Les hores de Penèlope

Com s'escriu una novel·la?

Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.

Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.

6 de juliol del 2011

Àrreu és arreu, com el Grial. Adéu, Pallars

1. Àrreu és arreu.

El video del Grial el vaig anar a filmar a Àrreu. Un poblet d'apenes deu cases, a vint minuts des de Borén per un caminoi que trepa tot dret pel dret, per fer-te perdre l'alè. Aquella gent (que van abandonar el poble fa apenes cinquanta anyets) no van tenir mai carreteres per pujar les bosses del súper. Vès que no tardi massa en tornar a estar habitat. Perquè la vida humana li segueix deixant petjades i senyals: som tan tercs com els vegetals, tot i que menys elegants.

Quan marxo d'Àrreu arriben tres homes com tres gegants: tres amics bascos que han pujat aquí buscant el silenci. Em pregunten què sé del poble i els explico poca cosa, la poca que en sé. Els dic que vagin fins al final del carrer, que hi ha l'ermita. Llavors descobreixo que són tres capellans. Sense la sotana no ho hauria dit mai.

Àrreu és arreu: vet aquí allò que pensava jo en arribar-hi mentre m'empescava la meva aventura amb un ull posat en Perceval i l'altre en Tarkovski, oblidant-me justament que Àrreu és arreu. I dintre meu.

Molt interessant, instructiva i sobretot vigent resulta l'entrada Àrreu de la wikipèdia.


Video-fascicle: Making of a Àrreu: el camí del Grial.




2. Adéu
S'acaben els dies d'Esterri. Recullo les coses. Com pot ser que en tan sols dos mesos hagi acumulat tant de fato aquí dalt? Per a comprendre-ho em cal girar la mirada fins al dia dos de maig, quan vaig prendre el cotxe per pujar cap aquí. Fa vertígen, collons. Quantes coses han passat... Canviar tan sovint de casa mareja una mica, i cada cop perds una bugada.

A cada lloc hi deixes una gota de sang, un xic d'alè, un munt de bitllets. Si no penso en allò que perdo és perquè de cada lloc m'enduc records, experiències, noms de nens i nenes. És curiós però recordo especialment els difícils, els rebels. Els mateixos que després de les cinc, quan et veuen pel carrer, aixequen la maneta amb els dits estesos i et somriuen.

Hi ha uns segons cada matí quan sona el despertador en què no sé què veig. Ah, sí, el cim del Tèssol. Amb aquesta clapeta de neu que no es retira, que no es retira... No és la Canal del Cristall, ni sóc aprop de Meranges. La remor és de la Bonaigua quan es fon amb la Noguera i no pas del Segre quan baixa menut encara arran dels horts de Bellver.

Una companya de feina em va veure capcot l'altre dia. I em va dir:
-La teva àvia va sobreviure una guerra. De manera que nosaltres podrem sobreviure una simple crisi, un canvi de govern, una variació laboral.

Vaig pensar que aquesta dona deu haver trobat el Grial molt abans que a mi se'm passés pel cap aquesta empresa. El que passa és que no ho diu. Ho bé ho diu amb una frase tan senzilla i neta com aquesta que m'ha dit. És una mestra d'anglès excel·lent, ho dic convençut: de les millors mestres d'anglès que he conegut. Potser perquè no sempre ha estat mestra d'anglès, i perquè ha viscut a Anglaterra i a Escòcia. Diu: que quan va arribar a Edimburg, amb vint anyets, li van dir:
-You speak like the Queen.
I va comprendre que això no volia dir res de bo. I va començar a aprendre l'anglès. No tots els mestres vivim amb aquesta actitud tan sana.

*          *          *


Adéu, Pallars. Aquí dalt he visitat tots els pobles abandonats que he pogut perquè duia la pena per dins i li volia posar paisatges, noms i façanes. Adéu, Pallars, i perdona'm per no haver-te dat tot el que tu m'has dat a mi. Per no haver-te ensenyat ni una dècima part del que tu m'has ensenyat.


(Un llamp i gotes d'aigua que plouen amunt)





14 comentaris:

  1. El que més em sobta, es aquests pobles abandonats plens de grafitis, sembla que a tot arreu hi arriba la gent...
    I ara cap on et toca anar?
    sòc l'Aris, es que el blogger ja comença a fer de les seves

    ResponElimina
  2. Aris: de moment el blogger ha respectat la teva identitat, i apareixes com a tal. Pel què fa a mi, ara no sé on em toca anar. De moment passarem l'agost com pugui i ja en parlarem al setembre. La vida és així, no li dono més voltes.

    ResponElimina
  3. No seria més fàcil trobar el Sant Graal o GRIAL A UN BASSAR XINÉS, ves que no esrigui dissimulat dinsd'aquells horrends gatets daurats que van movent un braç tota l'estona, o sota una font de xocolata desfeta. De fet, el títol que hauries d'emprar sopbre el tema parafrassejant l'acudit de l'Eugenio és. EL SANT GRAAAL ON GRIAL I LA MARE QUE EL VA PARIR.

    Salut i força al canut i com diuen a Malgrat... i una miqueta per la figueta.

