Tarot íntim (Àrreu + Pluja + Plana)

No pretenc burlar-me de ningú. Dit d'una altra manera: generalment, jo sóc l'individu que s'endú la pitjor part quan decideixo riure'm d'algú. És per això que aquests tres clips de vídeo que segueixen no tenen cap altre destinatari que jo mateix. Per què els publico? Un exercici narcissista? Podria ser-ho, sinó fos que expliquen una caiguda. Del Pirineu a l'adusta plana. Trenta graus a quarts d'onze de la nit. Els porus oberts, sec tot nu a la cadira. I cada cop que m'alço crec que em depilen les cuixes i el cul.

Déja vu. Dels tres clips, ja n'havies vist dos. El tercer no -que és el primer. Per això adverteixo que no hi ha burles. Déja vu en molts sentits. Fa tres dies trescava pel caminet que mena a Àrreu, mirava la pluja. Avui observo les plantes exhaustes del balcó, un gos desconegut borda, desesperat. Els estèrils lladrucs dels gossos a les ciutats de l'interior.

Aquestes tres seqüències em ballen dins dels ulls. Ara -avui- les recordo ordenades i per això necessito posar-les aquí, en l'estricte ordre cronològic. Perquè qui sap què passarà demà, o d'aquí a dos mesos. Recordaré en quin ordre es van esdevenir?

D'aquí a poc, les tres seqüències podrien ser tres naips d'un tarot íntim, que es poden ordenar com millor em plagui. Ara de sobte me n'adono que tota la vida acabarà per ser un joc de naips. I algun dia, els déus em donaran la gràcia de jugar a girar-los, capgirar-los, mesclar-los i llençar-los damunt la taula. I que caiguin com vulgui l'atzar.

Jo ara jugo amb el meu Tarot. Però no pretenc burlar-me de mi tampoc. Si pots, juga. Amb el teu. La vida corre depressa i per on li dóna la gana. De sobte, sense pensar, em venen imatges d'una platja portuguesa, d'una carretera. El suau zum-zum d'un motor menut, o bé el rum-rum de la teva respiració.

Naip número 1

Naip número 2

Naip número 3

Àrreu és arreu, com el Grial. Adéu, Pallars

1. Àrreu és arreu.

El video del Grial el vaig anar a filmar a Àrreu. Un poblet d'apenes deu cases, a vint minuts des de Borén per un caminoi que trepa tot dret pel dret, per fer-te perdre l'alè. Aquella gent (que van abandonar el poble fa apenes cinquanta anyets) no van tenir mai carreteres per pujar les bosses del súper. Vès que no tardi massa en tornar a estar habitat. Perquè la vida humana li segueix deixant petjades i senyals: som tan tercs com els vegetals, tot i que menys elegants.

Quan marxo d'Àrreu arriben tres homes com tres gegants: tres amics bascos que han pujat aquí buscant el silenci. Em pregunten què sé del poble i els explico poca cosa, la poca que en sé. Els dic que vagin fins al final del carrer, que hi ha l'ermita. Llavors descobreixo que són tres capellans. Sense la sotana no ho hauria dit mai.

Àrreu és arreu: vet aquí allò que pensava jo en arribar-hi mentre m'empescava la meva aventura amb un ull posat en Perceval i l'altre en Tarkovski, oblidant-me justament que Àrreu és arreu. I dintre meu.

Molt interessant, instructiva i sobretot vigent resulta l'entrada Àrreu de la wikipèdia.

Video-fascicle: Making of a Àrreu: el camí del Grial.

2. Adéu

S'acaben els dies d'Esterri. Recullo les coses. Com pot ser que en tan sols dos mesos hagi acumulat tant de fato aquí dalt? Per a comprendre-ho em cal girar la mirada fins al dia dos de maig, quan vaig prendre el cotxe per pujar cap aquí. Fa vertígen, collons. Quantes coses han passat... Canviar tan sovint de casa mareja una mica, i cada cop perds una bugada.

A cada lloc hi deixes una gota de sang, un xic d'alè, un munt de bitllets. Si no penso en allò que perdo és perquè de cada lloc m'enduc records, experiències, noms de nens i nenes. És curiós però recordo especialment els difícils, els rebels. Els mateixos que després de les cinc, quan et veuen pel carrer, aixequen la maneta amb els dits estesos i et somriuen.

