de tres anys una veïna del poble va tenir un accident terrible quan tornava de visitar la família, a Balaguer. Era de nit i plovia a bóts i barrals. A la darrera corva abans d'entrar al poble, la furgoneta (una vella Renault Express) va patinar i va caure pel talús, més de quinze metres avall. Van tardar en trobar-la, i quan la van treure semblava ben morta. Quan va arribar l'ambulància ja no hi havia res a fer. El cos jeia damunt l'asfalt sense alè, sense bategar. Van provar de reanimar-la en va. La policia va avisar el jutge forense i es van asseure a esperar sota el xopluc d'un avet.
No deuria haver passat ni mitja hora que el cos -embolicat en una funda tèrmica daurada- es va bellugar i es va alçar. Gemegava de dolor pels cops rebuts. Dreta enmig de la carretera batuda per la pluja, la dona retornada de la mort es mirava l'escena: els llums dels cotxes, els uniformes, els ulls esbatanats. Silenci. I després, a poc a poc, algú balbuceja, es mou. Ningú no deu comprendre què passa, en quin instant ha passat... algú ha vist res d'estrany? Però la dona camina, s'atansa, parla. Demana què fem aquí amb temor, com si remotament intuís que ella és la protagonista d'un fet estrany. L'acompanyen a casa. Un dels policies, lacònic, truca de nou el jutge de Sort per dir-li que no cal que pugi. El conductor de l'ambulància apaga els llums de colors i se'n va a dormir.
Uns mesos més tard, la dona que havia ressuscitat feia la vida de sempre: la família, la casa, els treballs de la granja. Fins que un dia va desaparèixer. No fa ni sis mesos que un bon dia se'n va anar. Els veïns es van sorprendre, però ningú no sembla preocupat: va deixar tots els indicis d'una desaparició voluntària. Va fer tot allò que faria algú que vol desaparèixer: recollir els objectes més personals, buidar els estalvis de la Caixa, acomiadar-se discretament de la gent propera. No va dir on anava ni amb qui ni perquè. Simplement va marxar.
No deuria haver passat ni mitja hora que el cos -embolicat en una funda tèrmica daurada- es va bellugar i es va alçar. Gemegava de dolor pels cops rebuts. Dreta enmig de la carretera batuda per la pluja, la dona retornada de la mort es mirava l'escena: els llums dels cotxes, els uniformes, els ulls esbatanats. Silenci. I després, a poc a poc, algú balbuceja, es mou. Ningú no deu comprendre què passa, en quin instant ha passat... algú ha vist res d'estrany? Però la dona camina, s'atansa, parla. Demana què fem aquí amb temor, com si remotament intuís que ella és la protagonista d'un fet estrany. L'acompanyen a casa. Un dels policies, lacònic, truca de nou el jutge de Sort per dir-li que no cal que pugi. El conductor de l'ambulància apaga els llums de colors i se'n va a dormir.
Uns mesos més tard, la dona que havia ressuscitat feia la vida de sempre: la família, la casa, els treballs de la granja. Fins que un dia va desaparèixer. No fa ni sis mesos que un bon dia se'n va anar. Els veïns es van sorprendre, però ningú no sembla preocupat: va deixar tots els indicis d'una desaparició voluntària. Va fer tot allò que faria algú que vol desaparèixer: recollir els objectes més personals, buidar els estalvis de la Caixa, acomiadar-se discretament de la gent propera. No va dir on anava ni amb qui ni perquè. Simplement va marxar.
D'una de les converses en vaig pescar una dada al vol: el conductor d'aquella ambulància davant del qual va ressuscitar la dona viu a Lleret. Com que a Lleret hi viuen un parell de famílies ha estat fàcil de trobar. El conductor d'ambulàncies es mostra content de rebre una visita però apenes si vol dir res del cas. No té ganes de parlar-ne. Li dic que aquella dona va desaparèixer i em diu que sí, és clar: aquí vivim poca gent i tot se sap. No em facis dir perquè, però jo diria que ara viu al Brasil.
-Al Brasil?
-Jo crec que va decidir aprofitar la segona oportunitat.
M'estiraria els cabells: sis mesos! He arribat tard tot just per mig any. Solc llegir relats d'investigacions que s'allunyen cinquanta, cents, dos-cents anys de l'individu investigat. De vegades mil, dos mil. En aquest cas són sis mesos. Em pregunto on era jo fa sis mesos, si no podia haver sabut abans el cas, en què coi perdia el temps, perquè badava.
