Les hores de Penèlope

Com s'escriu una novel·la?

Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.

Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.

8 de juny del 2011

17. Mapa de carreteres secundàries

No hay ficción más grande que la realidad
Jorge Semprún

Juny 2011. Moments d'una tempesta a Esterri d'Àneu

A les carreteres secundàries hi ha poc trànsit, escassa vigilància, silenci de vent als arbres. M'aturo en un revolt des d'on, pujant cap a València d'Àneu, es veu Esterri als peus com si fos un petit plànol. Els núvols, com cada tarda, baixen des del port de la Bonaigua i van enterbolint el blau. Acabo de saber que en Jorge Semprún és mort. És com si tot aquest curs hagués estat tenyit de morts. Pèrdues. Ha estat un curs de restar. Potser per això he estat mestre sobretot a segon de cicle inicial, que és on cal aprendre la resta portant-ne.

Però al mateix temps, aquest curs ha estat inesperadament viu i ha sumat. Els canvis al departament han dut a què la majoria de mestres interins haguem esdevingut suplents. Tenint en compte les dimensions territorials de la delegació de Lleida, podria dir que mai no havia recorregut tantes carreteres petites. Així he descobert desenes de llocs menuts o d'amplis paisatges.

Durant els mesos d'hivern, he vist sortir el sol vora Àger i a les portes d'Organyà. He travessat esferes de boira densa a la plana, he pres el sol als patis d'escoles de La Cerdanya, del Segrià, del Pallars, de les Garrigues. A la Vall d'Àneu m'he costipat per sortir a caminar a les tardes, on la pluja no avisa. Al camí que mena a Isavarre pel costat del Noguera vaig compartir el sopluig d'un avet amb en Ramon, un home que passa dels vuitanta i que cada tarda fa un carajillo a cal Costa abans de ficar-se pels corriols per anar guardant els paisatges d'una vida llarga.

He viscut en un pis compartit, en un pis buit, en una fonda i en un aparthotel. També em caldria reconèixer que he viscut dins d'un cotxe. No queda bé dir-ho, però he programat activitats escolars assegut al volant.

He estat el tutor temporal de vora dos-cents nenes i nens. Si alguna cosa em dol ara és no recordar els noms de tots ells. Però vet aquí, he trobat els límits de la meva memòria a mig termini. Em sap greu no recordar el nom d'aquell nen de Balaguer que em va regalar un llibre fet a mà el dia que me n'anava de la seva escola. Conservo el dibuix i el collage que em va fer en Sergi, de Bellver. La seva maneta estampada en pintura i la inscripció et trobarem a faltar, que et vagi molt bé.

Mentre era a Balaguer es va morir la mare, i vaig baixar a Barcelona per enterrar-la. La setmana passada ho vaig fer des d'Esterri per tancar el pis de la mare morta. Malgrat això, no em puc esborrar la imatge del seu cos abandonat i fred. Li vaig treure les ulleres del nas, perquè no li calien més. On miraven els seus ulls? No és una imatge del repòs allò que em vaig trobar. La vaig abraçar i vaig seure a esperar que arribessin els homes de l'ambulància que la van ficar dins una bossa de plàstic. Com no podia ser altrament, durant l'espera Jazztel va trucar per explicar una bona oferta. És la forma que va trobar el flux de la vida per a dir que el món era allà, bategant encara.

Mentre tot això passava, jo anava trobant hores per a seure a escriure una novel·la que no sé dir si mai acabaré. Però així com abans les hores d'escriure eren un temps manllevat i fora del temps, aquest curs han estat hores ficades dins les venes de la vida. Dins del riu. És com escriure nu i amb els peus ficats dins de l'aigua que baixa. Pàgines escrites en pensions i en restaurants, en habitacions d'hotels tristos. Sota el sol rosat de les tardes cerdanes. La vida s'ha ficat a la tinta del bolígraf i s'ha escolat sota les tecles de l'ordinador. Segurament per això m'he trobat escrivint sobre l'home que escriu, que deu ser el tema de qualsevol novel·la. No crec que oblidi aquell viatge a Barcelona amb els ulls entelats, i tot just llavors es posa a ploure a Molins de Rei. On s'han amagat els déus?

Les pàgines escrites són escasses, és clar. Han passat massa coses a la vida. Les pàgines són poques però tenyides de quilòmetres, de dolor, de llum, de llàgrimes, de tardes lluents, el cul mullat de seure damunt l'herba, escoltant la remor del Segre o del Noguera. Com hipnotitzat, m'ajec a l'herba mullada per la pluja del matí. Tot és ple de llum en aquest món abandonat dels déus, sense pietat, sense pausa. El món que em veu escrivint a les tardes. D'aquí a quatre dies tenim junta d'evaluació, i estic decidit a posar-li un notable a tothom. Potser no és just, però és molt més que just.


Video-fascicle 17: Escriure als hotels, fondes i pensions

20 comentaris:

  1. Lluís,

    Un bon resum del que ha estat la teva vida aquest any. Dens i lleu, dur i fàcil. No sé si ser nòmada estimula les ganes d'escriure o bé les retrau. Jo sóc sedentària. Com són les pàgines que s'escriuen en hotels i fondes... són diferents de les que s'escriuen a casa davant de l'ordinador? En què són diferents els fulls dels passavolants? Amb tot, segur que són molt rics de vida com mostren els teus posts.

