Les hores de Penèlope

Com s'escriu una novel·la?

Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.

Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.

4 de juliol del 2011

El tercer Grial és/no és al Pallars



-De Grial no n'hi havia un sinó tres. Una sola copa de vi no dóna per dotze convidats, no te n'havies adonat?

Així començava el post de divendres. I després seguia, i es pot llegir allà, junt amb les aportacions i matisos que li van afegir els qui van entrar a comentar-lo.



Trobar el Grial és qüestió de mètode?
Vaig enviar un video de 5 minuts a tots els qui havien comentat (o els qui comenten el blog de vegades), demanant-los que li posin títol, o que escriguin què els ha suggerit.  Ho diu un dels textos rebuts: el Grial té molts significats, i un d'ells és el de la reunió -comunió.
El post d'avui, per tant, és aquesta reunió de textos que sorgeixen d'un video, que arrenca d'un text col·lectivitzat.

Què busca el qui busca el Grial?

Què són les ruïnes?

Fa temps que no sé el que és la llum del sol. Fa temps que no sé el que és veure un munt d’estrelles dalt del cel. Fa temps que no sé el que és una rialla. Fa temps que no sento el meu nom sortint de la teva boca. Fa temps que no sé el meu nom. Fa temps que sóc un espai de ficció i que respiro amb dificultats i que m’alimento de lletres i d’imatges. El meu càstig fa temps que no recordo com va començar ni per què. Turistes, cotxes, avions, trens, autocars, motxilles, maletes, paquets, bosses, carmanyoles i divises? No. El no-res. Pedres fortes i herbotes. Ni llum, ni estrelles, ni persones, ni gats ni gossos. Fins quan ha de durar aquesta no-vida? Quants dies més?

Cada pont traspassat t'acosta enlloc, fins el poble que no surt als mapes, potser perquè no existeix més que en la teva imaginació. El Sant Graal no el trobaràs aquí, se'l va quedar L'Indy i el té ben guardat, però com diuen n'hi ha tres, potser trobaràs els altres dos. La pista és a la roba estesa, només cal seguir el fil.
Salut i sort.

On es troba l’atractiu de les ruïnes? No sé si és qüestió d’estètica o d’emoció romàntica, o les dues coses –que en el fons es comuniquen-, però les escletxes, la pols, l’olor a ranci i a tancat, la penombra i la fredor d’un edifici abandonat i deixat de la mà dels déus desperta una atracció gairebé malaltissa. Cerquem en les ruïnes el que no hem sabut trobar o potser no hem volgut trobar perquè en el fons i sense ser-ne massa conscients el que en realitat volem és fruir i patir del procés de recerca i de l’aventura, i de construcció i destrucció, que comporta.
El protagonista del vídeo –actor autor, autor actor- és un heroi lovecraftià a la recerca de símbols, atemorit per allò que desconeix però incapaç de donar un pas enrere, per molt que sàpiga que al final el que es trobarà serà quelcom –indescriptible, impensable, inesperat i potser morbós- que no desitja.
La recerca del Graal, com la recerca d’un mateix, o de la llibertat perduda, o de la Patagònia, és només una part, hi ha més coses.

El grial és una excusa per cercar allò que de primordial hi ha en tota recerca. El grial és sempre davant dels nostres nassos (com tu apuntes). Allò que el fa visible és saber no què busquem, sinó de què està fet. I per saber de què està fet cal saber de què estem fets nosaltres. Al sant sopar hi va haver tants grials com comensals. L'autèntic acte de comunió va ser confirmar que la sang i el pa era allò que els unia. La interpretació s'ha fet a la inversa: Jesús els deixa allò que de vulgar compartim tots els humans. No els va deixar una poció màgica. No els va deixar un calze màgic: va donar sentit a la comunió entre iguals, no amb un ésser sobrenatural. Allò va ser un sopar entre col·legues que tenien una lluita comuna (i no es pot oblidar que la política era una d'elles). La resta és teologia.
I aquest vídeo busca comunió, d'aquí la nostra participació. No hi ha teologia. Així que Comunió podria ser un títol.
A veure què en resulta de tot plegat.
Una abraçada,

Se m'acut... De símbols i misteris a un llogarret del Pallars
Al Pallars trobo alguna resposta i moltes preguntes
La troballa del Grial al Pallars
Bé no trobo que cap sigui una meravella, amb una mica més de fer bullir l'olla potser en trobaria algun de millor.


