Video-fascicle número 1: La màscara de l'escriptor
Escriuré una novel·la. És fonamental que trobi una bona frase per a arrencar amb potència. De manera que les dues frases anteriors no em serveixen per a res.
La història explica com dues persones (desconegudes, antagòniques), es veuen obligades a conviure en un escenari terrible de confusió i dolor. Els uneix la necessitat, però no és una història només de necessitats i destins. Hi ha un fantasma que recorre escenes, cambres, llits. No es pot decidir si el persegueixen, o bé si l'esperit els vol devorar. La presència de les no-presències és essencial. Sobrenatural, fantàstic: són signes que, a través de milers d'anys de literatura, no han desaparegut mai.
Ahir vaig començar. Em vaig posar a escriure a les vuit del vespre, i al punt de la mitjanit tenia quatre pàgines. A les dues de la matinada, a força d'esforços, en tenia una i mitja. A les quatre eren quinze línies, tot i que en dues frases la sintaxi era lamentable i això feia preveure una nova minva. Com el mar quan erosiona les roques de la costa. Escriure és una activitat feixuga, destinada a aquesta celebració joiosa: l'acció d'esborrar
Els primers mots que van endur-se les ones foren els mots sobrers i absurds (sobrers, mots, absurds, vòrtex, paral·lelisme). Després van sucumbir mansament, igualment. També van cessar les expressions tòpiques i estúpides (peix al cove, cap fred, cor calent). I finalment foren frases senceres o per parelles, ah! i les subordinades: la subordinació no és una causa noble.
Em vaig llevar a dos quarts de vuit, vaig estripar el fragment supervivent i em vaig dutxar. Mentre em fregava les dents vaig veure al mirall que havia nascut un novel·lista i que damunt la taula de la sala de parts, sangonós i perplexe, hi havia un feix de promeses per a la goma d'esborrar.
Tal com deia abans, escriuré una novel·la i ho faré aquí (també es pot esborrar en una pantalla). En tinc fragments, idees.
He decidit que demà m'hi posaré. Suposo que les properes entrades d'aquest blog seran alguna cosa estranya i anguniosa, com assistir a una extracció de còrnia en directe. Potser seria millor no enfocar-ho com una tragèdia, tampoc no és això. Prefereixo escriure una novel·la (o exercitar un fracàs en directe) que no pas sofrir una extracció de còrnia.
Potser seria millor començar per coses menys compromeses, com ara escollir una cita per al preludi. A veure què tal sona aquesta de Borges:
El secret és sagrat, però no deixa de ser ridícul
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMaleta: qui deia allò que el canal és el missatge, o que el medi és el canal, o...? En tot cas, gràcies per venir a esborrar en aquest blog. Tens els número 1 per al proper sorteig d'un fantàstic regal.
ResponEliminaAquesta pot ser una novel'la d'éxit, potser una triologia, ara que estan tan de moda. Aquest es un moment històric
ResponEliminaAris: no està de més que mentre jo em deprimeixo en directe algú parli d'èxits, trilogies i moments històrics. Espero que segueixis en aquest to.
ResponEliminaSempre podem canta la marsellesa , mentre ens van bombardejant....l'humor (ni que sigui negre) que no decaigui. Viva Autroshungara!
ResponEliminaAixò pot ser el llibre en directe... seguirem el procés de creació com una metarealitat més enllà del llenguatge....
ResponEliminaA10 AX
Saltant-me el fet que et queden unes poques ratlles escrites, em quedo amb les de més amunt, que em generen més interrogants. Dues persones desconegudes i antagòniques. Qui són aquests dos (o aquestes dues) que han de conviure? Com són? I el fantasma? quants anys té? Va morir fa poc i coneix algun dels dos? O per contra és una ànima en pena centenària o mil·lenària. És una ànima en pena? O bé és un fantasma juganer? Quan dius que el fantasma els vol devorar (sense saber-ho del cert) és una percepció dels personatges?
ResponEliminaPer avui no faig més preguntes, ja paro.
recorda aquell històric començament d'una novel·la "ERA DE NOCHE Y SIN EMBARGO LLOVIA" qwue si l'haguès escrit Jospe Lluís Nuñez hauria dit: ERA DE NOCHE Y SIN EMBARGO SE LLOVIA.
ResponEliminapuigcarbó, ets la pera!
ResponEliminaHome, la cosa te el seu punt morbós. Veig que vas conscientment cap a un martiri lent. I a més a més en fas un espectacle cara al públic. Jo de tu feria pagar entrada.
ResponEliminaJa saps que en mi tens un humil lector segur. Sort.
Un udol.
Fa dies que no bloguejo i m'ha agradat veure aquest naixement. Segur que va creixent i decreixent i tornant a créixer... de moment em sembla prou bona la cita del secret, sóc bastant al·lèrgica als secrets, de fet. Suposo que alguna relació té amb les dues persones i el fantasma... Avanti!
ResponEliminaA mi em passa el mateix amb els comentaris. De fet, aquest comentari tenia 250 paraules però he anat esborrant el que m'ha semblat que sobrava. I això em fa pensar.... i si algú és boníssim escrivint (té un gust excel·lent, una habilitat extraordinària, etc) però és fatal esborrant i just elimina allò que és millor i deixa el que sobra?? T'imagines quin desastre?
ResponEliminaJo no preguntaré els per què per no semblar el Mouinyo... Tu esborra, escriu i endavant amb la novel·la!
ResponEliminaPer cert, felicitats pel bloc!
ResponEliminaAris: espero que no arribin a bombardejar-nos, però tampoc no els hi falta gaire.
ResponEliminaAstrum: doncs sí, intentaré anar-ho fent a poc a poc...
ResponEliminaEulàlia: ui, ui! No preguntis tant. Piano piano si va lontano.
ResponEliminaLlop: això de fer pagar entrada no es pot descartar del tot. Tal com van les coses, vés a saber què m'hauré de vendre per a poder anar pagant factures.
ResponEliminaGemma Sara: ja he vist que blogueges poc... tens el blog aturadet, pobre. Ja ho veus, tot és qüestió de poder-hi perdre hores.
ResponEliminaMarta: aquesta hipòtesi podria salvar els escriptors dolents i els mediocres? Potser si algú demostra que van esborrar els millors fragment, en Harold Bloom haurà de tornar a escriure el cànon.
ResponEliminaGalderich: Mouinyo? Connais pas. Gràcies per venir fins aquí...!
ResponEliminaPuigcarbó: algun dia has d'explicar qui és l'autor de "Era de noche y sin embargo llovía", perquè a mi, sincerament, em sembla una frase brillantíssima.
ResponEliminaFa poc que t'he descobert i ja canvies de bloc...
ResponEliminaperò com tu dius: "la teva sombra corre tan ràpid com tu"... bé, aniré passant a veue com evoluciona la novel·la, d'entrada l'equip el tens ben complert ;-)
Rokins: és que faig el què puc... No confiïs massa en què la novel·la evolucioni, ja ho veurem...
ResponEliminaEstarem atents a aquest mirall creatiu que acabes d'obrir, naturalment.
ResponEliminaSalvador: Doncs espero no decebre gaire... I gràcies per seguir fins a un nou experiment...!
ResponElimina