26. Virgo

Estimat amic,

Un dia t'hi has de llançar. Has de poder passar des del somni, la fantasia i el desig fins a la matèria. Al principi fou el verb, possiblement en condicional o subjuntiu. Però després del verb has de fer aquella acció que anomena el verb. No n'hi ha prou amb l'ensonyament de les imatges mentals, en planificar mentre fas la migdiada d'un migdia xafogós, a ciutat. T'has d'alçar, aprofitar l'instant en què bull la sang i la sents a les temples, trucant els teixits. Has de trencar el desig per la meitat i fer-ho, actuar.

Has de prendre el bolígraf i la llibreta. Has d'escriure la primera plana. Posar-li un número 1 al capdavall, banda dreta. Encercla'l. I després retorna al capdamunt, a l'angle superior esquerre. És aquest el lloc on pots escriure la lletra E. Així, en majúscula.

Pàgina 1 

El jove falangista Martín Marín va arribar a Barcelona el gener de 1941, amb els ulls oberts i les mans entresuades malgrat el fred del matí. Li van prometre un lloc de sots-comissari de policia a la ciutat que escollís, i Marín havia dit Barcelona. Si les dades són correctes i la fotocòpia de la partida de naixement a Villanueva de la Serena la donem per bona, el nostre home té vint-i-set anys.

L'imaginem neguitós i alhora àvid, tot just acabats de posar els peus a les llambordes de l'estació de França. Cal imaginar-lo en aquell instant, perquè la primera fotografia de Marín a Barcelona és de força més tard: la indumentària seria la d'una primavera càlida. Però és fàcil retrocedir uns mesos i tornar a trobar la mirada esbiaixada i decidida que vol conquerir i conservar els carrers i els rostres, els sons de la ciutat. Marín recorda una au jove, un esparver adolescent. 

No coneixia les mides ni les distàncies de la ciutat nova. Va preguntar i li van assenyalar la direcció de la Jefatura. Va caminar per una avinguda ampla, i quan duia vint minuts a bon ritme va descobrir la catedral, a l'esquerra. La façana gòtica, punxeguda i negrosa no s'assemblava gens a la catedral de Santa María de Cáceres. Aquest pensament quasi absurd és el primer que va tenir un cop tenia els peus a Barcelona: és l'anotació que obre el seu diari barceloní. Duia tres dies dalt dels trens, i li costava ordenar les idees. Encara se sent dins la ciutat extremenya, i encara li ressonen a les orelles els acords de l'orgue de la catedral de Santa Maria. Perquè fa apenes una setmana que s'ha casat amb la María Rosa Ruiz. 

Marín es va aturar a contemplar el temple. I en aquell moment va començar a ploure. Esa catedral no recuerda en absoluto a mi Santa María. Llueve. El gener de 1941 fou un mes inusualment humit. A Barcelona els hiverns són secs i adustos, i aquell gener, en canvi, plovia dia sí dia no. Això és el que registren les dades meteorològiques, però no sabem si el fenòmen atmosfèric li va despertar cap idea, cap pressagi, cap somni. Marín sempre és eixut a les seves anotacions. 

*          *          * 

Recordo perfectament la façana rigorosa i austera de Santa María, a Cáceres. Solemne, seriosa: hom diria que és la façana d'un castell o més encara: una façana inscrita en una enorme muralla infranquejable. La primavera del 1999 vaig creuar aquesta plaça de Santa María, que em quedava a l'esquerra, i vaig caminar fins un xic més enllà, passant pel pas estret sota la torre del Palacio de los Golfines. 

Vaig anar a seure a les escales ombrejades (moreres, xipresos i dos inesperats cedres) que ascendeixen fins a l'església de San Francisco Javier, d'un barroc elegant que diries minimalista -si penses en el conjunt del barroc espanyol. Així com la catedral és seca, medieval i castellana, San Francisco tendeix al venecià: dos campanars esbelts i encalats flanquegen una porta àmplia: un blanc lluminós tenyeix l'aire de la tarda quan el sol hi bat generosament. 

No és difícil intuir la ciutat de Cáceres en aquell temps, tot just després de la guerra. Ni com deurien ser les misses i les cerimònies a la catedral tan severa. Perquè encara avui la nau àmplia i fosca acull un litúrgia gairebé tridentina, ornada de símbols patriòtics, militars i pietosos a parts iguals. La imatge lacrimosa de la Immaculada, a l'esquerra de l'altar, és plena d'ofrenes als peus: banderes i pasquins d'una guerra inacabada, medalles a mèrits bèl·lics, signes de martiri, précs pel retorn de la moral i ex-vots que parlen de tragèdies infantils. La guerra no es va acabar pas el 1939, ni el 1975, ni ahir: aquesta és l'horrorosa impressió que transmet tot aquest dolor rabiós condensat als peus nus de la Marededéu. 

El llibre de registre tan sols anota un lacònic enlace de Martín Marín Montánchez y María Rosa Ruiz Trujillo, día 7 de enero de 1941. La cerimònia de l'enllaç cal imaginar-la esqüeta, desproveïda d'alegria. Els versicles justos del llibre, els advertiments més severs i una lleu menció distreta als bons auguris, que volen impel·lir els cònjuges a la fidelitat i sobretot a la procreació. 

Aquella tarda del 1999, assegut a les escales verticals de San Francisco, vaig compartir unes cerveses de litre amb uns joves que venien de Badajoz atrets per la imminèmcia del festival Womad. Però tot i això, no em podia treure del cap les imatges de la ciutat el 1941. I vaig arribar a veure Marín quan sortia, del bracet, acabat de mullerar. En cap instant no se'm va acudir res joiós. Pel que m'explicaven, els hiverns de Cáceres són duríssims. Fred intens, boira diària, el nas humit i la goteta del moc que rellisca pel llavi. I, a més a més, estic convençut que Marín no estimava aquella dona fràgil.

Video-fascicle 26: Comença a redactar





NOTA: Pots deixar comentaris com sempre o al correu. Amb tots ells es construirà el post següent.