Hi ha uns segons cada matí quan sona el despertador en què no sé què veig. Ah, sí, el cim del Tèssol. Amb aquesta clapeta de neu que no es retira, que no es retira... No és la Canal del Cristall, ni sóc aprop de Meranges. La remor és de la Bonaigua quan es fon amb la Noguera i no pas del Segre quan baixa menut encara arran dels horts de Bellver.

Una companya de feina em va veure capcot l'altre dia. I em va dir:
-La teva àvia va sobreviure una guerra. De manera que nosaltres podrem sobreviure una simple crisi, un canvi de govern, una variació laboral.

Vaig pensar que aquesta dona deu haver trobat el Grial molt abans que a mi se'm passés pel cap aquesta empresa. El que passa és que no ho diu. Ho bé ho diu amb una frase tan senzilla i neta com aquesta que m'ha dit. És una mestra d'anglès excel·lent, ho dic convençut: de les millors mestres d'anglès que he conegut. Potser perquè no sempre ha estat mestra d'anglès, i perquè ha viscut a Anglaterra i a Escòcia. Diu: que quan va arribar a Edimburg, amb vint anyets, li van dir:
-You speak like the Queen.
I va comprendre que això no volia dir res de bo. I va començar a aprendre l'anglès. No tots els mestres vivim amb aquesta actitud tan sana.

*          *          *

Adéu, Pallars. Aquí dalt he visitat tots els pobles abandonats que he pogut perquè duia la pena per dins i li volia posar paisatges, noms i façanes. Adéu, Pallars, i perdona'm per no haver-te dat tot el que tu m'has dat a mi. Per no haver-te ensenyat ni una dècima part del que tu m'has ensenyat.

(Un llamp i gotes d'aigua que plouen amunt)

El tercer Grial és/no és al Pallars

-De Grial no n'hi havia un sinó tres. Una sola copa de vi no dóna per dotze convidats, no te n'havies adonat?

Així començava el post de divendres. I després seguia, i es pot llegir allà, junt amb les aportacions i matisos que li van afegir els qui van entrar a comentar-lo.

Trobar el Grial és qüestió de mètode?

Vaig enviar un video de 5 minuts a tots els qui havien comentat (o els qui comenten el blog de vegades), demanant-los que li posin títol, o que escriguin què els ha suggerit.  Ho diu un dels textos rebuts: el Grial té molts significats, i un d'ells és el de la reunió -comunió.
El post d'avui, per tant, és aquesta reunió de textos que sorgeixen d'un video, que arrenca d'un text col·lectivitzat.

Què busca el qui busca el Grial?

Què són les ruïnes?

Fa temps que no sé el que és la llum del sol. Fa temps que no sé el que és veure un munt d’estrelles dalt del cel. Fa temps que no sé el que és una rialla. Fa temps que no sento el meu nom sortint de la teva boca. Fa temps que no sé el meu nom. Fa temps que sóc un espai de ficció i que respiro amb dificultats i que m’alimento de lletres i d’imatges. El meu càstig fa temps que no recordo com va començar ni per què. Turistes, cotxes, avions, trens, autocars, motxilles, maletes, paquets, bosses, carmanyoles i divises? No. El no-res. Pedres fortes i herbotes. Ni llum, ni estrelles, ni persones, ni gats ni gossos. Fins quan ha de durar aquesta no-vida? Quants dies més?

Cada pont traspassat t'acosta enlloc, fins el poble que no surt als mapes, potser perquè no existeix més que en la teva imaginació. El Sant Graal no el trobaràs aquí, se'l va quedar L'Indy i el té ben guardat, però com diuen n'hi ha tres, potser trobaràs els altres dos. La pista és a la roba estesa, només cal seguir el fil.
Salut i sort.

On es troba l’atractiu de les ruïnes? No sé si és qüestió d’estètica o d’emoció romàntica, o les dues coses –que en el fons es comuniquen-, però les escletxes, la pols, l’olor a ranci i a tancat, la penombra i la fredor d’un edifici abandonat i deixat de la mà dels déus desperta una atracció gairebé malaltissa. Cerquem en les ruïnes el que no hem sabut trobar o potser no hem volgut trobar perquè en el fons i sense ser-ne massa conscients el que en realitat volem és fruir i patir del procés de recerca i de l’aventura, i de construcció i destrucció, que comporta.
El protagonista del vídeo –actor autor, autor actor- és un heroi lovecraftià a la recerca de símbols, atemorit per allò que desconeix però incapaç de donar un pas enrere, per molt que sàpiga que al final el que es trobarà serà quelcom –indescriptible, impensable, inesperat i potser morbós- que no desitja.
La recerca del Graal, com la recerca d’un mateix, o de la llibertat perduda, o de la Patagònia, és només una part, hi ha més coses.