    ResponElimina
  2. Maite: en cada bugada es perd un llençol, i jo diria que aquest curs he perdut una pila de llençols. Però perdre ens permet aprendre més que no pas guanyar. Vivim en una eufòria estúpida de victòries i guanys, però el coneixement és el mateix de sempre. Avui estava veient com gestiona CiU els seus vots, i crec que impera aquesta lectura ximple. He perdut moltes coses durant el curs, i en dono gràcies. Ja sé que és una actitud massa mística. En fi... el proper curs serà diferent.

    ResponElimina
  3. Crec que el teu viatge físic és tot just una anècdota perquè el que val de debó l'has fet dins tu mateix. En realitat, una vegada abocat a l'ordinador, el marc que t'envolta hi té poc a dir. No pas tu.

    ResponElimina
  4. Joan: crec que (de nou) el teu resum explica molt bé allò que volia dir. O sigui que gràcies per ser de nou aquí.

    ResponElimina
  5. Una bona tourné pel Pirineu i un any que recordaràs...fa molt temps algu em va dir que a partir d'ara, el treballadors ja no seriem fixes, si no que aniriem d'un cantó a l'altra, d'això sen diu globalització. Em d'acostumar-nos a ser nómades d'aquesta merda de sistema capitalista. Només m'agradaria que em toques una loteria per no pensar en el futur i llançar el despertador ben lluny com un anunci que hi havia de la lotorapid

    ResponElimina
  6. Aris: jo no jugo a la Lotto, i ara ja no deu caldre, perquè un cop liquidats els pressupostos per a ajudes socials, imagino que aquests ingressos serviran per ajudar La Caixa Parlem. El nostre govern les gasta així. O bé per comprar boles de gomaespuma pels Mossos. En necessitaran moltes, em penso.
    Això sí, els obrers ens hem de preparar per a comprendre la globalització.

    ResponElimina
  7. Imagino que són els nous camins, els que t'empenyen a retrobar-te, ara que fas balanç de les teves passes.

    Probablement, sigui tant necessari deixar constància dels teus sentiments, com buscar la teva pròpia imatge al mirar-te al mirall.

    ResponElimina
  8. En certa manera ja has escrit una novel·la amb quest escrit d'avui.
    Quan als ulls dels morts, no miren enlloc ni expressen res, ni estupefacció ni tan sols la sensació d'angoixa infinita qye hauren de reflexar davant la certesa de la mort.

    ResponElimina
  9. Maleta: jo diria que això que dius és allò que faig en aquests apunts. O allò que espero fer. Ja ho anirem veient.

    ResponElimina
  10. Puigcarbó: la meva intenció secreta (però no tant) és que la novel·la sigui aquesta, els apunts d'un home que vol escriure una novel·la i no pot. Sobre els ulls dels morts no vull dir res. Cadascú rcorda els ulls dels seus morts i jo no vull explicar res més dels ulls de la mare. Per escrit no, això segur.

    ResponElimina
  11. Matilde: M'atilde? De vegades la brevetat és una opció agraïda. Treta del facebook, no deixa de ser una mostra d'alguna cosa. Demà posau alguna cosa del Jorge, ni que sigui amb calçador...

    ResponElimina
  12. Lluís,

    Fes-me un favor. Copia aquest apunt a Mil Dimonis per a seguir l'estela dels dedicats a la Roser Albert. Crec que per intensitat i forma pertany també a aquell bloc.

    Vigila que el coneixement mític del país no et porti a plantejaments mítics d'en Pujol! ;-) Intenta seguir l'estela d'en Girbén com veig que estàs fent intentant treure el vessant positiu del desgavell de país que tenim.

    ResponElimina
  13. Galderich: com a agraïment a la teva fidelitat quasi mítica als blogs, crec que et faré cas. Vull dir que en faré un duplicat als Mil Dimonis quan li trobi un títol adequat.
    Jo diria que aquest curs he xupat tantes carreteres que ja podria dir -com en Mas- que he mamat Catalunya (no demano una compensació, com ell).
    Provaré de seguir en Girbén, que en sap molt més que jo. Desgavell de país? Jo diria que els convergents han destruït el poc que ens quedava amb l'ajuda dels seus aliats. Afortunadament, eren nacionalistes o sobiranistes o no sé què. Vès, anem mirant amb qui pacten i ja està. Salut i anarquia!

    ResponElimina
  14. Coi, és que m'agrada i ja està. Sense subordinades.

    ResponElimina
  15. Matilde: és cert, les ironies no calien. Gràcies.

    ResponElimina
  16. avui he de fer informes... acabar projecte...uf
    però el teu viatge no és notable no... és excel·lent... ex...cel...i sobretot lent... per fer els camins, gràcies Lluís

    ResponElimina
  17. Joan Mare Nostrum! Gràcies pels piropos, jo tinc una pila de tapes d'àlbum per acabar, i a sobre m'he embolicat a fer una tapa tridimensional que no s'acaba mai...! Anem fent els camins com puguem... i ens anem llegint.

    ResponElimina
  18. Lluís, tot aquest temps t'hem acompanyat per aquestes carreteres secundàries. El teu viatge ha estat també una mica nostre, ens l'has fet nostre, com també ens hem fet nostra la Roser. Un post bell i un viatge bell, que et farà més savi...
    Salut!

    ResponElimina
  19. Lila: gràcies! Des del primer "Mil dimonis" fins a aquest germà petit on sóc ara ha passat gairebé un any, que hem anat fent. Crec que tots hem après coses pel camí, i que finalment jo diria que alguna cosa s'ha explicat, o ha traspassat la pantalleta. A veure si hi ha energia per seguir.

    ResponElimina