15. Mentre agonitzo

La Roser A. no llegirà la novel·la d'en Lluís B.

Mentre agonitzo és el títol que va escollir en William Faulkner per a encapçalar les seves memòries (de fet, va escriure As I lay Dying). L'imagino vital i enèrgic, en Faulkner, i no obstant conjuga el verb agonitzar. Què feia en William mentre agonitzava? Doncs resulta que escrivia. I així no fa sinó dir un cop més que entre la vida i l'escriptura hi ha un vincle molt estrany. Hi ha uns quants actes que escolliríem -si puguéssim- per a fer mentre ens morim: no sé quin ordre de preferència tindria un referèndum sobre la qüestió, però jo diria que les majories se situarien entre morir dormint i morir follant. Sense oblidar-se de menjar i beure. Morir follant, dormint, menjant o bevent conté una certa rebelió contra la mort. Morir escrivint té un aire com de ritual o de sacrifici absurd. Jo diria que aquesta opció és la que explica l'Andrei Tarkovski a Nostalgia.

Si se m'acuden aquestes coses és perquè quan vaig escriure els primers compassos de la meva novel·la acabava d'enterrar el pare, i tot just ara fa tres mesos he enterrat la mare. Vull dir que la mort ha estat rondant per aquí a la vora, no es tracta pas d'un somni romàntic. Ahir vam acabar de buidar el seu pis: vam deixar les parets nues i els ecos tancats a dins. Hi hem deixat pols agombolada en grans volves que ha ocupat les estances tan bon punt en trèiem mobles i trastos. Era com si una intel·ligència desconeguda ocupés les cambres enviant-hi un exèrcit de brossa estranya, a mig camí del vegetal i del mineral. Era inútil escombrar: tornava amb més fúria.

El cop de porta final és terrible: en un segon tanques l'escenari i lliures les claus. La messe est finie. Com en les peces de Txèkhov: hom tanca la porta d'un cop sec, funció acabada i el públic que alça el cul per marxar cap als seus maldecaps quotidians. L'escenari a les fosques és un rectangle de negror sense més relat. En aquest cas, aquella quarta paret que diu en Peter Weir és una porta que el pare, molts anys enrere, va revestir i va reforçar contra lladregots i ensurts. En aquests moments, la porta amb panys de seguretat defensa un espai buit, el buit absolut. Com totes les muralles, finalment és un monument al no-res.

Mentre escrius passen coses: es moren els altres i potser em moriré escrivint jo també. Quan surto al carrer no em giro enrere ni un sol cop. Em resisteixo. El portal del carrer de la Indústria 269 es va allunyant a la meva esquena. El laberint mortal s'allunya de mi i no caic en la temptació d'Orfeu. Ni una sola mirada enrere. 

El món és diferent, tant si miro cap dins de mi com enfora. La ciutat està esverada. A la nit sonen les cassoles per saludar els valents acampats a la Plaça de Catalunya. Ahir per primer cop algun d'ells va reivindicar l'esperit anarquista del 36, aquells homes i dones que van voler capgirar el món amb les mans. Camino per una ciutat que cada cop estimo menys però que em genera tantes emocions, encara. La menyspreo per haver votat un alcalde retrògrada, catòlic i conservador. Però l'admiro per haver sabut recuperar inesperadament l'empenta immensa dels anarquistes que la van fer capital de les revolucions obreres del món. La Barcelona roja no està abismada com deien, encara batega. Hem hagut d'esperar a la generació dels besnéts, però l'esperit ha retornat.

El món es transfigura. No m'agrada dir-me orfe, perquè si se't moren el pare i la mare més enllà dels quaranta sento que no és aquest el mot que ho explica. Però hi hauria d'haver una paraula que indiqui aquesta sensació nova. Ara escriuré sense imaginar què dirà la Roser quan ho llegeixi. M'expressaré amb més llibertat? I alhora l'enyoro. Encara avui m'estranya que el telèfon no hagi sonat a quarts de deu, que és l'hora en què em trucava.

Al vespre em topo una mena de pregària que algú, endut per la ingenuïtat, ha penjat al facebook:

Se'n van anar massa aviat..... o se'n van anar simplement... Quan mirem al cel ens agrada pensar que miren per nosaltres. Sovint ens recordem d'ells... al mati... a la nit o mirant les estrelles.... una data.... una cançó... un lloc... una olor... En memòria dels que ens han deixat. Copieu aixo al vostre mur si també trobeu a faltar a algú.