El grial és una excusa per cercar allò que de primordial hi ha en tota recerca. El grial és sempre davant dels nostres nassos (com tu apuntes). Allò que el fa visible és saber no què busquem, sinó de què està fet. I per saber de què està fet cal saber de què estem fets nosaltres. Al sant sopar hi va haver tants grials com comensals. L'autèntic acte de comunió va ser confirmar que la sang i el pa era allò que els unia. La interpretació s'ha fet a la inversa: Jesús els deixa allò que de vulgar compartim tots els humans. No els va deixar una poció màgica. No els va deixar un calze màgic: va donar sentit a la comunió entre iguals, no amb un ésser sobrenatural. Allò va ser un sopar entre col·legues que tenien una lluita comuna (i no es pot oblidar que la política era una d'elles). La resta és teologia.
I aquest vídeo busca comunió, d'aquí la nostra participació. No hi ha teologia. Així que Comunió podria ser un títol.
A veure què en resulta de tot plegat.
Una abraçada,

Se m'acut... De símbols i misteris a un llogarret del Pallars
Al Pallars trobo alguna resposta i moltes preguntes

La troballa del Grial al Pallars
Bé no trobo que cap sigui una meravella, amb una mica més de fer bullir l'olla potser en trobaria algun de millor.

Paciència? Si només té escassos cinc minuts! Com ha canviat el tempo de les pel·lícules i sobretot de les d'internet. Si passen d'un minut ens queixem! Amb cinc minuts és molt difícil reflectir una història. Tu jugues amb l'avantatge que la història ja ha tingut uns precedents en els apunts anteriors.
Jo el titularia com a "Pàgines viscudes" o "A peu pel Pallars".
El millor de tot, veure't místic davant d'una espelma i un altar buit.
Una abraçada i sort.

Buff, Lluís, no sé a on acaba o a on comença la realitat, o a on comença o acaba la llegenda o el mite. M'has fet pencar i mirar uns quants llibres. El primer de tot, i fonamental, i és saber quin lloc és a on vas trobar l'altar o setial. Jo et podria donar informació addicional si m'ho saps dir, o almenys dir-me quina era la teva ruta i seguiré investigant, encara que em tindries de contestar avui mateix si vols publicar demà. Minut 1:08, t'estàs preguntat si has arribat en un castell antic. Bé, etimològicament Pallars, una de les accepcions que se l'hi dona és: "les roques pendents a manera de torres". Minut 1:28, quan et trobes el senyal de la roba estesa, o de les dones d'aigua. Et cal recordar a la dama del llac? Bé, jo tinc més la teoria que molta iconografia fantàstica guarda llocs sagrats o tresors, sovint són animals grotescos com les gàrgoles que es pengen a les esglésies i que en són guardians. O com el dimoni Asmodeu, que sembla que era el guardià de tresors ocults a la iconografia jueva, com el de Rènnas le Castèlh: 

http://www.cathares.org/CP001-rennes-le-chateau.jpg
Minut 2:09, aquí has anat molt despresa. Fixa't en l'abeurador que quasi ni t'has adonat que hi has passat per davant. Hi havia una inscripció!!!!!, ja ho veuràs si revises. Ben bé podria ser un sarcòfag. I no ho dic de conya. Hi ha un sarcòfag al Castell de Alsamora que pertany a Sant Esteve de la Sarga (Pallars Jussà) i que també podria haver servit d'abeurador. Bé, quan arribes al lloc es repeteixen les formes triangulars i els números tres. Recordar que l'escut de Sort, i per extensió, als Pallars, és una àliga bicèfala coronada ambdós caps cadascuna amb una corona de tres puntes, apart que a l'escudet hi ha tres pals o palles (un altre dels orígens etimològics de Els Pallars). El que és l'altar son com tres escalons. Llenço la meva teoria. No és cap altar. Era el setial on estava el Rei Pescador i que gracies en Perceval va poguer-ne sortir. Òbviament el camí que tu facis o que caminis en la meva opinió només tindria efecte amb qui fes el camí o pelegrinatge, allò que es diu que més val el camí que el punt d'arribada. Mes sobre triangles. Les dues planes i el calze formen un triangle. El marc on hi ha el calze pots fer-hi una estrella de David si hi veus i saps unir els punts, 6 que es repeteix a les corones del cap de l'àliga de Els Pallars. Més sobre calces. Al Museu Diocesà d'Urgell es guarda un calze de peltre trobat a l'església de la Mare de Déu d'Arboló al terme de Soriguera (Pallars Sobirà). M'ha agradat l'efecte que has fet amb l'espelma i els contrallums m'han agradat també, no sé si els has fet involuntàriament però han quedat genials. Si pots, mira de comprar-te un trípode, al Media Mark mateix en venen uns que també els pots fer servir com a steadycam si li poses un pes i estan tirats de preu. Espero que aquest text t'hagi servit. Una salutació des de Gironès,