Paciència? Si només té escassos cinc minuts! Com ha canviat el tempo de les pel·lícules i sobretot de les d'internet. Si passen d'un minut ens queixem! Amb cinc minuts és molt difícil reflectir una història. Tu jugues amb l'avantatge que la història ja ha tingut uns precedents en els apunts anteriors.
Jo el titularia com a "Pàgines viscudes" o "A peu pel Pallars".
El millor de tot, veure't místic davant d'una espelma i un altar buit.
Una abraçada i sort.
Buff, Lluís, no sé a on acaba o a on comença la realitat, o a on comença o acaba la llegenda o el mite. M'has fet pencar i mirar uns quants llibres. El primer de tot, i fonamental, i és saber quin lloc és a on vas trobar l'altar o setial. Jo et podria donar informació addicional si m'ho saps dir, o almenys dir-me quina era la teva ruta i seguiré investigant, encara que em tindries de contestar avui mateix si vols publicar demà. Minut 1:08, t'estàs preguntat si has arribat en un castell antic. Bé, etimològicament Pallars, una de les accepcions que se l'hi dona és: "les roques pendents a manera de torres". Minut 1:28, quan et trobes el senyal de la roba estesa, o de les dones d'aigua. Et cal recordar a la dama del llac? Bé, jo tinc més la teoria que molta iconografia fantàstica guarda llocs sagrats o tresors, sovint són animals grotescos com les gàrgoles que es pengen a les esglésies i que en són guardians. O com el dimoni Asmodeu, que sembla que era el guardià de tresors ocults a la iconografia jueva, com el de Rènnas le Castèlh: 
http://www.cathares.org/CP001-rennes-le-chateau.jpg
Minut 2:09, aquí has anat molt despresa. Fixa't en l'abeurador que quasi ni t'has adonat que hi has passat per davant. Hi havia una inscripció!!!!!, ja ho veuràs si revises. Ben bé podria ser un sarcòfag. I no ho dic de conya. Hi ha un sarcòfag al Castell de Alsamora que pertany a Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà) i que també podria haver servit d'abeurador. Bé, quan arribes al lloc es repeteixen les formes triangulars i els números tres. Recordar que l'escut de Sort, i per extensió, als Pallars, és una àliga bicèfala coronada ambdós caps cadascuna amb una corona de tres puntes, apart que a l'escudet hi ha tres pals o palles (un altre dels orígens etimològics de Els Pallars). El que és l'altar son com tres escalons. Llenço la meva teoria. No és cap altar. Era el setial on estava el Rei Pescador i que gracies en Perceval va poguer-ne sortir. Òbviament el camí que tu facis o que caminis en la meva opinió només tindria efecte amb qui fes el camí o pelegrinatge, allò que es diu que més val el camí que el punt d'arribada. Mes sobre triangles. Les dues planes i el calze formen un triangle. El marc on hi ha el calze pots fer-hi una estrella de David si hi veus i saps unir els punts, 6 que es repeteix a les corones del cap de l'àliga de Els Pallars. Més sobre calces. Al Museu Diocesà d'Urgell es guarda un calze de peltre trobat a l'església de la Mare de Déu d'Arboló al terme de Soriguera (Pallars Sobirà). M'ha agradat l'efecte que has fet amb l'espelma i els contrallums m'han agradat també, no sé si els has fet involuntàriament però han quedat genials. Si pots, mira de comprar-te un trípode, al Media Mark mateix en venen uns que també els pots fer servir com a steadycam si li poses un pes i estan tirats de preu. Espero que aquest text t'hagi servit. Una salutació des de Gironès,

El titol me'l suggereixes tu quan creues el primer pont. "Ponts per trobar preguntes i si pot ser respostes sobre els Grials tot caminat per La ribera del Tavescan"

Posa-li "Bosch witch project". Salut.
Jugant amb "poble" i "destrucció", imagino variacions a un dels precisos cops de puny del Paul Valéry.
Aquest el trobem a Eupalimos o l'arquitecte (Quaderns Crema. Barcelona, 1983):"Ara ja no sóc capaç de separar la idea d'un temple de la idea de la seva construcció."