Què deu voler dir massa aviat? Quan és aviat i quan és tard i quan és just el moment de morir-se? No ens volem fer càrrec que la naturalesa actuï sense calendari ni programa, sense motius justificats, sense déus i sense follets. Si m'hagués cuidat més, si no hagués fumat, si m'hagués pres les medicines, si m'hagués quedat a casa... I jo anar escrivint, i mentre condueixo de nit cap a casa per una carretera buida i xopa parlo tot sol, em repeteixo els mots per a provar de retenir-los i escriure'ls quan arribi.

En un revolt no massa tancat, vora Artesa de Segre, hi ha un esclats de llums blaves i grogues. Ambulàncies, bombers i dos cotxes de policia. Un home gran s'acaba d'estimbar i el cos jeu a terra, embolcallat amb una mortalla d'or refulgent. La bossa metal·litzada llença uns reflexos com de discoteca dels anys vuitanta, és fascinant. A la ràdio del cotxe, casualment, hi sonen els Communards, Don't leave me this way. L'esquerra radical del gay power. Apujo el volum i l'escena adquireix una dimensió brillant. Tant David Lynch com Luis Buñuel en sabrien treure partit, em penso.

Si al proper revolt fos jo el qui es matés, ningú no sabria que m'he mort escrivint en veu alta. Però seria una llàstima, perquè encara vull enllestir quatre coses i a més a més se m'ha acudit per fi com escriure la mort de Martín Marín, el meu protagonista.

Video-fascicle 15: Recorda que mentre escrius la vida passa

14. Qüestionari Proust

Remeno blogs amunt i avall, vès què faré quan les tardes es fan tan llargues i tedioses, vora la fi de la primavera, quan l'estiu avança per les constel·lacions. He trobat una broma divertida sobre el Qüestionari Proust.

A migdia he sortit al meu racó solitari, apenes a cent metres de l'escola. He encès la cigarreta (la distància és legalment correcta) i he esperat que passi aquell homenet vellet i agradable que cada dia em trobo aquí. Tira amunt (i mira que la costa s'engresca). Ens saludem. Mentre el miro com puja sense perdre alè penso si jo seré capaç, als setanta. Després em miro la cigarreta.

El sol llueix amb fúria inesperada. L'home que tornava del tros ahir a la tarda em va dir: avui plou foc. Mentre fumo penso en la novel·la que escric, en qüestions disperses de didàctica (he de tornar a classe en cosa de vint minuts), en el sol, en l'enyorament, en el calendari, en la Companyia de Teatre Kamchàtka (perquè aquest cap de setmana fan un dels seus tallers oberts, però massa lluny, a Capdenac). Penso en aquell vers de Shakespeare nothing like the sun: mentre trepitjo la burilla per apagar-la me n'adono que els escriptors han de fer una sèrie d'accions, és el que s'espera d'ells. No sé ben bé quines són. Això deu explicar que els exemplars de la meva darrera novel·la s'apilin en un magatzem del Segrià, a l'espera del foc.

Potser una cosa esperable seria aquesta: respondre el qüestionari. No el va crear Proust, sinó que la llegenda diu que fou el primer en respondre-la. Doncs som-hi. Es tracta d'enfrontar-s'hi. Sense saber què coi va respondre Proust.

1. El principal tret del meu caràcter?
Acabo de trepitjar la burilla de la cigarreta però no estic segur que s'hagi apagat.

2. La qualitat que prefereixo en un home?
Que no li doni massa importància al fet de ser un home, precisament.

3. La qualitat que prefereixo en una dona?
Que no em tingui massa en compte que sóc un home.

4. Allò que més estimo en els amics?
Suposo que no parlem dels amics del Facebook. Si és així, que em paguin el cafè el dia que no porto quartos. Ja se sap que ela gent de la literatura i la faràndula en general som una mica garrepes i una mica barruts.

5. El meu principal defecte?
La idea que no dec tenir defectes, tal com deia la meva mare fins que vaig complir els vint.

6. La meva ocupació preferida?
Hauria de dir escriure, però honestament, no. Seure i jeure i veure una pel·li.

7. El meu somni de benestar?
Que un tripartit d'esquerres (sense Esquerra) derogui la llei contra els fumadors.

8. Quina fóra la meva pitjor desgràcia?
Perdre algun òrgan o sentit vital. Per dir una cosa menys estúpida: que l'Artur Mas fos president de la Generalitat i que un tal Trias fos alcalde de Barcelona.

