Mentre feia i desfeia, Penèlope s'avorria o gaudia del temps suspès davant del fus i els rodets de fil? Escriure una novel·la té res a veure amb teixir? Fer de dia i desfer de nit, o del revés.
Els apunts que apareixen aquí expliquen un procés (inevitablement fracassat) de fer una novel·la. També hi posarem un petit curs en video-fascicles per a esdevenir un escriptor amb tots els ets i uts.
El dia dos de maig vaig escriure el post titulat Penetra la prosa amb un xic de poesia, i li vaig posar un número 1 entre parèntesi, perquè deuria pensar que tenia més coses a dir-ne. Però l'endemà al matí vaig rebre el contracte que m'enviava nou setmanes a Esterri. I se me'n va anar del cap qualsevol idea sobre prosa i poesia.
A Esterri ha calgut esforçar-se a la feina, aprofitar l'ocasió per caminar i enfilar-se, fer els informes i entrevistar les famílies de la classe... També des d'aquí ha calgut fer els darrers viatges a Barcelona per a liquidar el pis de la mare. En resum, doncs, segueixo sense tenir la més remota idea de què em vaig deixar al tinter. Jo diria que ho he oblidat per sempre, però ben pensat és un preu petit.
Avui, repassant aquest blog progressivament minoritari, he trobat aquell número 1 entre parèntesi i de sobte he estat conscient que no es pot deixar tan coix el blog. He sortit a caminar i camina que caminaràs, m'he posat a pensar en veu alta. Aquesta acció -més pròpia de nen o de foll- ha quedat guardada a la càmera: vet aquí el post. Un home que camina i pensa en veu alta per un camí que voreja un riu, que és l'afluent d'un altre, que recull la pluja d'ahir, tan abundant.
Al títol d'avui li poso i 2, i així tanco el capítol. Així, amb tan poca poesia, tan esqüet i tan cansat.
Video-fascicle: Llegir poemes enmig d'un camí solitari
No sé d'on l'he treta, la imatge de l'escriptor ideal, una idea platònica. Una persona que viu escrivint, tancada en una bella habitació lluminosa, espaiosa, plena de llibres ben endreçats. O fins i tot en una habitació llòbrega, fosca, d'ampolles buides i mig buides i desordre mitològic. Tancat, aïllat, enfrontat al mirall estricte que el reflexa. Indolent, inspirat. Una imatge tremolosa que arrenca del romanticisme. Indiferent al món, l'escriptor ideal escriu com si al món tan sols hi fos ell, i hagués decidit que el món interior és molt més dens que el món.
L'acte d'escriure és difícil que es doni en llocs públics i sota el soroll. Però no impossible: hi ha escriptors als bars i als retaurants. Fernando Pessoa diu que ho pot fer. I a la vegada... la solitud d'una cel·la monacal potser tampoc no du les paraules vitals a frec de bolígraf. Hi ha qui es posa música. De vegades em poso en Rodigo Leao, o bé Andrei Artemiev, o fins i tot Gotan Project, Durutti Column. Més val Bonaventura Durruti que Francesc Homs per a inspirar-se, no? Sembla que Mossèn Jesús Arnal escrivia a les trinxeres mentre avançava cap a Saragossa amb la Columna Durruti. La música de fons deurien ser les bombes dels morters i els espetecs dels Màusers.
Però aquest no és el tema.
L'acció d'escriure la fa una mà lligada a un cos que pateix i guadeix. I no sempre patir o gaudir depèn de les seves decisions, ni dels seus neuroconnectors. De vegades depèn de terceres persones, de decisions preses als despatxos del poder, a centenes de quilòmetres. De vegades és un atzar, de vegades un amic, de vegades un accident. Un correu al Gmail, un Sms al telèfon, un núvol fugaç poden alterar el món. Si l'escriptor ha d'escriure de veritat... cal que escrigui aquestes veritats?
Escriure amb una actitud indiferent davant de la vida sembla pressumptuós i fals. Pot transmetre ironia i erudició, però no diu res. I a l'altra banda, escriure atrapat a la sang és tupit, ferragós, angoixant.