El titol me'l suggereixes tu quan creues el primer pont. "Ponts per trobar preguntes i si pot ser respostes sobre els Grials tot caminat per La ribera del Tavescan"

Posa-li "Bosch witch project". Salut.

Jugant amb "poble" i "destrucció", imagino variacions a un dels precisos cops de puny del Paul Valéry.
Aquest el trobem a Eupalimos o l'arquitecte (Quaderns Crema. Barcelona, 1983):"Ara ja no sóc capaç de separar la idea d'un temple de la idea de la seva construcció."

U, això teu és panteixar, i la resta, cuentus.

Dos, he recordat un apunt d'en Girbén: L'home que buscava.

Tres, si mai trobo el graal (o la vaca o el que sigui), faré com qui no ho veu.
Salut!

Ara que tens el Grial espero que no desapareixis i si ho fas, segueix el blog
però tots els que troben el Grial desapareixen, perquè com tenen la vida eterna
i les riqueses, doncs ja no volen seguir a la llum pública.
Per cert, no seràs masó? Als masons els hi va molt això del Grial!

____________________

Han escrit en aquest post (l'ordre no es correspòn al dels textos): Amadeu, Jordi, Marta, Galderich, Dolors, Albert, Eulàlia, Enric, Nahim, Matilde, Aris i Francesc.

Igualment, incorporaré les noves aportacions que es produeixin a partir de la publicació del post.

Chrétien de Troyes al Pallars-1 (Work in progress)

Avui deixo un text ràpid i improvisat. Ara és un quart de nou de divendres, u de juliol. Demà al matí em miraré els possibles o probables comentaris i sortiré a filmar, recollint les possibles idees. Em prenc tot el cap de setmana per a fer-ho i muntar-ho. Dilluns penjaré el text amb modificacions o sense, i acompanyat del documental que en resulti. Efectivament, això és un experiment.


-De Grial no n'hi havia un sinó tres. Una sola copa de vi no dóna per dotze convidats, no te n'havies adonat?

Això em va dir, i de seguida vaig assentir acotant el cap. Calia admetre-ho: com pot ser que mai no me n'hagi adonat fins ara? Perquè ningú no ha denunciat el frau? És que ningú no ha estat mai en un dinar o en sopar on hi hagués dotze (o més) comensals? Com collons podria abastar dotze boques una sola copa...!

-Un dels tres és aquí, rere les planes de Son. Un calze de fang, molt auster... Dels altres no en sé res, però si en sabés res callaria com una puta de les que callen.

La puntualització sobre el material del calze es deu al suggeriment de la Maite (veure comentari).

No puc revelar els noms més importants d'aquest relat. Perquè atrauria sobre aquestes persones tota mena d'indesitjables, i perquè estic segur que a mi em caurien enormes desgràcies. Provaré d'explicar aquesta història, per tant, guardant allò que cal mantenir en secret, tal com s'ha fet en aquesta terra els darrers mil anys.

Fa pocs dies tornava cap al tard de Viella cap a Esterri per l'emboirat Port de la Bonaigua. Els núvols d'una tempesta d'estiu em seguien des de l'Aran, i en arribar a l'ermita de les Ares, la malura se'm va abraonar al damunt. Amb prou feines vaig veure la silueta de la capella, i a l'altra banda els llums de la Fonda. Vaig abandonar el cotxe a cegues i vaig entrar a la taverna. Recordava haver-hi dinat o potser sopat, molt de temps enrere, enmig de l'hivern i la neu que cobria el paisatge per complet.

A l'interior hi havia dues persones: l'amo del bar i un sol client. Un home vellet i pansit, que tenia un gotet porronet de vi blanc negre pres amb una mà llenyosa i vegetal. Anava molt torrat. Va torrat com un cep, em diu l'amo. No facis cas d'una sola paraula del què et digui.

-Paraula -dic jo- Paraula que no diré ni paraula del que pugui sentir. Posa'm el mateix vi que a ell.
-Blanc? Negre?
-Blanc. Negre.

