19. La dona que va ressuscitar a Sorpe (i 2)

A les set de la tarda, a Sorpe, hi ha un esclat rosa al cel que pinta cims i teulades de pissarra. Però poc més tard baixa la boira. Tot esdevé pàl·lid i fred. M'he de calçar la cremallera de la jaqueta i alçar-ne el coll per a cobrir-me mitja cara. Passar fred al mes de juny no és rar a l'Alt Àneu, però m'agafa desprevingut.

Amb dues tardes de venir al poble he aconseguit retalls d'una història que podria ser la que buscava. El relat sorgeix d'unir fragments dispersos, i parteix de la hipòtesi que els fets tenen la mateixa protagonista.

Fa cosa de tres anys una veïna del poble va tenir un accident terrible quan tornava de visitar la família, a Balaguer. Era de nit i plovia a bóts i barrals. A la darrera corva abans d'entrar al poble, la furgoneta (una vella Renault Express) va patinar i va caure pel talús, més de quinze metres avall. Van tardar en trobar-la, i quan la van treure semblava ben morta. Quan va arribar l'ambulància ja no hi havia res a fer. El cos jeia damunt l'asfalt sense alè, sense bategar. Van provar de reanimar-la en va. La policia va avisar el jutge forense i es van asseure a esperar sota el xopluc d'un avet.

No deuria haver passat ni mitja hora que el cos -embolicat en una funda tèrmica daurada- es va bellugar i es va alçar. Gemegava de dolor pels cops rebuts. Dreta enmig de la carretera batuda per la pluja, la dona retornada de la mort es mirava l'escena: els llums dels cotxes, els uniformes, els ulls esbatanats. Silenci. I després, a poc a poc, algú balbuceja, es mou. Ningú no deu comprendre què passa, en quin instant ha passat... algú ha vist res d'estrany? Però la dona camina, s'atansa, parla. Demana què fem aquí amb temor, com si remotament intuís que ella és la protagonista d'un fet estrany. L'acompanyen a casa. Un dels policies, lacònic, truca de nou el jutge de Sort per dir-li que no cal que pugi. El conductor de l'ambulància apaga els llums de colors i se'n va a dormir.

Uns mesos més tard, la dona que havia ressuscitat feia la vida de sempre: la família, la casa, els treballs de la granja. Fins que un dia va desaparèixer. No fa ni sis mesos que un bon dia se'n va anar. Els veïns es van sorprendre, però ningú no sembla preocupat: va deixar tots els indicis d'una desaparició voluntària. Va fer tot allò que faria algú que vol desaparèixer: recollir els objectes més personals, buidar els estalvis de la Caixa, acomiadar-se discretament de la gent propera. No va dir on anava ni amb qui ni perquè. Simplement va marxar.

D'una de les converses en vaig pescar una dada al vol: el conductor d'aquella ambulància davant del qual va ressuscitar la dona viu a Lleret. Com que a Lleret hi viuen un parell de famílies ha estat fàcil de trobar. El conductor d'ambulàncies es mostra content de rebre una visita però apenes si vol dir res del cas. No té ganes de parlar-ne. Li dic que aquella dona va desaparèixer i em diu que sí, és clar: aquí vivim poca gent i tot se sap. No em facis dir perquè, però jo diria que ara viu al Brasil.
 -Al Brasil?
 -Jo crec que va decidir aprofitar la segona oportunitat.

M'estiraria els cabells: sis mesos! He arribat tard tot just per mig any. Solc llegir relats d'investigacions que s'allunyen cinquanta, cents, dos-cents anys de l'individu investigat. De vegades mil, dos mil. En aquest cas són sis mesos. Em pregunto on era jo fa sis mesos, si no podia haver sabut abans el cas, en què coi perdia el temps, perquè badava.

He deixat el cotxe a l'entrada del poble, arranat al safareig que no fa servir ningú i que cria culleretes i larves de mosquit. Arrepenjo el cul a la pedra fins que sento com l'humitat traspassa la roba. És una fredor agradable que em tranquil·litza. Mai no sabré què va passar a Sorpe, si la dona va ressuscitar. Però sento que alguna cosa meravellosa va succeir aquí on tinc els peus.

Video-fascicle 19: Accepta els misteris que no es poden dir

Aquest video és el primer en què he gosat allargar-lo fins als quatre minuts. Com que no és especialment divertit, podria dir que conté els dos defectes essencials: llarg i avorrit.

Epíleg

Si una dona va tornar de la mort a la vida al poblet de Sorpe n'haurien d'haver quedat senyals en alguna banda. El meravellós ha de deixar alguna mena de rastre, una petja nítida. La naturalesa sap guardar registres i dades, milers de milions de senyals. Fòssils, residus, sediments. Si el món arxiva detingudament el pas d'un minúscul insecte i el guarda dins una gota d'ambre, com podria passar-li per alt una ressurrecció?

Estic escrivint una novel·la en la qual un policia es deleix per trobar senyals de la providència sobre la terra bruta i lletja de la postguerra. On buscaria, si tingués mentalitat de policia? Se m'acut que a la vida de la dona -a la seva història- hi podria haver algun indici. O bé en els detalls de la seva vida quotidiana, o en les pertinences que va deixar abans de fugir per sempre. Alguna referència, per petita que sigui, ha de dur el senyal de l'alteració natural o del miracle.

Potser jo no estic preparat per a entendre-ho, potser ho entendré més endavant. O potser no ho sabré comprendre mai i serà un altre el qui ho descobreixi. Aquest podria ser un bon motiu per a haver escrit la història de la ressurrecció de Sorpe.

Bonus track: Making of a Sorpe i a Lleret