Les hores de Penèlope

Com s'escriu una novel·la?

Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.

Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.

29 d’abril del 2011

2. Deixa't ajudar per un quinto Estrella

Detesto l'escriptura dels escriptors flegmàtics, aquests que són capaços d'escriure aquí i avui sense tenir en compte ni l'aquí ni l'avui. No serà pas que els tinc enveja? Quin plaer enorme no ha de ser viure aquí i alhora prescindir-ne, i parlar de follets o de grans moments de la literatura, o de glòries remotes, de l'impertorbable melic, de vagues disquisicions estètiques que es remunten a cinc, a set, a nou-cents anys...!

Vull trobar un llenguatge, un to i unes referències que diguin de mi (del meu text) que visc ara, que veig les injustícies i les penúries del  meu temps. Hi penso, perquè la meva novel·la se situa en l'any 1940 o 1941, però no puc passar per alt que escric (visc) el 2011. Com m'ho puc fer?

A qualsevol llibre d'història hi podem trobar informacions de cada època. Si ens remuntem al segle XV, trobarem cròniques i documents plens de dades: economia, poder polític, guerra, església. No obstant, entenem qui eren els homes i les dones del segle XV mirant la pintura d'aquell temps o llegint-ne novel·les i poemes. Què els feia patir, de què tenien por i com manifestaven el desig, què volien, com s'ho feien per comprendre la vida i els misteris. Fins i tot els historiadors van a la font de l'art per a redactar els seus assajos.

Tinc vuit primers paràgrafs possibles. Tan sols un d'ells sembla que insinua això de què parlo:

Martín Marín va arribar a Barcelona l'abril del 1940. Apenes si es complia un any de la derrota i la ciutat encara era el paisatge de la batalla. Hi havia edificis ensorrats per les bombes, runa als xamfrans, façanes plenes de sutge, mutilats, misèria. Va tenir la impressió que si palpava el terra podria sentir alguna mena de senyal, una reverberació. Les bombes, els xiscles i els incendis haurien d'haver deixat algun rastre, la petja del sofriment en cada lloc on ha estat. Com la impressió que li arribava als dits en tocar l'espatlla de la María Rosa, el ventre, els pits o el pubis: l'horror deixa una vibració característica. Però no es va ajupir a palpar l'asfalt, perquè la gent caminaven decicits i se'ls veia amb pressa, com si no vulguessin fer tard a la feina per res del món.
No estic gens segur que aquestes línies continguin res que parli d'ara, ni que digui res amb cara i ulls. Crec que hi apareixen els meus fantasmes, però aconseguir tan sols això és una fita miserable. Em posa frenètic que sigui tan difícil començar, que al primer paràgraf topi de lloros i m'entrebanqui. Com coi s'ho manega en Julian Barnes, amb aquestes arrencades suaus i vibrants? Plego. Prenc la caçadora d'una revolada i me'n baixo a la taverna de sota, a Cal Ramon, Tapas y Bocadillos.

És l'hora en què tanquen els quatre tallers i les botigues que sobreviuen al barri. Tenint en compte que el Tanatori Municipal no queda massa apartat d'aquí, diguem que al barri encara hi ha un cert ambient obrer, i d'obrer en actiu. Les converses de la barra tracten de les coses imminents. Em fa una certa vergonya haver baixat aquí pensant en un dilema literari mentre els altres arriben cansats, tement per les seves feines i el seu equip de futbol.

La vida, però, sempre et fa plans inesperats. No sé com ha anat que -cervesa amunt i cervesa avall- he acabat per explicar-me al planxista de cotxes dels Tallers Carmona & Navarra. És un home reposat, sensat i aficionat a la lectura. M'ha escoltat amb atenció i després ha fet la pregunta, tot netejant el broc del quinto amb la mà ennegrida.
-Per què ha de passar el 1940?

Li explico que m'interessa aquest moment perquè és una frontissa en la història d'Espanya: s'acaba d'ensorrar la República i es comença a construir una dictadura militar, es passa d'un estat laic a una ferotge vigilància catòlica, etc, etc. Divago una mica sobre aquesta mena de fenòmens. Ell no perd l'atenció, fa un glop molt llarg que buida la meitat de l'ampolleta i després la deixa sobre el mostrador amb una cura infinita.
-Pots passar-ho al gener de 2011, no? El tripartit ha plegat i han guanyat els convergents. Ja sé que no és ben bé el mateix, però jo crec que funciona. Fixa't que en Guardiola també diu més o menys això, que s'acaba un cicle.

Mentre pujo les escales cap al pis penso que hauria de parlar més sovint amb la gent, per les tavernes. Com puc parlar del meu temps i dels meus contemporanis, si no els conec?


Video-fascicle 2: L'escriptor és un trampós


NOTA MOLT IMPORTANT: Aquest blog s'actualitzarà un cop per setmana, si Déu i l'autor ho volen, poden -i es posen d'acord. El fet que en dos dies hi apareguin dues entrades seguides només respon a una estratègia de marqueting per a atreure, consolidar i enredar la clientela.

16 comentaris:

  1. Doncs jo arribo ja amb el segon lliurament, talment com en aquelles col·leccions de temporada que omplen el quiosc i que mai no acaba ningú. Amb perdó per la metàfora, que sembla una condemna... No, no l'esborro.