U, això teu és panteixar, i la resta, cuentus.
Dos, he recordat un apunt d'en Girbén: L'home que buscava.
Tres, si mai trobo el graal (o la vaca o el que sigui), faré com qui no ho veu.
Salut!

Ara que tens el Grial espero que no desapareixis i si ho fas, segueix el blog
però tots els que troben el Grial desapareixen, perquè com tenen la vida eterna
i les riqueses, doncs ja no volen seguir a la llum pública.
Per cert, no seràs masó? Als masons els hi va molt això del Grial!
____________________

Han escrit en aquest post (l'ordre no es correspòn al dels textos): Amadeu, Jordi, Marta, Galderich, Dolors, Albert, Eulàlia, Enric, Nahim, Matilde, Aris i Francesc.

Igualment, incorporaré les noves aportacions que es produeixin a partir de la publicació del post.


28 comentaris:

  1. Ara que tens el Grial espero que no desapareixis i si ho fas, segueix el blog
    però tots els que troben el Grial desapareixen, perquè com tenen la vida eterna
    i les riqueses, doncs ja no volen seguir a la llum pública.
    Per cert, no seràs masó? Als masons els hi va molt això del Grial!

    ResponElimina
  2. Aris: crec que el teu comentari es podria incorporar a l'apunt, però també m'agrada aquí. De manera que el veuràs duplicat.

    ResponElimina
  3. De manera fortuïta m'has fet arribar a Valéry i ara me n'adono que encara no he he enllestit la feina.
    Perquè tu dius de "calzes" i de "calzes" va tractar el Valéry al final de tot; quan, com un cec, baixava "els graons que porten al sedós calze" ; al calze mític de la Loviton: "Quan més te bec, Fontana meva sens fons, / més em redueixo a l'exigència de beure't."

    La història de la Jeanne Loviton és literal i literàriament extraordinària. L'ultralúcid Valéry, després de ser apartat d'aquest calze, es va consumir en només dos mesos; i no va ser ni la primera ni la darrera de les víctimes d'aquesta amant fatal.

    ResponElimina
  4. Com que es tracta (en part) d'un treball sobre la mística, invereixo l'ordre: els comentris ocupen el lloc del text, i jo comento.
    -En dos casos es parla de les ruïnes. En part des d'una perspectiva molt similar: l'atracció i repulsió que ens provoquen. És cert que el personatge del video té por d'entrar a les cases en runes (la capella corre un perill molt evident d'esfondrar-se, i quan camines els taulons del terra crepiten i per molts punts deixen veure el pis de sota. La cripta?). Hi ha alguna cosa de Lovecraft en aquesta actitud...
    -El tema té múltiples enllaços. Càtars, etc. Algun dia explicaré d'on surt la idea, que em va arribar de forma casual, i va necessitar molts atzars encadenats. També explicaré més endavant (amb un altre video) les característiques del poble abandonat. I efectivament, la pica de la font és un sarcòfag.
    -El riu... bé, no és el de Tavascan, però ja ho revelarem.
    -Al video hi ha un homenatge (modest, molt modest) a Tarkovski (la seqüència de l'espelma) i un altre tant o més modest a la Liliana Cavani (Francesco, de genolls, els braços oberts). I és clar: no em podia saltar fer una picada d'ullet a The Blair Witch Project, sí senyor.
    -El panteix de l'actor... en algun cas és real i en altres fingit: quan vaig veure el dramatisme que li dóna no me'n vaig poder estar.