He deixat el cotxe a l'entrada del poble, arranat al safareig que no fa servir ningú i que cria culleretes i larves de mosquit. Arrepenjo el cul a la pedra fins que sento com l'humitat traspassa la roba. És una fredor agradable que em tranquil·litza. Mai no sabré què va passar a Sorpe, si la dona va ressuscitar. Però sento que alguna cosa meravellosa va succeir aquí on tinc els peus.
He deixat el cotxe a l'entrada del poble, arranat al safareig que no fa servir ningú i que cria culleretes i larves de mosquit. Arrepenjo el cul a la pedra fins que sento com l'humitat traspassa la roba. És una fredor agradable que em tranquil·litza. Mai no sabré què va passar a Sorpe, si la dona va ressuscitar. Però sento que alguna cosa meravellosa va succeir aquí on tinc els peus.
Video-fascicle 19: Accepta els misteris que no es poden dir
Aquest video és el primer en què he gosat allargar-lo fins als quatre minuts. Com que no és especialment divertit, podria dir que conté els dos defectes essencials: llarg i avorrit.
Epíleg
Si una dona va tornar de la mort a la vida al poblet de Sorpe n'haurien d'haver quedat senyals en alguna banda. El meravellós ha de deixar alguna mena de rastre, una petja nítida. La naturalesa sap guardar registres i dades, milers de milions de senyals. Fòssils, residus, sediments. Si el món arxiva detingudament el pas d'un minúscul insecte i el guarda dins una gota d'ambre, com podria passar-li per alt una ressurrecció?Estic escrivint una novel·la en la qual un policia es deleix per trobar senyals de la providència sobre la terra bruta i lletja de la postguerra. On buscaria, si tingués mentalitat de policia? Se m'acut que a la vida de la dona -a la seva història- hi podria haver algun indici. O bé en els detalls de la seva vida quotidiana, o en les pertinences que va deixar abans de fugir per sempre. Alguna referència, per petita que sigui, ha de dur el senyal de l'alteració natural o del miracle.
Potser jo no estic preparat per a entendre-ho, potser ho entendré més endavant. O potser no ho sabré comprendre mai i serà un altre el qui ho descobreixi. Aquest podria ser un bon motiu per a haver escrit la història de la ressurrecció de Sorpe.
Bonus track: Making of a Sorpe i a Lleret
El vídeo n'és ple de senyals, però jo no soc capaç de trobar-ne ni una, un vel de Maia m'impedeix penetrar en la realitat que has filmat. Vull pensar que tu, que estas més habituat a transitar per camins poc habituals, acabaras aconseguint-ho.
ResponEliminaAquests casos em fascinen! Amb ganes de donar-te un cop de mà, m’he posat a investigar. Està clar que aquesta dona tenia algun do sobrenatural i el volia posar en pràctica. On millor sinó al Brasil, país de curanderes i xamans? M’he posat en contacte amb un amic d’allà i m’ha confirmat que en una de les “fabeles” hi ha una dona a qui anomenen “A Bruxa do Sorpe”.
ResponEliminaUn udol.
Som estranys (estrangers, com el teu extremeny) en la vida dels altres. Els senyals no són el rastre que deixen els altres, sinó la resposta a les nostres preguntes: et podran explicar una història, però la veritat només la tens tu. Què t'explicaria ella si la trobessis? Segurament només donaria resposta a les seves preguntes. Però la veritable resposta és allà on nosaltres (tots) hi hem vist una pregunta.
ResponEliminaLeblansky: em fa feliç que vegis senyals al video. Conscientment, només hi he posat una metàfora visual facileta: a la primera seqüència el riu baixa, desapareix sota la pedra i després reapareix. Mort i ressurrecció? No ho sé: l'aigua que baixa després del pont no és la mateixa que vèiem abans.
ResponEliminaLlop: la investigació es podria perllongar molt més i mai no arribaria enlloc. El món no es pot explicar només pel mètode científic (és més o menys els que volia dir). Ara faltaria saber si al Brasil "Sorpe" té algun significat que ens ajudi.
ResponEliminaEnric: tot plegat és enrevessat, però no tant. Quan ens formulem preguntes ens les formulem a nosaltres mateixos, i entrem en un món que no és el món, sinó la nostra percepció. En fi... la literatura intenta explicar aquesta mena de coses amb imatges suggerents, i per això ens agrada.
