33. Aprendre de lletra

Contra la il·lusió de l'escriptor autodidacta es van inventar les escoles d'escriptura, que són l'evolució conceptual dels vells tallers d'escriptura dels 90, generalment conduïts per gent de procedència argentina. Finalment -tal com van fer els psiquiatres- també els intel·lectuals nostrats van voler reaccionar contra la ingerència estrangera, i van muntar els seus propis xiringuitos.

L'escriptor neix o es fa? Com passa amb totes les coses de l'art, durant segles es va pensar que l'escriptor naixia. Després es va tendir a creure que naixia i es feia en proporcions variables. I finalment hom pensa que l'escriptor es fa o es va fent, i que necessita la col·laboració dels altres en el procés de fer-se. En psicopedagogia, aquesta línia de pensament rep el nom de constructivisme.

Néixer escriptor (creure que hom ha nascut escriptor) i no treballar-ho una mica dóna exemples molt visibles als blogs, que en són un testimoni excepcional: en molts casos, hom ni tan sols no es molesta en mirar-se la sintaxi. De vegades ni tan sols l'ortografia. I no diguem ja coses menudes com la normativa que afecta les preposicions. Hom deu creure que, havent estat tocat per la divina inspiració, no li calen més coneixements ni normes (els catalans som molt anarquistes, ja se sap). Alguns autors dels blogs publiquen llibres, però això no ens ha d'enganyar: no vol dir sinó que hi ha hagut, en l'entremig, un corrector competent. En aquesta actitud hi ha un residu d'aquell entranyable puix és català, Déu li do gràcia, que quan hom se l'aplica a sí mateix dóna aquests resultats tan lamentables.

Per tant diria que sí, que cal una mica de col·laboració i d'ajuda.

Demanar ajuda vol dir admetre les febleses pròpies, conviure-hi i tenir la humilitat justa per a acceptar que si jo fos el primer home del món, probablement no hauria inventat la roda. La qüestió potser seria: a qui li demano ajuda?

Quan em vaig proposar escriure una novel·la políciaca, negra, d'intriga o de lladres i serenos em vaig fer aquesta pregunta. Una pregunta que es va fer més aguda quan vaig tenir la (mala) idea de voler situar-la en els primers anys de la postguerra espanyola (i ja em diràs tu perquè).

En aquell instant se'm va acudir demanar ajuda a quatre persones que tinc en bona estima pel què fa a aquestes qüestions: L'Antonio Muñoz Molina, per haver escrit Beltenebros. El gran Jorge Semprún, per Netchaiev ha vuelto, en Manuel Rivas per El lápiz del carpintero i segurament sobretot en Juan Marsé per una novel·la policial i petita com Ronda del Guinardó. Pensava que els anys de la postguerra havien de ser tan sols una atmosfera, i tots ells em dibuixen l'atmosfera de la postguerra.

Jo diria que aquest és el claustre de professors que m'acompanya en aquesta aventura de fer-me i de fer. Això sí, cal advertir que llegir és una acció terriblement lenta i avorrida, tal com es demostra en aquests escassos tres minuts de video didàctic.

Video-fascicle: Llegir és lent, avorrit i fatigós

32. No només escriure (London calling?)

L'estiu es fa llarg perquè el sol s'està moltes hores innecessàries dalt de tot. Tarda en caure, emprenya i només serveix per a engruixir el calaix del botiguer que, en zona turística, ha plantat el seu xiringuito. Un ximplet, un anglès i un alemany juguem a la ruleta del càncer dèrmic en una platja qualsevol.

Ahir van treure dos ofegats d'aquí mateix, però em va fer mandra recollir la tovallola i els trastos arenosos. Avui només un, un bàrbar del nord: jo diria que anava ple de gintònics barats. Deu ser que la tònica té més pes específic que l'aigua marina.