    ResponElimina
  5. Girbén: me'n vaig volant a buscar la Loviton (ep, pel Google). En efecte, el grial és la metàfora de moltes coses alhora, i aquest calze de carn (sedós) també n'és una més que evident. Font de plaer i de vida, no s'allunya gaire del calze artúric.

    ResponElimina
  6. Eps Lluís, doncs espero no sigui quelcom semblant a El pèndol de Foucault, en què l'imaginari és converteix en real. O que revisant el material, trobis alguna cosa que s'ha escapat d'un primer visionat i sigui la clau de tot, com a Blow Up. Encara que jo sóc més de l'opinió del Professor Falken, que hem de trobar el nostre punt de futilitat, que hem de renunciar davant de les coses inabastables, que el nostre camí ja ha estat marcat...

    ResponElimina
  7. Nahim: el teu comentari és oportú i deu tocar el punt feble. Aviat penjaré el diguem que "making of" del video, que inclou algunes anomalies i desvela algun petit secret (com el sarcòfag-abeurador). I això del prof. Falken? Ho trobaré al google?

    ResponElimina
  8. Al Professor potser si que el pots trobar a la xarxa, encara que fora més bonic que el trobessis revisant les pelis de ciència-ficció de la teva joventut. O jugant al tres en ratlla. Jajajajaja, un altre cop el numero 3...

    ResponElimina
  9. Nahim: He trobat un Professor Falken a "War games"... és aquest? El que passa és que en aquesta època jo ja comprava Gillette Blue 2.

    ResponElimina
  10. És aquest, Lluís. Bé, espero no haguessis madurat del tot per l'època. Una altra frase de "susodicha" peli, aquest cop dita pel Joshua: "L'única manera de guanyar és no jugant".

    ResponElimina
  11. Nahim: madurar el que es diu madurar no sé si ho fet encara (em fa por pensar què vé després de madurar). La frase del Joshua... antològica i amb un punt artúrica, no?

    ResponElimina
  12. Potser, però també la podria haver dir en Groucho Marx...

    ResponElimina
  13. Uf! Lluís, se t'ha girat molta feina! A mi m'ha vingut un cert vertigen llegint tots els fils que s'han derivat de la teva proposta. L'anàlisi faria les delícies d'Aby Warburg.

    Saps què m'agradaria fer a mi en el teu lloc? Agafar un pany de paret un compondre un mapa d'imatges i textos, retalls de diari i revistes, amb tot el material, com fa la poli a les pel·lícules o com fan els assassins múltiples. Teixir una gran teranyina!

    ResponElimina
  14. Nahim: molt bona...! També hi ha alguna cosa "marxista" en aquesta obvietat (obvietat que té un tarannà místic o zen): jo també detesto la competició.

    ResponElimina
  15. Enric: sé que de vegades no puc evitar pensar "a aquest el mataria" (especialment quan penso en periodistes i polítics), però crec que descarto la possibilitat de ser un assassí en sèrie. Tot i això, la idea de la gran teranyina al pany de paret és boníssima, i té molta qualitat gràfica. Ja tinc un proper video, més domèstic. Te'l dedico quan el faci (no tardaré gaire).

    ResponElimina
  16. si trobes els dos que falten: es poden subahastar a E-Bay?

    ResponElimina
  17. Puigcarbó: no es pot estar pensant sempre amb la pasta, però ja posats, diguem que el preu de sortida podria ser el suposat dèficit de la Generalitat. Ara trucaré el geni nacional de les finances, l'asmàtic conseller d'economia. Acte seguit, col·lectivitzo els Palaus (el de la Música i el de la Generalitat) i envio els millors a fer un tomb per les Illes Caiman. O per Sibèria?

    ResponElimina
  18. L'experiment ha estat tot un èxit: la cosa s'ha eixamplat tant i hi ha tants camins per recórrer que dóna una mica de vertigen. Un exemple que el coneixement compartit és molt millor que el coneixement particular. Ara tinc un munt de coses per mirar, pe`ro poc temps per mirar-les...
    Per cert, va agradar la referència a Tarkovski.