(El canvi en el color del vi es deu a l'aportació del Galderich, tal com es pot veure als comentaris).
(El canvi de got per porró és un suggeriment del Francesc Puigcarbó, que també es pot veure als comentaris del dessota).


L'amo s'alça i marxa a buscar l'ampolla. Va tant o més gat que el vell i tarda molt en tornar. Per les escletxes xiula el vent furiós i la pluja allarga la mà per sota la porta.

-Espot, és  dir, es pot: el pot, el calze. Que va estar guardat durant segles a Monestero, el monestir.

La repetició del número tres indica la proximitat del Grial

Tres calzes, doncs. I després em diu que es pot arribar al calze del Pallars, que seria el segon en una jerarquia que se m'escapa. S'hi pot arribar per tres camins que s'obren rere tres portes. La del riu Escrita, que baixa pel davall d'Escaló (està tot escrit allà, però costa de llegir). Per la porta del Tèssol, que és la porta del sol però que travessa el bosc negre, ple de llops i de perills. I pel camí del Coro, però allà els aventurers es tornen folls, i es llencen barrancs avall. Perquè al camí del Coro és on canten les encantades, i si et pares a escoltar-les ets pell.

-Tres calzes -repeteix l'amo del bar- I perquè no set calzes? O tretze?


Els números set i tretze s'incorporen al relat, a petició de l'Aris i l'Eulàlia

-Els guardians -em diu- vigilen, però només vigilen. Quan el viatger espavilat descobreix el pas i arriba al calze, li donen de beure l'aigua, la Bonaigua... ho enténs? I el viatger espavilat edevé el nou vigilant del grial. I l'anterior se'n pot anar a repòs. El darrer espera des de fa tres-cents anys... tres-cents! Jo el conec. Quan jo era petit el veia baixar de vegades, venia de Subenuix. Semblava un home de trenta anys, però ara en tinc vuitanta-tres, i ell encara sembla un home de trenta: ara fa ben poc es va traginar la Manolita de Borén, que apenes si ha fet els vint-i-cinc.

L'home fa un glop traguet, mira el sostre i s'eixuga una llagrimeta eixuta que li busca les clivelles del rostre, com la gota d'aigua a l'escorça d'un alzina morta pel llamp.

-El pas del Coro és el pas de la penitència, no hi vulguis passar -mormola- Fins i tot el vigilant evita passar mai per aquell lloc tan feréstec. El seu gos, que es diu Di Stefano, gira cua quan s'apropen per allà...

El gos Di Stefano és una incorporació deguda al correu d'un lector que no vol deixar comentaris públics. Coneix la història i afirma que el gos existeix, i tothom sap que és el ca del vigilant.

Beu el vi blanc negre i glopeja:

-No hi vulguis passar. Un italià de Bolonya hi va ser fa poc. Va dir que venia de Bugarach, a França, on també havia estat buscant el Grial, rere les petges d'en Perceval. Era llest, el filldeputa. Feia de professor de vol en parapent. Va venir i va voler passar pel pas del Coro. El vam haver de lligar en un avet perquè estava com boig: va sentir les veus de les Encantades. Va tornar a Itàlia. I allà al llac del Como va caure del seu parapent i es va matar: es va petar tots els ossos, ni un de sencer. Mort, noi: mort a l'acte.

El vi blanc esdevé lògicament negre, per una observació de l'Aris. Veure comentaris. El lloc de Bugarach és una nova aportació d'en Galderich, que deixa un enllaç molt interessant al seu comentari.

L'aparició de Perceval també respòn al suggeriment de la Maite.

*          *          *

Arreplego el got que m'he trobat mig sepultat. L'omplo de la bonaigua i bec. No sento res especial dintre meu, tret que em sembla percebre un augment de la llum a l'aire. Penso que si hagués arribat aquí una mica abans (apenes quatre mesos) huria pogut donar l'aigua als llavis de la Roser. Qui sap si ella ara seguiria viva, encara. De manera que aquesta nit, pels volts de les deu, potser em trucaria pe demanar-me com va tot per Esterri i jo li diria:
-Vès mare, no res. Com sempre: anar fent.

*         *          *

Dues aportacions musicals de dos lectors que escriuen a correu: 

1- Henry Purcell

2- Rick Wakeman (ex-teclat de Yes)

3. Alguna aportació videogràfica:
Escenes finals d'Excalibur (John Boorman). Epopeia artúrica amb referències homosexuals quasi explícites