    ResponElimina
  4. Puigcarbó: la idea que el grial es pot trobar en un basar m'ha recordat aquella pel·li del Gilliam, "El rei pescador"... quasibé.

    ResponElimina
  5. M'ha deixat bocabadat el darrer hola del vídeo del Making-of!

    Era el guardià del grial que t'empeny fora del poble?

    ResponElimina
  6. Galderich: ui! veig que s'ha captat... no sé si revelar el misteri... de fet, la realitat va ser tan fantàstica com la fantasia: eren tres capellans bascos que pujaven cap a una ermita que hi ha una hora més amunt...

    ResponElimina
  7. El que deia en el teu altre post, compte en volguer introduir l'irreal en el món real, perquè ens podem trobar moltes sorpreses. Un altre número tres que inconscientment s'ha repetit, i son el tres bascos, i amés capellans, o sigui, gent que freqüenta el lloc on trobares el Graal. No et tindria d'estranyar gens trobar bascos al Pallars, molta toponímia és d'arrel euskaldun, segur que també ells també feien treball de recerca. Si encara tens esma per especular amb el 3, diríem que tota aquesta aventura et pivota sobre tres punts. Per una part tot un món que està en runa i que desapareix, com son les esglésies enrunades, les campanes caigudes de l'espadanya, la gent de poble que ha marxat. Per un altre, hi ha un món nou, que seria el turisme, les cases noves que he vist en el vídeo de la tempesta, molt diferents dels pobles mig deshabitats, i que es fa un lloc. I desprès hi ha paisatge, la natura, les muntanyes, els rius, la tempesta i la neu, que engoleixen lo vell i s'aparten davant el nou. Una mica com en Merlí a Excalibur, que sap que el temps dels druides, de la màgia ancestral està en recessió davant de l'impuls de la fe cristiana i que malgrat que en sap del seu poder, veu que és el moment de retirar-se i fer lloc a les novetats.
    He tornat a consultar el tom de Catalunya Romànica dedicada als Pallars d'edicions Enciclopèdia Catalana, i efectivament, consultat l’informació d’Àrreu surt el sarcòfag amb els lleons i la pila baptismal. Però de l'altar-seital amb el Graal o del sarcòfag-aberurador amb inscripcions ni rastre. Espero que segueixis escrivint en aquest blog. Salutacions!

    ResponElimina
  8. És fantàstic trobar gent que, com tu, llegiu i li busqueu més coses al que es penja. Jo diria que el blog retén suggerir només, perquè no sóc cap expert de res de tot això (és onvi). De manera que veure com el suggeriment arriba a algú és tot un plaer.
    Sobre la pila i el sarcòfag, m'estranya que ningú no s'ho hagi endut, perquè seria relativament senzill i perquè hi ha molts robatoris de material d'aquest tipus: on van a parar? Al jardí de la gent rica?
    Si l'altar no està documentat és una pena, perquè tot i que no deu ser gaire antic el trobo molt interessant, fins i tot naïf.

    ResponElimina
  9. Lluís ser capaç de viure al Pallars durant aquest temps penso que només ho pot fer algú que encara que els teus ànims no fossin les desitjables de ben segur que bona part del Grial ja el tenies amb tu!
    BON ESTIU!!!
    Dolors

    ResponElimina
  10. Dolors: tot i que en aquests apunts hi ha una mena de dramatisme, la vida quotidiana aquí em sembla molt bona (sobretot si fa bo). I diguem que el Grial pots dur-lo amb tu, o bés buscar-lo en qualsevol lloc, allà on vulguis o allà on et toqui anar a viure. Salut doncs, i bon estiu igualment.

    ResponElimina
  11. T'ofendràs si et dic "maragallià"?
    M'explicaré. La cosa ve de recordar un dels moments d'excel·lència del poeta, quan a Les Muntanyes, després de beure del raig de la font i assaborir els secrets de la terra misteriosa, es proclamava "altitud a la carena"; és a dir: dualitat entre solell i obaga. I poques dualitats pirinenques com la trobem a les altes carenes que limiten Àrreu: a l'altre vessant s'estén Baqueira.
    També reblen la meva opinió les traduccions que Maragall va fer de Novalis; totes, històries de rodamons a la recerca de les virtuts absolutes de fonts o de flors peregrines.

    ResponElimina
  12. Girbén: No em podria ofendre pas, tot i que no el tingui per poeta de capçalera (i hagi tingut algunes desavinences amb seu nét Ernest).
    És curiós que parlis de les fonts i de l'aigua: el darrer video que he gravat al Pallars (un mes encara, que penjaré dilluns) tracta d'això. Me'n vaig tornar al Gerdar de Sorpe a la tarda, a beure l'aigua de la Bonaigua. Espero que quan el vegis tornis a pensar en aquestes imatges.

    ResponElimina
  13. Una lluvia así necesito yo para tranquilizarme. No creas, el libro de Zamiatin se encuentra fácil. Ya te contaré qué tal.

    ResponElimina
  14. Juan: pues nada, esperaré a ver qué cuentas de Zamiatin y luego comentamos dónde se encuentra, pero el caso es que tiene buena pinta. Igual es por el verano, cuando nos volvemos más lectores...

    ResponElimina