No puc prescindir de les coses que passen, ni de les coses que em passen. M'emprenya tenir un govern convergent i mesquí, una premsa tan fàcil i venuda, una televisió pública tan dolenta. M'admira que la veïna de cinquanta-quatre anys anés a la mani dels indignats, que t'adormis a la meva espatlla, que surtin els cargols després de la puja, que em diguis adéu des de la porta.
He pujat fins al poble abandonat de Besan, des de la Borda de Felip, a tocar d'Ainet. Sabia que allà dalt hi seria jo sol. Només jo sol, i tot sol. I no obstant, he dut amb mi tot el meu plaer, la meva pena, el meu dolor, les meves esperances. Sense adonar-me'n, he pujat lleuger però carregat: de por, de desig, de records, de frases disperses. Cada casa abandonada era casa meva. Allà he estat alcalde i pària, mosso de quadra i cacic, cacic i captaire. Finalment, només rodamón.
Video-fascicle 23: Seguir les petjades d'un home desconegut
Sembla que titular un post com una pel·lícula és una estratègia simple per a captar visites al blog. Si fos realment aquesta la pretensió, però, hauria fet molt millor titulant-lo Star Wars, Avatar o Titanic. Fins i tot un sintagma estúpid com Resacón en Las Vegas 2 valdria més. També és cert que les teories fallen sovint, i que els publicistes no sempre tenen èxit. De manera que a hores d'ara, mentre escric, no sé com anirà.
Perquè a Inland empire, David Lynch fa la proposta més inintel·ligible que li conec, i això mateix diuen d'ell les crítiques que se'n poden trobar. Se suposa que Lynch mostra el món interior. Com si diguéssim, posa la càmera cap dins, dintre seu, i la deixa que vagi filmant en un univers de caos o d'associacions lliures -cada cop més lliures. Hi desfilen actors com Jeremy Irons o Laura Dern, però sobretot foscor, textures misterioses, sons inquietants (orgànics com a Eraserhead?). Els escenaris salten de Varsòvia a Los Angeles sense ordre, hi apareixen mafiosos, velles dones riques i boges, captaires, assassins dels baixos fons, productors de Hollywood, gent perduda de tota mena i condició. Per les parets hi ha signes incomprensibles, senyals en guix que mostren codis numèrics, símbols desconeguts. És un món de referències però no en tenim el referent. Som dins del somni d'un altre.
Jorge Luis Borges també va imaginar que es podia somiar el somni d'un altre home, però va procurar que el lector comprengués. Lynch no fa tantes concessions. És un viatge al·lucinat i hipnòtic de dues hores llargues del qual ell reconeix que tampoc no comprèn res. Però dic jo que s'ho deuria passar la mar de bé, caram, apropant-se al video-art contemporani amb tots els mitjans de què deu disposar. En fi, que si jo tingués els mitjans de Lynch, també hauria fitxat la Dern i el Jeremy per a incloure'ls en algun dels meus videos... els podria haver posat a Dorve, per exemple, asseguts en un pedrís al costat del cementiri abandonat, parlant de Kierkegaard mentre comparteixen una Xibeca (és una idea, només).
Per què penso en Lynch i Inland empire mentre escric un relat de lladres i serenos més o menys convencional? Tot i que els lladres siguin fantasmals, la meva novel·la no és un experiment d'art contemporani. Perquè pretenc que els possibles (o impossibles lectors) comprenguin alguna cosa, i que gaudeixin com ho fan els nens petits quan els expliquen La caputxeta vermella. De fet, jo només hi poso un zombi enlloc del llop, un espectre enlloc de la iaia i dos policies (un de falangista i un de republicà) enlloc de la caputxeta. Només canvio el bosc per la Barcelona de 1940. Tot dins de la més estricta tradició narrativa.
Ah, ja ho sé. Ho acabo d'entendre: dec voler captar aquesta atmosfera del Lynch. És que això de l'atmosfera d'una novel·la és tot un tema. Més complicada de trobar que la trama, la psicologia dels personatges i la sintaxi.
Potser que me'n vagi a llegir Pedro Páramo, si vull aprendre d'atmosferes en literatura. Si el text del Pedro Páramo caigués mai en mans d'en David Lynch... què podria sortir-ne? Ara recordo que en Luis Buñuel va arribar a tenir els drets de Pedro Páramo, però no en va fer res. Quins entrebancs no va poder superar?