    ResponElimina
  19. Eulàlia: aquest "eixamplament mental" demostra el poder del Grial i no el meu, que em sento com un portaveu molt mediocre (més encara que en Francesc Homs). Sobre el coneixement compartit, res de nou a dir: jo diria que a hores d'ara seria la forma "normal" de conèixer.

    ResponElimina
  20. et recordo que el Sant Graal podria ser un porró, es una pista a seguir. Jo diria que en aquesta il·lustració a la dreta hi ha un porro vist pel darrere.

    http://www.google.es/imgres?imgurl=http://2.bp.blogspot.com/_AgY3rYCTyCE/TPorVPTadAI/AAAAAAAAANc/3UkN9ByulVQ/s1600/Santo%2BGrial.jpg&imgrefurl=http://mercedeslim.blogspot.com/2010/12/santo-grial-o-sangre-real.html&usg=__P5zPyrlhNMzzTlAI-ebYmkHarI4=&h=250&w=630&sz=42&hl=es&start=29&sig2=ApYkLh9-nxvoPpYtp0rR2g&zoom=1&tbnid=NZlK6dK0XrDydM:&tbnh=71&tbnw=179&ei=sxISTu63C4_E8QOYjuW5Dg&prev=/search%3Fq%3Dsanto%2Bgrial%26um%3D1%26hl%3Des%26client%3Dfirefox-a%26hs%3D5yU%26sa%3DN%26rls%3Dorg.mozilla:es-ES:official%26biw%3D1024%26bih%3D605%26tbm%3Disch&um=1&itbs=1&iact=hc&vpx=564&vpy=263&dur=4857&hovh=141&hovw=357&tx=102&ty=109&page=3&ndsp=16&ved=1t:429,r:14,s:29

    ResponElimina
  21. http://mercedeslim.blogspot.com/2010/12/santo-grial-o-sangre-real.html

    la foto l'he tret d'aqui, per si l'enllaç tan llarg no el pots agafar.

    ResponElimina
  22. He seguit l'enllaç (i fons i tot li he deixat un comentari). Gràcies, Francesc.

    ResponElimina
  23. Amb tant Grial ens grillarem tots plegats i encara ens tornarem esotèrics!

    ResponElimina
  24. Galderich: no pateixis, ja veuràs com serà un esoterisme transitori i aviat tornarem a la mateixa i divertida realitat.

    ResponElimina
  25. Grillats no ho sé, arruïnats i ruïnosos m'ho puc imaginar. Pots mirar aquest enllaç sobre María Zambrano i filosofia de les ruïnes
    http://istmo.mx/2002/09/maria_zambrano_hacia_una_filosofia_de_las_ruinas/

    ResponElimina
  26. Jo encara no tinc clar si la recerca del Grial és qüestió de mètode, o el mètode és el propi Grial. Per comprovar-ho, he fet un experiment: he anat al Carrefour i he comprat una dotzena de gots de plàstic, amb els quals he realitzat metòdicament diverses proves, totes elles sense resultat. No sé si serà cosa del marc espaitemporal, del plàstic o de la calor.
    Per altra part, tampoc em preocupa gaire: la meua recerca/ viatge iniciatic/ dèria postdepressiva era la Patagònia.

    ResponElimina
  27. Marta: quan era a la tendra joventut recordo que de vegades em mirava un edifici i provava d'imaginar-lo segles després, en ruïnes. Idem amb nois i noies guapo/es. Em deu venir de llavors l'afició per les ruïnes? I en fi, ara vaig a llegir la Zambrano, que sempre ve de gst llegir què diu la gent intel·ligent.

    ResponElimina
  28. Leblansky: jo també diria que l Grial és el mètode i no del revés. No sé com deu haver anat el teu experiment, però qui sap si en podries fer un bon post, amb fotos i esquemes (quasi que me l'imagino). Ja vaig llegir la paraula Patagònia al teu primer comentari, i intuïa que era justament una aportació molt personal. Jo diria que deu ser un bon lloc per anar a viure la postdepressió, de debò. Només l'he vista al cine, però promet molt.

    ResponElimina