9. Què voldria ser?
Pirata, al Carib.

10. On desitjaria viure?
Allà o més enllà.

11. Quin color prefereixo?
El que no surt a cap bandera.

12. Quina flor prefereixo?
Home... la romanial, per descomptat. O bé alguna psicotròpica.

13. Quin ocell prefereixo?
El rossinyol que canta en aquell conte del Decameron.

14. Els meus autors preferits en prosa?
Doncs no és Proust. Julian Barnes o Claudio Magris? Deixem-ho en el guionista de Lamerica.

15. Els meus poetes preferits?
Hauria de dir Jaime Gil de Biedma.

16. Què detesto més que res?
Engegar la TV quan em vull evadir i que m'hi aparegui el Barça, o qualsevol altre esport.

17. Quina reforma admiro més?
Òbviament: la dels bolxevics per a resoldre la qüestió de la monarquia russa.

18. Com m'agradaria morir?
Com un il·lús.

19. Què m'inspira més indulgència?
Quan deixo un alumne sense pati i als tres minuts em diu: deixa'm anar al pati, que no ho faré mai més.

20. El meu lema?
Procura no tenir gaire lemes, perquè tu mateix maldaràs per negar-los. Ergo: seria més correcte deixar en blanc la resposta.

Video-fascicle 14: Quan et sents encallat, retorna a velles idees

13. Ni tampoc Pere Antoni Pons (i una mica de cinema)

aquest post està dedicat al blog The Daily Avalanche (amb una certa ironia), ja que els llibres que comenta sempre li agraden

Quan descobreixes dintre teu una atracció nova -posem per cas sortir a córrer en bicicleta quan despunta l'alba-, el millor que pots fer és buscar aquells que la comparteixen, rodejar-te'n, confondre-t'hi. Sempre hem de buscar els qui ens acompanyen en el trajecte. És un exercici d'humilitat que ens fa millors i ens calma: compartir neguits i esperances ens fa sentir una mica menys sols al món. A Austràlia hi ha una associació de malalts suïcides que s'han confabulat per a morir acompanyats quan creuen que és el moment. I ho trobo bonic, molt tendre: és l'expressió d'aquella part de la natura humana que normalment queda eclipsada per l'egoïsme i la cobdícia. També som -encara- gregaris i solidaris.

També cal saber que en realitat, sempre estem terriblement sols: per més acompanyat que vagis, quan la carretera fa pujada ningú no pedala per tu i és el teu cor solitari sota el costellam el qui bombeja desesperat.

Ara que m'enfronto a la redacció d'una novel·la, em rodejo de llibres. Vaig trobar Tots els dimonis són aquí, a través d'un correu electrònic i d'una entrevista a L'hora del lector. Dic de passada: el programa de TV3 ha estat eliminat de la graella en nom dels estalvis convergents: se suposa que el país no necessita gaire lectura ni gaire cultura. Ja sabem com les gastava en Pujol respecte de la cultura (l'odia, perquè la fan els marxistes). De manera que el delfinet s'aplica la cançó: menys cultura i més esport. En fi, els partits de dretes són rancis, amics de la ignorància que els ha encimbellat i estúpids. Ja ho sabíem, però els anem votant.

D'entrada, el llibre arrenca bé -si comences per la contraportada. I a L'hora del lector, el jove autor Pere Antoni Pons anomenava de gairell Twin Peaks i David Lynch: no em vaig poder estar d'anar-lo a comprar tout d'un coup. És cert que hi ha alguna idea de Lynch en el relat, no massa extens i força fluïd. La idea és senzilla i eficaç: quan hom investiga la desaparició d'una adolescent en un poblet petit i bonic, revela alhora una realitat oculta, tèrbola i opaca. La hipòtesi, però no és originària ni exclusiva de Lynch: en cinema, està àmpliament explotada amb resultats brillants que van des de Muerte de un ciclista (Juan Antonio Bardem), a Las vidas de Celia de l'Antonio Chavarrías (el director català contemporani més interessant?). En clau catalana, el millor exponent de la mirada deu ser Un cos al bosc, de l'estimat Joaquim Jordà. Es fa difícil dir si l'empresari del porcí votaria Ciu o Erc: un home tan patriota...!

De fet, fins i tot un capítol a l'atzar del tinent Colombo explica aquesta història, per no parlar de Claude Chabrol, que no fa altra cosa al llarg de la seva carrera.