Ahir a la tele deien: Londres crema, i un paio d'un blog va penjar un cançó de The Clash per a il·lustrar que Londres crema. Jo diria que això dels blogs cada cop patina més. Hi ha qui no sap on viu, o no sap respondre al temps on viu. Ja s'ho faran, potser quan els fotin a l'atur i sense subsidi diran: hòstia, la cosa també anava per mi mentre jo comentava uns versos de Gil de Biedma.

No ho entenc: la lletra diu London calling, i no pas London is burning. En Manuel Delgado -l'antropòleg de capçalera- diu que això seguirà passant en qualsevol banda d'Europa i en qualsevol moment. Diria que en Felip Puig haurà de convocar moltes places dels Gossos d'Esquadra i haurà de tustar el mentó altiu de l'Artur perquè li doni més quartos, amb concert de Bach o sense.

Què fa l'escriptor de novel·les durant l'estiu? Només escriu? Aprofita que l'han alliberat de la feina que li impedeix escriure més? Què coi deu fer l'home tancat a casa que vol escriure una novel·la?

Video-fascicle: Viu també durant l'estiu, les llargues tardes

31. Sentir veus

Posat a escriure en prosa, arriba el moment en què, tard o d'hora cal escriure diàlegs. No és tan sols una qüestió de ritme (diàleg, descripció i narració se suposa que li donen un equilibri musical al text): el diàleg fa més present els personatges que cap altra estratègia. És la veu allò que transcrivim. Una veu humana.

La veu humana té timbre, to, inflexions, accent, pauses i manies que la fan personal i única. Si ens truca algú amb qui fa deu o vint anys que no parlem, un mecanisme de la memòria ens permet identificar-lo: cada veu és tan única com la petjada del dit o l'ADN. La naturalesa és estranyament capriciosa.

Reproduir una veu i que sembli una veu humana és terriblement difícil: cal evitar que s'assembli a la veu del narrador i a la veu de l'autor. De manera que infinites novel·les patinen quan entren els diàlegs. Sonen artificials o artificiosos, redundants, estúpids. Quan parlem ho fem de forma hiperbòlica, no acabem la frase i la frase és plena de sobreentesos. Es fa molt complicat traspassar tot això al text escrit, i més encara si prtén ser literari.

Jo diria que una veu com aquesta és una sonora relliscada:

-Vols dir la Cristina Sánchez Amat, la difunta esposa del senyor Rosenthal. ¿La vares conèixer? ¿Vares arribar a tractar-la mai personalment?

Però no obstant, està editada a Empúries Narrativa.

Aquesta ja m'agrada més, tot i que la veig improbable a la realitat:

-La meva llavor és massa basta, sempre m'ixen mascles; sans i forts com vulguis, però nois. Potser me l'hauria d'endolcir amb mel abans d'acaçar la dona.

(Que també està editada, però en aquest cas a La Magrana).

Per a trobar diàlegs i veus creïbles és millor el teatre que no la novel·la, i els motius deuen ser evidents. M'agraden els diàlegs de David Mamet (posem a La màquina d'aigua), i encara més els de Harold Pinter. A L'amant són quasi perfectes. Potser ni Pinter ni Mamet no existirien (lietràriament) sense Beckett, però parlar de genis ja em provoca un respecte excessiu.

Aquest d'aquí no és ni de Pinter ni de Beckett ni de Mamet, però ja sona mig bé:

-Dius que és d'hora? Això vol dir que tenim temps de fer...
-De temps sí que en tenim, però hauries de... reconeix que ets home d'un sol...
-D'un sol abordatge, diuen els francesos, tens raó, quina merda, no?

Com es construeix una veu? No deu haver-hi cap més remei que posar-se a la veu d'un altre i provar de ser l'altre. Un exercici més aprop del teatre que de la novel·la, i que la psiquiatria qualificaria d'esquizofrènic, és clar. Però algú coneix un escriptor que no sigui un neuròtic, pel cap baix?

