Perquè a Inland empire, David Lynch fa la proposta més inintel·ligible que li conec, i això mateix diuen d'ell les crítiques que se'n poden trobar. Se suposa que Lynch mostra el món interior. Com si diguéssim, posa la càmera cap dins, dintre seu, i la deixa que vagi filmant en un univers de caos o d'associacions lliures -cada cop més lliures. Hi desfilen actors com Jeremy Irons o Laura Dern, però sobretot foscor, textures misterioses, sons inquietants (orgànics com a Eraserhead?). Els escenaris salten de Varsòvia a Los Angeles sense ordre, hi apareixen mafiosos, velles dones riques i boges, captaires, assassins dels baixos fons, productors de Hollywood, gent perduda de tota mena i condició. Per les parets hi ha signes incomprensibles, senyals en guix que mostren codis numèrics, símbols desconeguts. És un món de referències però no en tenim el referent. Som dins del somni d'un altre.
Jorge Luis Borges també va imaginar que es podia somiar el somni d'un altre home, però va procurar que el lector comprengués. Lynch no fa tantes concessions. És un viatge al·lucinat i hipnòtic de dues hores llargues del qual ell reconeix que tampoc no comprèn res. Però dic jo que s'ho deuria passar la mar de bé, caram, apropant-se al video-art contemporani amb tots els mitjans de què deu disposar. En fi, que si jo tingués els mitjans de Lynch, també hauria fitxat la Dern i el Jeremy per a incloure'ls en algun dels meus videos... els podria haver posat a Dorve, per exemple, asseguts en un pedrís al costat del cementiri abandonat, parlant de Kierkegaard mentre comparteixen una Xibeca (és una idea, només).
Per què penso en Lynch i Inland empire mentre escric un relat de lladres i serenos més o menys convencional? Tot i que els lladres siguin fantasmals, la meva novel·la no és un experiment d'art contemporani. Perquè pretenc que els possibles (o impossibles lectors) comprenguin alguna cosa, i que gaudeixin com ho fan els nens petits quan els expliquen La caputxeta vermella. De fet, jo només hi poso un zombi enlloc del llop, un espectre enlloc de la iaia i dos policies (un de falangista i un de republicà) enlloc de la caputxeta. Només canvio el bosc per la Barcelona de 1940. Tot dins de la més estricta tradició narrativa.
Ah, ja ho sé. Ho acabo d'entendre: dec voler captar aquesta atmosfera del Lynch. És que això de l'atmosfera d'una novel·la és tot un tema. Més complicada de trobar que la trama, la psicologia dels personatges i la sintaxi.
Potser que me'n vagi a llegir Pedro Páramo, si vull aprendre d'atmosferes en literatura. Si el text del Pedro Páramo caigués mai en mans d'en David Lynch... què podria sortir-ne? Ara recordo que en Luis Buñuel va arribar a tenir els drets de Pedro Páramo, però no en va fer res. Quins entrebancs no va poder superar?
Video-fascicle 22: Respira la teva pròpia atmosfera
Confesso que el darrer Lynch em descol·loca. No vaig trobar la gràcia de "Mulholland Drive" i "Inland Empire" me l'he mirada de lluny, sense mirar-la realment. També em costa contemplar actors que poden ser tan sòmines com Laura Dern, Kyle McLachlan o fins i tot l'Irons. Suposo que això és el que busca el senyor Lynch, però jo apostaria per les atmosferes el·lusives de Rulfo, crec que li escauran molt més a la teva projectada ficció.
ResponEliminaAllau: a mi també em descol·loca "Inland empire" ("Mulholland drive" l'he hagut de veure tres cops per a entendre-la). I crec que definitivament, millor Rulfo. Per mi i potser per tots.
ResponEliminaL'Inland empire no l'he vist però el teu vídeo si que representa molt bé un món concret, potser massa bé i tot. No li cal un Jeremy Iron si tenim un Lluís Bosch com a protagonista (no actor). En fi, estic d'acord amb la tria del Rulfo i fins i tot amb la possible escena de la Xibeca i les seves variants possibles, que en són moltes!
ResponEliminaInland empire em va deixar igual (igual no, de fet, fatigada) de tan incomprensible.
ResponEliminaUn conyàs, l'atmosfera dels trons.
Em va fer pensar en un amic meu que un dia m'explicava una curda que havia agafat (una curda de primera divisió, val a dir), de com s'obria l'asfalt al seu pas, i els ninos dels semàfors el perseguien i coses així.
Al cap de mitja hora, la que volia anar gata era jo.
De Comala, en canvi, una no se n'acaba de cansar mai.
Galderich: al video he fet una imitació grollera del Lynch quan es deixa anar per les associacions lliures, i veig que he quedat massa retratat.
ResponEliminaMatilde: les imatges de Inland empire recorden molt una curda d'aquestes, i arriba un moment que dubtes si ets tu qui va torrat, o si hi anava el director o el càmera, o bé que l'empresa de càtering havia introduït algun tòxic als entrepans de l'esmorzar. Comparar Lynch i Rulfo no és just ni du a res, però també prefereixo les pàgines del Pedro Páramo perdut a Comala.
ResponEliminaLluís,
ResponEliminaNo puc parlar de David Lynch perquè li conec molt poca filmografia. Però l'atmosfera sí que és important en qualsevol relat o novel·la. L'atmosfera d'un poble abandonat impregna tot un paisatge. És cert que Pedro Páramo té l'atmosfera del vent, dels matolls arrossegats pel vent. Al capdavall, el que es recorda d'un llibre llegit fa molts anys és la seva atmosfera. Per exemple a la Muntanya Màgica, del Mann, hi ha una atmosfera d'olor de medicaments i de malaltia.
Maite: estic molt d'acord en què l'atmosfera és allò que et queda d'una novel·la, fins i tot quan ja no sabries explicar ben bé l'argument. Com es deu aconseguir l'atmosfera que vols? En el cas de Lynch, em sembla sobretot un creador d'atmosferes, perquè les trames se li compliquen massa i es perd el fil. Segurament perquè no li interessen massa i tots els esforços els dirigeix a crear un ambient, genralment opressiu i asfixiant, un pèl malaltís. Jo recomanaria segurament "Blue Velvet", on tot i els girs i les sorpreses més aviat estrambòtiques hom no es perd del tot.
ResponEliminaJa veig que Inland Empire es una pel·lícula per intel·lectuals...
ResponEliminaAris: hauríem de preguntar-ho als intel·lectuals (els qui l'hagin vista) a veure què en poden explicar. Però jo dubto que sigui així: diria que en Lynch fa un cinema molt visceral on es permet deixar anar la part inconscient, i això als intel·lectuals no els agrada gaire.
ResponEliminaA mi que me registren!!
ResponElimina