La meva novel·la vol dir alguna cosa al respecte, i per això m'empasso Tots els dimonis són aquí. Tinc la idea de dir -ni que sigui entre línies- que en una intriga trivial es posen de manifest embolics, trames obscures i personatges molt ambigus que semblen una cosa però en són una altra. Dit amb franquesa: alguns polítics d'Esquerra Republicana de Catalunya són molt més tèrbols del que sembla: no parlo dels d'ara, que ja ens en sabem el llautó, sinó dels de llavors. Josep Dencàs (capità Collons), per exemple. O Lluís Reberter. Gent que, de tant nacionalista, va simpatitzar, empatitzar i encara una mica més amb el moviment nazi europeu. No cauen gaire lluny dels actuals càrrecs d'ERC, però això més val que ho deixem córrer, oi?

Però Tots els dimonis són aquí s'embolica i es dilueix a partir de la pàgina trenta -per dir-ne alguna. I mira que l'autor fa una peripècia narrativa admirable: el narrador és interpel·lat sovint per una veu que demana i exigeix precisions. El lector? Voler incorporar el lector (un lector) en el discurs del narrador ho trobo agosarat i per tant ambiciós (i dic ambiciós entenent que la literatura necessita ambició, risc).

P.A. Pons explica a l'entrevista televisada que no ha fet una novel·la d'intriga, sinó una novel·la amb intriga. Això també m'ho anoto. Les bones novel·les negres o d'intriga han de ser així. També Lynch o Buñuel o Chabrol o Delvaux. No sé dir si a P.A. Pons li falten o li sobren planes, però li trobo a faltar alguna cosa que li deixa angles massa vius i no s'arrodoneix. Ara recordo una frase d'Aristòtil, de la Poètica, on diu que no s'escolta cap autor que tingui menys de quaranta anys: encara no han entès com funciona la vida humana. Jo no diria tant (i a més a més ens carregaríem grans autors -i entre ells Rimbaud). Però potser hi falta aquí una mica més dels dimonis que hom. a poc a poc, coneix pel camí quan ha superat els quaranta. Fa l'efecte que el retrat dels personatges més adults és incomplet i quasi ingenu.

En definitiva, diria que en Pons seguirà escrivint i que potser més endavant sí. Allò que més li envejo, diria que és el títol. Aquest vers de Shakespeare (de La Tempesta) és una troballa poderosa.

Video-fascicle 13: Com dur infants i joves a la lectura

Despullat a la biblioteca (1)

Em va trucar un vespre, poc més tard de les nou. Jo havia sopat en excés i em sentia el cap tupit. Duia dies neguitós amb maldecaps de la feina i especialment perquè m'havia encallat en l'escriptura de la novel·la. Aquest darrer factor es deuria haver traslluït en els apunts del blog. El qui em trucava era un lector ocasional, amb qui no ens coneixíem. De fet, tan sols ens unia un remot conegut comú.
-Lluís? Sóc un lector del blog, crec que tinc una bona notícia per tu.

Em va explicar que a causa de la seva feina voltava per diverses biblioteques del país i que, al marge de l'interès comercial, sempre solia remenar i rebuscar llibres curiosos, vellúries i rareses. El cas és que havia fet una troballa que necessitava fer-me saber. En una biblioteca d'una vila de l'interior, el nom de la qual no direm, s'havia topat una col·lecció relligada del periòdic El buen sentido No sé perquè s'hi havia fixat, però hi va trobar una sèrie d'articles sobre un famós mag i prestidigitador de finals del XIX, en Fructuós Canonge.
-Crec que aquesta és la història que necessites, de veritat, fes-me cas i no te'n penediràs.

Vaig buscar aquest Canonge a la wikipèdia. Em va semblar interessant, però no podia comprendre què tenia a veure amb mi ni amb la meva novel·la encallada. No te'n penediràs de fer-ho és la forma que té la gent d'obligar-te a fer alguna cosa que no volies fer. És com un consell que cal seguir, una ordre de to paternal, com de mafiós de barri. El pare solia dir-me aquesta frase durant la meva adolescència, i cada cop que me la deia jo l'odiava una mica més.

La biblioteca on m'adreçava no era una biblioteca convencional, sinó que pertanyia a una associació més o menys esotèrica i alternativa, d'aquestes que conjuminen l'ample ventall que va dels observadors d'extraterrestres fins als vegetarians, naturistes i amants del Reiki. Anys enrere, la vila s'havia despoblat dels seus nadius, i tots els habitants provenien de les grans ciutats industrials. Vila de fugitius, per tant.