Video-fascicle 31: Trobar la veu del personatge

30. Construir Martín Marín

Ara farà un any que tenia un personatge en funcions de protagonista: un jove falangista extremeny que arriba a Barcelona el 1941 per  fer-se càrrec d'un sots-comissariat de policia. En aquell temps, una de les principals funcions dels funcionaris era rastrejar i depurar els funcionaris anteriors. Aquesta tasca ha de dur el meu protagonista a conèixer el seu antecessor en el càrrec, un policia republicà que el 41 es podreix al camp de presoners de la plaça de braus de Tarragona.

Per a donar-li entitat al meu personatge, em calia un nom abans que res. Abans que una biografia, abans que una psicologia. Primer fou el verb: ho explica la Bíblia, i té més raó que un sant. Sense nom no hi ha res.

Per aquells dies d'ara fa un any llegia llibres sobre la post-guerra i anava prenent notes. Així és com em vaig trobar un treball didàctic, sintètic i alhora exhaustiu: Història del franquisme a Catalunya (2006). L'autor és en Martí Marín Corbera, que fou responsable (adjunt) d'un vice-rectorat de la UAB fins el 2008, quan va dimitir per motius ètics.

El meu nom és Martí Marín Corbera i, fins fa poca estona, era Adjunt del Vicerector d’Estudiants i de Cultura per a Estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona. Arran dels esdeveniments que van tenir lloc la tarda-vespre del dimarts dia 4 de març de 2008 he decidit presentar la meva dimissió al Vicerector que va nomenar-me per al càrrec. El motiu és el meu desacord amb la decisió presa pel Rector –amb els suports que fossin- d’encarregar als Mossos d’Esquadra el desallotjament dels espais de l’edifici B de la Facultat de Filosofia i Lletres que estaven ocupats per un grup d’estudiants mobilitzats per la convocatòria de vaga contra el procés de Bolonya, la LOU i el Reial Decret d’Ordenació dels Ensenyaments Universitaris.
El fet que jo no comparteixi bona part dels continguts i de la forma de la protesta dels/de les estudiants –per motius massa llargs i completament improcedents d’explicar aquí- no implica que hagi d’estar d’acord amb el mètode utilitzat per a desactivar-la. Com a testimoni directe dels fets no puc sinó pensar que l’única forma d’evitar les empentes, els cops de porra, els contusionats i tota la resta de situacions que vaig poder contemplar era no demanar l’actuació policial i assumir, si calia, seguir negociant hores i hores: per absurda que pogués semblar la situació a qui fos –inclòs a mi mateix. Ser conseqüent amb aquesta convicció implica necessàriament dimitir.

Reconec que convertir el professor d'Història dimissionari en un falangista és quasi una putada, però alhora és una ironia que qualsevol apreciaria amb un somriure. Qualsevol? Jo diria que -en el lloc de Marín- hauria de resultar divertit. Però no sóc al seu lloc, i no ho sé. De manera que, per si de cas, li demano disculpes -en cas que siguin necessàries.

Penso que la similitud fonètica i gràfica del nom i el cognom em va captivar, i vaig pensar més o menys conscientment en el Jean Valjean de Les Misérables (perdoneu-me la sobèrbia). De manera que no hi té res a veure en Martin Amis, tal com suggeria un comentari recent:

Quan veig Martín Marín penso en el Martin Amis, quan veig Albuquerque penso en Albacete, quan són vacances no tinc ganes d'escriure i quan tinc ganes d'escriure no són vacances. Mentrestant, tinc insomni i els mosquits em mosseguen. I cada vegada em sembla més difícil escriure una novel·la.

Doncs sí (o doncs no): escriure una novel·la és complicat i complexe. Cada detall i cada qüestió ho tornen dir: aquí no ho ha res fàcil ni gratuït ni senzill.

I això si el professor Martí Marín Corbera no em posa una demanda. Perquè llavors la qüestió seria definitivament molt complicada. Amén, alea iacta est.

Video-fascicle 30: Arquitectura de la novel·la