28. El llit de la segona vegada

Les dificultats de la segona vegada podrien ser més greus i més intenses que les dificultats de la primera. Els primers cops tenen mites, literatura i llegendes. En canvi, costa molt trobar qui parla del segon. La primera vegada, endut per la passió, l'impuls foll, el desig desbocat o els efluvis d'alguna substància coadjuvant acaben per resoldre's, generalment, com els focs d'artifici. Amb més o menys espetecs, sempre queden bé. Com una festa major de poble.

Però què passa la segona vegada? Cal enfrontar-se de nou a una mirada que ja és coneguda, que em mira i sap més coses de mi, que em diu que ja no tinc misteri ni enigma. Que em coneix. No és una festa major: és una entrevista de feina. Anem a parlar d'altres coses: no hi haurà cerveses ni piruetes, ara cal dir què vals. I molt pitjor encara: et cal demostrar que la passió no es va fondre en aquell esclat matusser però tendre.

Vet aquí la pàgina dos.

Em fa una mica de temor. I deu ser per això que només sóc capaç d'esboçar-la, superficial. Com si vulgués prometre coses futures, insinuar. Com si vulgués dir que vull justificar aquella pàgina u que de sobte em semba remota, antiquíssima, perduda.

Pàgina 2

Martín Marín no va tornar al seu poble natal fins el 1972, quan tenia els seixanta fets de llarg. A Villanueva de la Serena hi va viure potser un parell d'anys, rellogat a casa d'un cosí. Tornava vidu i amb dolors a les articulacions. I amb una afició desmesurada pels jocs d'atzar i el vi barat dels colmados on l'hi venien a doll. Després se'n va anar a Alburquerque, on va morir el 1978. Allà va comprar-se una petita caseta als afores, que té una mica d'hort i un tancat per si hi poses gallines. Però no se sap si mai va plantar res, ni si hi va tenir bèsties. Apenes si el veien mai pel carrer o als esdeveniments del poble. Ni a Villanueva ni a Alburquerque no va tenir vida social.

Un dels pocs qui va relacionar-se amb ell (Pedro F.), explica que Marín mai no havia estat loquaç ni gaire de sortir, però que en tornar de Barcelona semblava un espectre, un ànima en pena. Absent, distant, sempre tancat a casa. 

Les autoritats locals li van facilitar alguns favors, fins que es va saber que Marín havia estat expulsat de la policia. Llavors es va acabar tot.
Pedro F. explica una de les poques vegades que Marín s'havia sincerat amb ell. És un diàleg críptic:
-Me pasé al otro lado.
-Al otro lado? Coño! Con los rojos? No me creo que te hayas hecho comunista, joder. No me lo creo ni harto de ese jodido vino que te metes.
-No, no. Al otro lado. Al lado de allá, al otro lado. Estuve allá, hostias, y no sé si he vuelto o todavía sigo allá, mierda, no lo sé.

*   *   *

Alburquerque, Villanueva de la Serena. La Ruta de la Plata, la Ruta Quetzal. A Raya. He resseguit aquest camí crepuscular de Marín i he estat en aquella casa dels afores d'Alburquerque, des d'on al vespre la silueta del Castillo de Luna projecta una ombra terrible, amenaçadora. Els antics arquitectes del castell van construir una mena de laberint estret a l'entrada de la fortalesa. Un camí que dibuixa estranyes ziga-zagues fins que no arriba a la portalada. 

La primera impressió -ingènua- és que l'arquitecte tenia debilitats arabesques. Però es tracta d'una senzilla i efectiva estratègia defensiva i assassina: l'enemic ha d'entrar en filera índia fent un llarg passeig sinuós que el fa molt vulnerable: el final del laberint no és mai la porta, sinó la mort. Des dels merlets, els guardians podien exterminar còmodament els assaltants. Sembla un video-joc on les vides humanes perden el joc.

Alburquerque, a tocar de la frontera portuguesa, fou dominada per espanyols i portuguesos successivament: homes de les dues bandes de la frontera van morir a la trampa arquitectònica. De manera que, inevitablement, també els constructors van trobar la mort al laberint, tant si foren lusos com espanyols. 

M'assec al portal de la casa on Marín va passar els darrers temps de la vida. És una tarda d'estiu, hi ha un silenci mineral. El sol baixarà aviat i encara no sé on trobaré un llit per dormir. Alguna cosa terrible va passar entre l'arribada de Martín a Barcelona (jove i ardit, disposat a ser un bon sots-comissari de policia, i possiblement ple d'ambicions) i aquest darrer episodi a la solitària caseta sota el castell. Me n'adono que avanço en direcció a Marín fent una enorme circumval·lació. A la plaça major d'Alburquerque hi ha una capella medieval convertida en restaurant de dia i bar de nit, però dubto que s'hi pugui dormir. Em commou que l'església convertida en taverna dugui el nom de Santa María de la Soledad.

Potser sóc covard i no goso. Potser jo també sóc un d'aquells soldadets (no importaria gaire ser espanyol o portuguès), llençat a l'assalt, caigut al laberint, sense cap esperança d'atènyer la porta, de conquerir la fortalesa, de raptar la princesa.

___________________________________________________

NOTA: El qui signa el blog on ets es pren uns dies. No sabria dir si el repòs és merescut o no. Provarà de no ser absent del tot durant aquest temps, però en tot cas no penjarà noves entrades fins a final de mes. A continuació, i quan torni, amb aquells comentaris que trobi elaborarà la pàgina 3.

Video fascicle: En construcció