    ResponElimina
  2. Joan: el teu comentari m'omple d'il·lusió. Ja m'agradaria ser tan popular com els fascicles dels quioscos...! A veure si aconsegueixo arribar al gran públic d'una vegada! Fas molt ben fet de no esborrar el teu comentari.

    ResponElimina
  3. I si barreges els dos temps? esclar que això ho dic amb aigua de l'aixeta, no és el mateix...

    ResponElimina
  4. Això comença a ser interesant, jo també volia escriure una novel'la del 1940 però finalment va quedar en un intent fallit...
    Ara amb el google, tot es més fàcil, pots treure informació d'aqui i d'alli. Jo crec que la postguerra es perfecta per una novel'la: policía torturadora, cap dret huma, la gent passant fam i fred...un republicà ho tenia molt dificil per sobreviure...

    ResponElimina
  5. Gemma Sara: Porto una estona mirant l'aigua de l'aixeta, a veure si m'inspira.

    ResponElimina
  6. Aris: per a la documentació de l'any 1940, uso el "google imatges". Les fotografies ajuden molt. Per a la resta de dades sóc molt clàssic i busco llibres d'història i demés. I tens raó que és un moment molt dens, molt interessant per a explotar.

    ResponElimina
  7. Em sembla que ho has encertat amb el llibre de “Las 100 mejores citas ....”. Jo en particular faig servir “Cinc mil refranys catalans i frases fetes populars”.

    Un udol.

    ResponElimina
  8. Interessant, ningú ha escrit sobre las postguerra Espanyola. Ara per inspirar-se cal whisquy o absenta no un quinto i menys estrella.

    ResponElimina
  9. Llop: jo també el tinc, el dels refranys, i de vegades es comporta com una novel·la: pots anar llegint tot seguit...

    ResponElimina
  10. Puigcarbó: Molt bona! Crec que sí, que seré la primera persona que escriu sobre la postguerra. No sé si amb aquest àcid comentari insinues que seria millor escriure sobre el post-tripartit. Ah, i a mi tampoc no m'entuiasma massa la Damm.

    ResponElimina
  11. Què t'aportaria fer una versió paral·lela on es parlés de totes dues èpoques 2011-1940? estàs segur que no parlaries d'ara inevitablement vulguis no vulguis? Fins o tot si la situessis en el futur, no estaries parlant del present? No ens parlava 1984 dels anys 30?
    La preguntona impertinent.

    ResponElimina
  12. És molt important escoltar la gent que és molt diferent a nosaltres per constatar que som iguals i que val la pena fer-la petar perquè ens aporten moltes respostes a preguntes que no ens fèiem. Així doncs, baixa al bar a sondejar l'ambient i si fins i tot et parlen del Barça, fot-li cullerada dient que "al Madrid li passa el mateix que al Barça dels anys 80". No sé què vol dir aquesta frase però t'obrirà moltes portes per parlar més enllà del futbol, et donarà certa àuria.

    Sobre la ambientació d'una època o una altra (1940 vs. tripartit) fes el que creguis més oportú i si la postguerra és una època molt tocada... Què no pots tocar l'amor malgrat tothom n'ha parlat anteriorment?

    L'inici, estic d'acord amb tu que no m'acaba d'agradar. És difícil un inici, suposo.

    Per a documentar-te sobre l'època et recomano un llibre imprescindible sobre el moment:
    FABRE, JAUME. Els que es van quedar. 1939;: Barcelona, ciutat ocupada. Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003.
    Per cert, no sé si el 1939 hi havia asfalt o llambordes als carrers.

    En fi, fins la setmana que ve.

    ResponElimina
  13. Adoro el planxista. Per mi millor que parlis del present. Tot el temps que t'estalviaràs en investigar si asfalt o llambordes el pots utilitzar per aprofundir en detalls que d'aquí quaranta anys s'hauran esborrat. Altra cosa és que vulguis forrar-te, aleshores potser sí que val la pena una gran tasca de documentació i presentar un llibre on, a part d'explicar una història (ni que fos poc!), la gent viatgi al passat, al·lucini amb dades del passat, aprengui coses del passat, etc. Fins d'aquí una setmana? La culpa és d'aquestes trucadetes d'en Magris que et deuen treure molt de temps.

    ResponElimina
  14. Eulàlia: doncs la veritat és que no puc respondre per ara. Això es va fent sobre la marxa. Potser ara diria "sí" i després "no". Ja ho veurem.

    ResponElimina
  15. Galderich: sempre he tingut uns recursos molt pobres per integrar-me en una conversa de futbol, de manera que la teva frase l'hauria de memoritzar, de cara a usar-la en el moment oportú. I gràcies per seguir-me fins a aquest nou experiment. El llibre del Fabre el buscaré a la biblioteca.

    ResponElimina
  16. Marta: li tinc dit al Magris que no em truqui tant... Pel què fa a parlar de present o de passat, cadascun té les seves dificultats. D'altra banda, estic fart de "novel·la històrica", em sembla abusiu i repetit i asfixiant. Això no és nou: Cervantes comença el Quijote amb una declaració d'odi a la novel·la històrica.
    L'única vegada que he escrit sobre el passat, em van caure comentaris terribles, com perxemple desconèixer que als anys 30 a l'horta de Lleida no hi havia fruiters, sinó vinya. Una escena cabdal de la meva novel·la se'n va a nar a la mera així: passa en un camp de pomers.

    ResponElimina