Les hores de Penèlope

Com s'escriu una novel·la?

Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.

Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.

16 de maig del 2011

10. Incipit: com es crea un personatge

Al principi fou el principi, diu el llibre. Sembla una redundància, però està molt ben dit. Les coses òbvies són les que primer s'obliden i per això hi ha qui comença la casa per la teulada o fa Pasqua abans de Rams. Pertanyo a una generació que ja no té massa clar el referent de fer Pasqua abans de Rams: en percebem el significat d'una forma vague i aproximada, però en canvi encara valoro les coses que es fan des del principi, avançant cap al final.

Deu ser per això que sempre m'ha admirat el principi tan net i tan brillant de Moby Dick:
Digueu-me Ismael.
Vet aquí la forma tan excel·lent de presentar el narrador. Melville no era gaire catòlic, i amb aquesta primera frase fa una de les millors oposicions a la Bíblia: perquè... qui és el narrador de la Bíblia? I tot i així, cal reconèixer que aquell coi d'hebreus van organitzar el text fantàsticament: des del caos a l'ordre, i de l'ordre cap al caos.

A les escoles d'escriptura ensenyen que abans de començar a redactar cal tenir el curriculum vitae del personatge, tractar-lo com si fóssim un empresari que busca candidats als quals els passa també un d'aquells espantosos tests psicotècnics on -diu la teoria- es pot veure l'ànima de l'individu, radiografiada. Fuma? És de dretes o daltònic? Paga les factures o es fa el ronso? Té el cap fred i els peus calents? Renta els plats o li renten? Diu la teoria d'aquestes escoles que -ni que el teu personatge sigui un astronauta abandonat a la Lluna, cal que ho sàpigues tot d'ell: és partidari del transport públic o del privat? Creu que assassinar Bin Laden al Paquistan és una acte de justícia?

El meu personatge és un policia falangista de Cáceres, o més ben dit un falangista de Cáceres qui, en acabar la guerra, obté de rebot feina de policia a Barcelona perquè vol marxar de la seva ciutat. No és un home feliç ni especialment alegre. Això m'interessa més no pas si beu Coca-cola o Pepsi, si carrega a la dreta o a l'esquerra dels pantalons, si mar o muntanya, carn o peix. De manera que he fet el meu exercici, el meu disseny de personatge i no he tingut cap més remei que buscar el principi. L'objectiu era: resumir els primers anys del personatge en dues pàgines.

Perquè resulta tan difícil anar a buscar la infantesa i fer-ho creïble?

Martín Marín havia nascut a Villanueva de la Serena l'octubre de 1904. Els pobles de la Serena són més andalusos que extremenys, perquè la ciutat important que els queda més a la vora és Còrdova. L'aspecte dels pobles, la llengua i els costums tenen més a veure amb el sud lànguid i melancònic dels tòpics ibèrics. Per això, quan als deu anys el van enviar a Cáceres, tan àrduament castellana, deuria sofrir aquell canvi com un càstig més que no pas com allò que pretenien: fer-li el present d'una oportunitat brillant.

La mare tenia un germà capellà, que donava classes al col·legi de La Salle de Cáceres. Va arribar a la ciutat el setembre de 1914, dos dies abans que comencessin les classes. Va tenir la impressió que arribava a una fortalesa de pedra glaçada. L'estiu tot just s'acabava d'esmunyir però a les nits glaçava amb fúria.

El frío puede romper la piedras, li va dir l'oncle a mode de benvinguda. I això explicava perquè portes i finestres eren sempre segellades. La residència dels estudiants era annexa a l'escola, un antic hospital grandiós i rectangular, calcari, cobert de lepra. Martín va recordar les casetes encalades, els patis, els geranis i les azalees, els carrerons torts on esclatava el sol. Aquí no hi deuria haver sargantanes per encalçar.

Els diumenges a la tarda sortia a passejar amb l'oncle i un altre prelat, un home jove amb accent gallec que mai va dirigir un sol mot al nen. Tan sols sabia que li deien Padre Germán. Els dos capellans mormolaven en veu baixa, els caps acotats, i a Martín només li arribava el fregadís de les sotanes aspres i un xiuxiueig sord, com d'insectes.