A l'entrada del poble, un rètol immens dóna la benvinguda al foraster però alhora l'adverteix dels costums i normes que hi regeixen. La majoria fan referència a qüestions d'això que ara anomenem civisme, i són recomanacions vagues per a comportar-se d'acord a la cultura local. Al capdavall del rètol hi ha un avís en tipografia negreta i de cos més gran: ve a dir que, d'acord amb la filosofia del poble, i per a esborrar els signes ominosos de les diferents classes socials, és obligatori el nudisme integral (amb alguna salvetat pel què fa al calçat, en cas que hom tingui la planta dels peus massa sensible).

Passejar per entre les enormes estanteries dels llibres completament nu és una sensació nova i diferent. Com si tot aquell saber acumulat en rigoroses fileres se t'abraonés al damunt i et recordés que ets tan sols un ignorant, un mico amb poc pèl, un simi menut i maldestre.

Preguntar-li res a la bibliotecària requereix un esforç d'autoestima i de desvergonyiment inesperadament complexe. Potser perquè ella és una noia jove i d'actitud distant, em vaig embarbussar i va caldre que acudís a ajudar-me el  director de la biblioteca, un homenàs de proporcions enormes que lluïa una esplèndida barba com la del profeta Isaïes.

Al final de les estanteries hi ha un enorme solàrium (sofàs i parets de vidre) on hom pot llegir sota el suau sopor i la llum iridescent de la primavera. Els lectores i les lectores mandregen, passen els fulls lentament i fan suaus moviments amb el cap. No sabria dir si assentien la lectura o si saludaven el nouvingut mentre li aplicaven una repassada distreta. Vaig procurar seure posant les cames de manera que els genitals no s'exhibissin gaire -però sense amagar-los de forma estranya- i vaig començar a llegir les sorprenents revelacions sobre aquell prestidigitador qui, a finals del dinou, va passar d'immigrant a limpiabotas de la Rambla i finalment a mag en grans espectacles.

Canonge va arribar a actuar en una funció privada per al rei Alfons XIII, però allò que no apareix a la wikipèdia és el misteri que envolta la seva mort. Ningú no sap datar-la, i algunes informacions misterioses apuntaven la possible immortalitat del mag, o àdhuc el seu retorn de la tomba. Havia encertat el truc definitiu per enganyar la Parca? Potser acabava de trobar el fantasma (vampir, zombi, espectre) que necessitava per a la meva novel·la, i era terriblement excitant pensar que podia haver trobat un no-mort real. La troballa de Fructuós Canonge era realment fantàstica -pensava mentre menjava el menú vegetarià, poc més tard- perquè hi ha la possibilitat que encara sigui viu i així, finalment, podré dur la novel·la fins allà on vulgui, fins avui.
-Compte que no et caigui un pèl a l'amanida -va fer una veu darrera meu, en to burleta.

De tan absort com estava, vaig témer que no fos el mateix Canonge el qui se m'havia apropat. La nuesa afegida a l'acció de menjar crea una rara sensació d'indefensió. Però era el director de la biblioteca: qui podia ser, d'altra banda, si no havia parlat amb ningú més del poble?. Va seure davant meu amb una ampolla de vi ecològic i ens la vam veure xino-xano. Era un home culte i agradable, antic catedràtic de filologia grega a l'Autònoma.

Com sol passar davant les ampolles de vi, el temps es relaxa i s'estova, i els rellotges perden densitat. Vora les vuit del vespre, el meu interlocutor em va fer saber l'hora:
-Mira, ara deuen estar tancant els col·legis electorals.
-Ostres! Jo pensava anar a votar...!
-Votar qui? No fotis, home. Ja ha passat aquest temps, no els podem seguir obeïnt ni tement, i jo diria... -però aquí va interrompre el discurs previsiblement àcrata.
Perquè la porta de la cantina s'havia obert i venia la bibliotecària de dret a la nostra taula, avançant a grans gambades.

(Fi de la primera part)

Notes: Aquesta entrada (la número tretze, casualment) no conté el video-fascicle habitual que els milers de lectors esperen amb candeletes. L'autor del blog ha fet un incís en el to general, però alhora ha dedicat algunes hores del temps a col·laborar i participar de diverses formes amb el moviment de protesta contra els partits polítics. Ple de contradiccions, l'autor també ha anat a votar.