ResponEliminaplas plas plas! Es una història molt bona!. Ara caldria saber com es la família, el marit, si tenia fills, si vivien els seus pares...que en pensen ells...però segurament no en volen parlar, i menys amb un desconegut. A lo millor d'aqui un temps la donarà l'iker Jiménez!
ResponEliminaAris: de tant insistir, al final em muntaré un canal de TV... Segur que es podria investigar molt més, però jo he decidit acabar. M'agrada trobar aquest punt on no sé dir res. Davant dels misteris més val callar. Hi ha qui prefereix seguir i fer el ridícul, o bé muntar una religió.
ResponEliminaCapítol complet. M'agrada que ho deixis així, amb totes les possibilitats obertes, i no obstant, un deix d'història rodona que no necessita de res més.
ResponEliminaP.S.: Brutal la teva "promoció" del primer vídeo. Hauries de treballar en publicitat!
Joan: esperava un comentari com el teu, de veritat. No hi havia altres opcions que deixar la porta oberta.
ResponEliminaQuè vola dir amb "promoció" del video?
però va ressucitar del tot o només una mica?
ResponEliminaPuigcarbó: tu mateix. Tu què diries?
ResponEliminaTot mirant d'ampliar la teva mirada al problema m'he entretingut amb una especulació etimològica.
ResponEliminaPel que se sap, Sorpe és d'origen preromà, però es desconeix el seu sentit. Prenc el diccionari d'euskara -al capdavall, l'antiga llengua franca dels pirinencs-, i corro fins a la zona "Sor...".
De l'arrel sorb provenen totes les "espatlles" i derivades.
Dir Sorgin és el mateix que dir "bruixa".
I m'enamoro d'aquest sortze: naixement, concepció, creació.
Girbén; realment fascinant, el món de l'etimologia... seria fabulós trobar explicacion i secrets amagats ja des de temps immemorials, quan algú va assenyalar el lloc i li va posar nom. I pr cert: com pots veure, ja he descobert del Gerdar d Sorpe, un plaer autèntic.
ResponEliminajo diria que ho va fer en cómodes terminis. I sense interessos.
ResponEliminaPuigcarbó: molt bona, sí. En aquests temps que corren, aquesta deu ser la millora forma de ressuscitar...!
ResponEliminaGracias, Lluís.
ResponEliminaLos escritores contra la comuna me está fascinando. Intento estudiarlo y contrastar alguno de los datos del autor.
Escribiré la reseña en breve.
Un saludo.
Lluís,
ResponEliminaJo crec que si ressuscités alguna vegada (cosa poc probable), faria com aquesta dona de Sorpe. Desapareixeria i tornaria a començar (no sé ben bé què) en alguna banda. Ara bé, ella va agafar els estalvis, decidida a pulir-se'ls. Admirable. A mi em tocaria buscar una nova feina. Uf, quina mandra!
Maite: més que ressureccions això són segones (o terceres) oportunitats, plantejades de forma radical. Potser seria millor ressuscitar un cop arribada l'edat de la jubilació, per estalviar-se el tràngol de buscar feina... amb els temps que corren!
ResponEliminaPresentes el vídeo dient que és "llarg i avorrit" i tot seguit el penges. No em diràs que no és, si més no, una estratègia publicitària curiosa...
ResponEliminaP.S.: I consti que me l'he empassat.
Joan: això de les estratègies publicitàries sempre serà com un enigma. Vès per on, el video llarg i avorrit ha tingut visites fins i tot al canal del youtube. Al proper li posaré per títol: No miris aquest video, és una merda.
ResponEliminaÈxit assegurat.
M'he quedat encisada amb la història i amb l'apunt etimològic que ha fet en Girbén. Sortze, què bonic!!!
ResponEliminaMarta: efectivament, el text queda molt millor amb les precisions del Girbén, que apunten en direccions noves...
ResponEliminaEis Lluís! Trobo genials que acompanyis amb imatges, els teus periples. Si has llegit mai algún cas sobre experiencies properes a la mort sabràs que a la gent que els hi ha passat queden totalment canviats en molts de casos, i que no és extrany que la senyora aquesta veies vida més enllà dels Pallars i decidís marxar. Per altra banda, tindries d'aprofitar i investigar sobre els esperits elementals que poblen els Pallars, uns són els Minairons que segur que n'hauras sentit a parlar. Salutacions!
ResponEliminaNahim: conec una mica això dels minairons (al Pallars en diuen Manairons), són uns follets que treballen per tu, tot un regal de la naturalesa...
ResponElimina