Martín mirava la gent durant aquelles passejades sense rumb. Mirava els nens amb les famílies i sentia que no s'hi assemblava. Cáceres és una ciutat de vocació castellana: la gent prefereix el tracte tosc i eixut, la roba senyorial i el posat altiu, forçat.

És a Cáceres on es va alçar el teló de l'òpera imperial d'Espanya. Ara roman petrificada i absorta, i mostra la tragèdia del final de l'imperi, convertida en sarsuela. La ciutat va donar conquistadores, mercenaris, aventurers i fugitius, els qui van obrir les rutes a través del mar vers El Dorado. Castells i baluards, i grandioses mansions d'aquells qui van conquerir Amèrica han esdevingut ruïnes monumentals que ningú no es molesta a endreçar. Les cases dels antics virreis  que es mantenen dempeus són magatzems de queviures, carboners, estables. Com una broma de la història, les grans construccions antigues que resten immaculades són les que hi van deixar els àrabs: muralles, aljubs, palaus, clavegueres, patis i jardins: els fonaments sencers de tota la vila.

Tot això no va fer que la pubertat de Marín fos alegre. Se sentia sol en una ciutat trista, que es mirava amb un elegant menyspreu aquells qui venien de més avall, del sud inculte i agrari. Créixer en aquestes circumstàncies deuria ser la causa del seu caràcter introvertit, i potser l'arrel pregona del disgust que sentia envers el món.

Martín va arribar a la joventut amb un títol de comptable guardat dins d'una carpeta i una pila de coses pendents, però que no sabia ordenar per importància. Tampoc no era impacient: el temps a Cáceres li havia atemperat els neguits. Havia provat d'escriure poesia, i els salessians li havien publicat alguns versos al butlletí de l'escola. Però quan es rellegia es cansava a sí mateix. Volia dir coses però no aquelles, no pas d'aquella forma. Després va provar amb la fotografia: son pare deuria haver fet grans esforços per estalviar i comprar-li la càmera. Ell, però, la va rebre amb una indiferència que dissimulava el disgust. L'esforç del pare, va pensar, era proporcional al malestar que li causava haver enviat el fill lluny de casa, abandonat en una ciutat llunyana i freda. Quan va acabar els estudis, als setze, va buscar feina a la mateixa Cáceres. No li agradava, però no volia saber res més de la família i de fet, mai més no els va veure. Unes quantes cartes breus són tota la correspondència que hi va mantenir, repartida gairebé aleatòriament entre mare i germana. Amb la germana la va suspendre quan ella li va explicar que es casava. Amb la mare, quan ella va deixar de respondre. Només hi havia un motiu per deixar de fer-ho, i en Martín el va acceptar amb pena, però també com un alliberament.

Video-fascicle 10: Manual per a crear un protagonista  

12 comentaris:

  1. Lluís,

    A mi no em sembla que s'hagi de parlar necessàriament de la infantesa d'un personatge de novel·la, si no és que aquesta infantesa ha influït sobremanera en fets que es narraran al llarg de la novel·la. Com a exercici estilístic és impecable aquest post, però em resulta inversemblant que un nen deixi de relacionar-se amb sa família perquè l'han enviat a estudiar a una altra ciutat. En fi, potser vol dir més del que aparentment sembla o a l'inrevès. Espero els capítols següents...

    ResponElimina
  2. Un capítol genial. El texte flueix sense impediments. Has relatat el perfil de mil·lers d'emigrants. De Caceres a policia de Barcelona. N'he conegut més d'un.
    En quan als personatges, que passa quan el teu personatge es un indecis, un inadaptat que no es de muntanya ni de mar, ni peix ni carn? Aquestes escoles naufraguen amb aquests personatges...

    ResponElimina
  3. Maite: t'agraeixo la sinceritat i l'agudesa per haver detectat aquest element inversemblant. Així és com funciona el blog, ara sóc a temps de corregir-ho. De tota manera, pretenia fer el retrat ràpid d'un home poc empàtic i sobretot desarrelat, que després es trobarà enfrontat a l'arrelament, tot i que d'una forma imprevista. Que ve a ser allò que ens fa la vida quan no ens ho esperem.