Video-fascicle 22: Respira la teva pròpia atmosfera
En un capítol de la novel·la que escric, els policies visiten el poble natal del criminal que persegueixen. La intriga del relat s'embolica que fa fort, i voldria fer un homenatge a la literatura gòtica més tupida. A l'escena hi ha els inevitables cementiris, esglésies en ruïnes, carrers abandonats, ombres fugisseres, gossos, insectes desproporcionats: una mantis enorme trepa pel vell crucifix esberlat de la cripta, una munió de cuques vermelloses i gruixudes percuteixen les seves potetes damunt unes pomes podrides, a l'àmpit d'una finestra.
Em miro les memòries de Luis Buñuel i m'aturo en les imatges dels insectes: també hi són a Las Hurdes. Obro les pàgines de El monjo, fullejo Huysmans, recordo vagament Bécquer. M'entretinc, hipnotitzat, en Lord Dunsany.
Prò poc més tard decideixo prescindir dels llibres. No escriuré res sense haver trepitjat un lloc així, i em poso a investigar. Demano llistes de pobles abandonats, de pobles maleïts, de llocs que continguin horrors i penúries, que condensin senyals de mort i de misteri. La ficció ha de ser un comentari de la realitat, d'alguna realitat que pugui sembla fictícia, per estranya que sigui.
No tardo gaire en rebre un suggeriment molt interessant: Ochate, a la província d'Àlaba. M'ho miro una mica i quedo fascinat. A Ochate, les antigues malediccions i llegendes negres medievals han enllaçat amb crims moderns i amb visions d'objectes al cel: el mateix J.J. Benítex hi va esmerçar tots les seves forces, els anys vuitanta, per moure cel i terra. Per dur l'aigua al seu molí i demostrar a qui calgués que aquella forma no era un núvol: era una nau extraterrestre. Penso que Ochate em cau lluny. Estic cansat de carreteres.
No ha faltat el col·laborador irònic i eixerit que em diu: Poble maleït? Mira Catalunya: quaranta anys de Franco, vint-i-tres de Pujol, set de pausa per respirar i després quatre de tenebres -i porres- amb Mas i Duran.
Les informacions més interessants em venen d'un pallarès, a través d'un correu que entre altres coses diu:
Pobles abandonats n'hi ha alguns, no gaires. A prop et queda Àrreu. S'hi va des de Borén, a peu. Més o menys es veu des de baix, a la carretera. Una mica per sobre de Borén (anant cap a Isil) hi ha el pontet de pedra, el creues i cap amunt a peu, uns 20 min.
També hi ha Dorve, s'hi arriba en cotxe però no està totalment abandonat, hi viu algun hippie assalvatjat.
I a la Vall Ferrera n'hi ha un de molt guapo, Besan. Es una excursioneta de 30 o 45 min a peu des de la Borda de Felip, una masia que hi ha a la vora de la carretera entre Araós i Ainet de Besan.
Al Baix Pallars (Gerri) n'hi ha algun altre però no hi he estat.
Em miro noms i etimologies, distàncies. El fet que a Dorve hi hagi una vida nova afegeix un cert interès, i també el complicat origen del nom: íber? Basc?
Arribo a Dorve. M'he endut la càmera i duc els ulls oberts, les orelles atentes. Em disposo a passar-hi la tarda, fins que es pongui el sol.
Dorve és, vist de l'entrada, el lloc on podria situar el naixement del malvat de la meva narració. A la caiguda del vespre, a es fosquet que dirien a Menorca, les ombres s'apoderen del paisatge i de l'ànima del viatger que, perdut en inextrincables hipòtesis hi arriba. Alguna cosa terriblement trista viu aquí. Records de vells drames perduts en el temps i que han deixat petits rastres per les parets. Com que en tots els drames hi ha comèdies, a les parets d'una casa en ruïnes hi ha el rètol d'una immobiliària.
Poc després, els fantasmes comencen a circular pels carrers, amb robes de principis de segle. Que jo vulgui escriure una novel·la no em protegirà dels esperits que ronden Dorve.
