Àrreu és arreu, com el Grial. Adéu, Pallars

1. Àrreu és arreu.

El video del Grial el vaig anar a filmar a Àrreu. Un poblet d'apenes deu cases, a vint minuts des de Borén per un caminoi que trepa tot dret pel dret, per fer-te perdre l'alè. Aquella gent (que van abandonar el poble fa apenes cinquanta anyets) no van tenir mai carreteres per pujar les bosses del súper. Vès que no tardi massa en tornar a estar habitat. Perquè la vida humana li segueix deixant petjades i senyals: som tan tercs com els vegetals, tot i que menys elegants.

Quan marxo d'Àrreu arriben tres homes com tres gegants: tres amics bascos que han pujat aquí buscant el silenci. Em pregunten què sé del poble i els explico poca cosa, la poca que en sé. Els dic que vagin fins al final del carrer, que hi ha l'ermita. Llavors descobreixo que són tres capellans. Sense la sotana no ho hauria dit mai.

Àrreu és arreu: vet aquí allò que pensava jo en arribar-hi mentre m'empescava la meva aventura amb un ull posat en Perceval i l'altre en Tarkovski, oblidant-me justament que Àrreu és arreu. I dintre meu.

Molt interessant, instructiva i sobretot vigent resulta l'entrada Àrreu de la wikipèdia.

Video-fascicle: Making of a Àrreu: el camí del Grial.

2. Adéu

S'acaben els dies d'Esterri. Recullo les coses. Com pot ser que en tan sols dos mesos hagi acumulat tant de fato aquí dalt? Per a comprendre-ho em cal girar la mirada fins al dia dos de maig, quan vaig prendre el cotxe per pujar cap aquí. Fa vertígen, collons. Quantes coses han passat... Canviar tan sovint de casa mareja una mica, i cada cop perds una bugada.

A cada lloc hi deixes una gota de sang, un xic d'alè, un munt de bitllets. Si no penso en allò que perdo és perquè de cada lloc m'enduc records, experiències, noms de nens i nenes. És curiós però recordo especialment els difícils, els rebels. Els mateixos que després de les cinc, quan et veuen pel carrer, aixequen la maneta amb els dits estesos i et somriuen.

Hi ha uns segons cada matí quan sona el despertador en què no sé què veig. Ah, sí, el cim del Tèssol. Amb aquesta clapeta de neu que no es retira, que no es retira... No és la Canal del Cristall, ni sóc aprop de Meranges. La remor és de la Bonaigua quan es fon amb la Noguera i no pas del Segre quan baixa menut encara arran dels horts de Bellver.

Una companya de feina em va veure capcot l'altre dia. I em va dir:
-La teva àvia va sobreviure una guerra. De manera que nosaltres podrem sobreviure una simple crisi, un canvi de govern, una variació laboral.

Vaig pensar que aquesta dona deu haver trobat el Grial molt abans que a mi se'm passés pel cap aquesta empresa. El que passa és que no ho diu. Ho bé ho diu amb una frase tan senzilla i neta com aquesta que m'ha dit. És una mestra d'anglès excel·lent, ho dic convençut: de les millors mestres d'anglès que he conegut. Potser perquè no sempre ha estat mestra d'anglès, i perquè ha viscut a Anglaterra i a Escòcia. Diu: que quan va arribar a Edimburg, amb vint anyets, li van dir:
-You speak like the Queen.
I va comprendre que això no volia dir res de bo. I va començar a aprendre l'anglès. No tots els mestres vivim amb aquesta actitud tan sana.

*          *          *

Adéu, Pallars. Aquí dalt he visitat tots els pobles abandonats que he pogut perquè duia la pena per dins i li volia posar paisatges, noms i façanes. Adéu, Pallars, i perdona'm per no haver-te dat tot el que tu m'has dat a mi. Per no haver-te ensenyat ni una dècima part del que tu m'has ensenyat.

(Un llamp i gotes d'aigua que plouen amunt)