    ResponElimina
  4. Aris: no diguis mentides, que de genial res. Experimental i justet. Si en coneixes algun d debò, no estaria de més que me'n fessis cinc cèntims algun dia...

    ResponElimina
  5. Lluís,

    Estic d'acord amb la Maite. No cal la infantesa o si cal posada enmig de la novel·la, crec. Comences massa ordenat i això fa perdre espontaneïtat a la narració. Aquesta infantesa em sona massa a trauma quan la realitat del moment era que per fugir de la fam s'enviava el nen a estudiar al Seminari. Era un fet normal i ningú, o gairebé ningú, s'ho prenia com una separació traumàtica. Potser veient l'Àngel Colom arribaríem a conclusions diferents però ara no fa al cas...

    Si utilitzes el tema que ha anat a estudiar a una escola de capellans busca una que no sigui La Salle perquè no hi és a Càceres!

    Per una altra part el vídeo és molt bo, esplèndid com ens tens acostumat. El tema de la nevera, però, m'ha fet pensar en un apunt recent que he vist fa poc:
    http://caballe.cat/wp/la-teva-nevera/

    ResponElimina
  6. Galderich: avui estic content amb el blog (ja tocava, després de la jugada del blogger), perquè crec que comença a haver-hi un debat sobre la novel·la-work in progress. La majoria de les teves apreciacions coincideixen amb la Maite i obliguen a replantejar i reescriure. La conya amb La Salle era això, tot i que pugui semblar que vull dissimular un lapsus. De fet, això em demostra que el lector és molt més intel·ligent del que es pot pensar, i em fa qüestionar la frontera escassa entre realisme i ficció. A veure si finalment (i amb la bostra ajuda) li trobo el punt. I ara vaig a veure aquest enllaç.

    ResponElimina
  7. Doncs vaig coneixer un policia que va venir fins a Barcelona des de Caceres com soldat de Franco. un cop aqui, algu li va dir que buscaven policies i es va quedar. Em va dir: "nadie me esperaba en el pueblo". ja fa anys que es va morir. Es va casar amb una senyora d'aqui i van tenir dos fills. Eren veïns d'una oficina que varem tenir el meu pare i jo a Sants. Aquest senyor no semblava policia.

    ResponElimina
  8. Aris: trobo especialment interessant la frase final "no semblava policia". Ja en parlarem, potser pel correu.

    ResponElimina
  9. Ni cal ni deixa de caler. El que és realment important és que la narració flueixi: la coses, els fets, prenen sentit dins del discurs quan aquest discurs és aquella veu que no s'atura, que va i ve, que s'allunya i torna, perquè hi ha llocs a revisitar.

    Inversemblant, el silenci? Res és com la nostra experiència ens dicta. Hi ha mons, mons tan complexos, que només caben dins el record i l'experiència d'una sola persona.

    Infantesa? Només som infantesa. La resta és literatura.

    Lluís, és un bon fragment. M'he quedat amb ganes de saber quant hi ha de mi dins seu, dins teu.

    ResponElimina
  10. Saps? Crec que et capfiques massa en el valor de les pàgines quan el que hauria de primar és el valor del llibre. La bona feina s'aprecia de dalt a baix. Primer el tot, després les parts.

    Els consells me'ls estalvio, que el criteri i l'ofici no es discuteixen. S'aprecien o no, i prou.

    ResponElimina
  11. Enric: Tots aquests interrogants són els que ens acompanyaran sempre. Com que la literatura no és necessària, tot plegat és gairebé només un joc formal.

    ResponElimina
  12. Joan: potser és cert que em capfico en cada pàgina, però al capdavall una novel·la seria una suma de pàgines. És tal com ho veig. A més a més, penjar la novel·la a bocinets, al blog, li dóna encara més aquest aspecte fragmentari, però ja m'agrada així.

    ResponElimina